El país que volem

D’ençà del 14-O, hi ha dues coses que, sense relació aparent, criden l’atenció: l’aparició en l’escena política de la generació més jove i com Pedro Sánchez ha respost a la crida al diàleg de l’independentisme, insistint en el fet que, primer, hem de dialogar entre catalans.

La primera vegada que el líder del PSOE va fugir d’estudi en aquesta direcció, vam pensar que li havíem de fer cas, però de veritat!, no només per parlar de la convivència entre el que ell s’entesta a definir com dues, suposades, comunitats existents a Catalunya: els independentistes i els que no ho són. Per això, quan diem de veritat, volem dir reflexionant sobre el què i no sobre el com. Sobre quines són les causes profundes que, en menys de 10 anys, han posat la independència al centre del debat polític a Catalunya i a Espanya.

És en aquestes causes profundes on encaixa l’entrada en escena dels joves i la seva forma de protestar, semblant a la dels que érem joves el maig del 68, a París, o en els primers anys de la dita “Transició”. No totes les generacions, quan afloren en l’escena pública, actuen de la mateixa manera. No sempre es donen les condicions per qüestionar la situació. Durant els 40 anys de “pau franquista” o els 40 de “pau democràtica”, el gruix de les generacions que van emergir va passar desapercebut, almenys al carrer i de forma massiva i organitzada. Unes per la por i la repressió del règim i les altres, entre més causes, pel tap que va suposar la generació que va accedir al poder en una edat molt més jove del que era usual (la generació dels anys 68-78), convençuts que havíem arribat a la situació política ideal ―la democràcia europea― i, finalment, per la competitivitat en tots els camps, origen de l’individualisme i de l’especialització professional, que esdevé terreny adobat per l’egoisme que ha malmès la majoria de gairebé dues generacions que hi ha entre aquells joves del 68 i els d’ara.

I és aquí, en aquestes causes profundes, on va néixer l’actual fase del procés d’independència. Només cal llegir la declaració fundacional de l’ANC, aprovada l’abril del 2011, per entendre que la cosa no anava, ni va, només, del reconeixement nacional de Catalunya i, com a conseqüència més directa, de la constitució d’un estat propi. Hi ha moltes raons (històriques, culturals, econòmiques, lingüístiques…) però sobretot n’hi ha de futur, per dissenyar el país que volem. El país que volem els catalans i les catalanes d’avui, els més joves i els més grans, els que hi hem nascut i els que n’han fet la seva terra d’adopció, els que se senten de dretes, o d’esquerra, els que no ho saben del cert i els qui considerem que aquestes fronteres ideològiques ja no aporten solucions de futur.

Si som capaços de pensar globalment i actuar localment, de cooperar en lloc de competir, ens posarem d’acord en el país que volem i en les noves eines que necessitem

Mentre el debat ha girat entorn de raons fonamentalment identitàries, hem fet el joc al nacionalisme més tronat de tots, l’espanyol, i ens hem anat encallant, però, en aquests moments hi ha moltes iniciatives que estan perfilant un camí ple de possibilitats. Ara, la revolta dels joves és una gran oportunitat que no podem desaprofitar. Però no ens enganyem, la majoria d’ells volen parlar de futur, del seu futur, que a part de llunyà, el veuen molt més negre del que el vèiem fa 50 anys, quan teníem la seva edat, encara que visquéssim sota una dictadura. Avui, el que s’està desfent, davant els seus ulls, és la democràcia, l’estat del benestar, almenys aquell model de llibertats i benestar que semblava l’objectiu somiat, difícilment superable.

Des de fa uns quants anys, molts dels més grans hem anat corroborant les febleses i contradiccions de la Unió Europea, fent-nos sentir entre enganyats i decebuts, i cada cop més desorientats, arribant a la conclusió que per avançar hem de remoure l’ordre establert, com ha passat tantes vegades en la història de la humanitat. Un ordre ben travat, amb una solidesa més aparent que real, defensat per estats molt poderosos que fan d’escut de poders financers, econòmics i militars cada cop més opacs, amb ramificacions arreu, i amb interessos que poques vegades coincideixen amb els de la majoria dels ciutadans d’aquests estats i, per descomptat, dels d’altres països.

Si això és així, ens hem de preguntar: quina sortida tenim? Doncs, molt senzilla: canviar el món. Sí, no rigueu ni ploreu… ni deixeu de llegir. Que la resposta sigui senzilla no vol dir que sigui fàcil, ans al contrari. Si diem que tenim la sort d'estar en la primera línia de foc, no ens prengueu per bojos, sisplau. Som aquí per un cúmul de circumstàncies, que podem simplificar dient que en un lloc determinat ―Catalunya― van coincidir en el temps dos fets ―crisi econòmica/sistèmica i sentència contra l’Estatut― que ens han fet qüestionar l’ordre establert ―un Estat de la UE més o menys sòlid mentre no era sotmès a cap prova d’estrès― i que, un cop produïda l’espurna, els fets ens han portat fins on som ara: resulta que per ser lliures hem de canviar el món. Ras i curt. I com més tardem a enfilar l’agulla, més difícil ens resultarà. Ja no hi ha possibilitats de fer marxa enrere. Ens toca creure’ns-ho de debò i no decebre la gent de fora que confia en nosaltres. No estarem sols si sabem qui són els nostres veritables aliats, que mai seran els poders establerts, els poders estatals i les organitzacions que els apleguen.

El nostre problema, el de la gran majoria dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya, no és si volem o no volem la independència, sinó quin Estat necessitem per superar els grans reptes que tenim al davant, uns reptes que s’afegeixen als que patim com a catalans, com a espanyols, europeus i com a habitants del planeta. Identificar aquests reptes i definir les formes d’afrontar-los és, o hauria de ser, el primer dels nostres objectius.

Si som capaços de pensar globalment i actuar localment, de cooperar en lloc de competir, ens posarem d’acord en el país que volem i en les noves eines que necessitem. Els estats que coneixem, nascuts en unes determinades circumstàncies històriques ―com el sistema de partits polítics―, no són més que eines de les que les societats ens dotem per progressar en cada moment. Si Espanya no fa aquest debat i no és capaç d’oferir un projecte de futur engrescador, no dubtem que treballant conjuntament, joves i grans, sabrem trobar la millor sortida per a la gran majoria del nostre poble. Ara, tal com estem, aquesta sortida es diu independència, es diu República Catalana, però hem d’estar disposats a acceptar i defensar qualsevol altra fórmula que sorgeixi del debat obert, plural, entre tots els ciutadans i ciutadanes d’aquest país. Ens agradaria que tothom estigués disposat a fer el mateix. Toca córrer riscos. L’objectiu s’ho val.

 

Pere Pugès és fundador de l'ANC. Signen aquest article els membres d'Exigents.cat: Alícia Casals, Ariadna Benet, Enric de Vilalta, Eudald Carbonell, Ignasi Faura, Jaume Marfany, Joan Carles Roca, Joan Contijoch, Joan Guarch, Jordi Manyà, Josep Ferrer, Josep Lluís Fernàndez, Josep Pinyol, Joan Puig, Josep Viana, Lluís de Carreras, Màrius Calvet, Miquel Strubell, Mireia Juanola, Pere Oriol Costa, Pere Pugès, Ricard Domingo, Rosa Maria Quintana, Rosa Maria Dumenjó, Toni Morral, Víctor Cucurull, Virgili Delgado i altres.

Anar a la font – ElNacional.cat

Deixa un comentari

%d bloggers like this: