El model de finançament autonòmic compleix deu anys sense reforma a la vista

Un model que podia funcionar i que ha acabat pervertit. El sistema de finançament autonòmic fa deu anys aquests dies entre crítiques de governs de tots els colors polítics, tot i que menys intenses que les que rebia el model anterior.

El model, que en teoria s’hauria d’haver revisat el 2014 (tot i que la llei no obligava a fer-ho), s’ha mantingut sense canvis des de llavors. Avui sembla agosarat pensar en cap reforma, sobretot si es té en compte la situació política actual. “El model ha quedat desbordat pels esdeveniments”, explica avui Antoni Castells, el conseller d’Economia que el va negociar el 2009, amb el govern tripartit: “No pots demanar la independència i un nou sistema de finançament”, manté Castells.

El sistema actual ha sigut criticat pel govern madrileny del PP; pel català de JxCat i ERC; pel tripartit valencià de PSOE, Compromís i Podem, i per quasi totes les autonomies. Tanmateix, Albert Carreras, secretari general d’Economia de la Generalitat durant els anys d’Andreu Mas-Colell, coincideix amb Castells que es tracta d’un sistema que supera el que estava en vigor fins llavors, i que al principi va complir les expectatives però va acabar aigualit ràpidament.

“És millor que el que hi havia abans. Castells va negociar bé i deunidó el que va obtenir”, diu Carreras. Ara bé, l’exnúmero dos del departament d’Economia matisa que, tot i que “el primer any va sortir molt bé”, el nou model va suposar “un salt que va ser un pagament d’una sola vegada”. El 2009 “la Generalitat va rebre uns ingressos de 2.000 milions” addicionals -recorda Carreras-, però a partir de l’any següent l’augment d’ingressos va ser inferior al previst, en part per la crisi i en part perquè el sistema ja no ho va permetre.

Castells creu que per a les arques de la Generalitat el model actual proporciona uns ingressos inferiors als previstos sobre el paper. Un estudi de Fedea -fundació dels principals bancs i altres grans empreses- situa els ingressos de l’executiu català el 2017 -l’últim any liquidat- nou dècimes per sobre de la mitjana (vegeu el gràfic). Castells creu que hauria d’estar uns quatre punts per sobre. Això, segons l’exconseller, es deu a l’“incompliment” de l’Estat, que ha variat el funcionament d’alguns dels fons del sistema (per exemple el de competitivitat), que servien per fer correccions.

Negociació “molt bilateral”

“En una negociació mai pots aconseguir el 100% i has de cedir en algunes coses”, diu Castells, però el model “marcava una línia”.En principi, el model de finançament es negocia al Consell de Política Fiscal i Financera, que agrupa totes les comunitats. No obstant, l’exconseller recorda que, fa deu anys, “va ser una negociació molt bilateral” entre la Generalitat -encapçalada pel mateix conseller- i el llavors ministre d’Economia i Hisenda, el també socialista Pedro Solbes. Els dos van tancar un acord i el van presentar al Consell. “Se’ls hi va portar allà pactat i acabat”, afegeix, la qual cosa va provocar les crítiques de les comunitats autònomes governades pel PP.

Un altre dels factors que van afavorir l’acord va ser que Andalusia també tenia un govern socialista, diu Carreras. L’exsecretari d’Economia diu que hi havia un “pacte” entre catalans i andalusos que “consistia a castigar molt la regió més rica”, és a dir, Madrid. Per tant, en un principi el sistema anivellava els ingressos de totes les autonomies, però estava dissenyat perquè Madrid “cobrava menys” pel fet de ser la comunitat amb més renda per càpita.

Inicialment el sistema preveia que les comunitats autònomes obtinguessin el 50% de l’IVA i l’IRPF, el 58% dels impostos especials (hidrocarburs, electricitat, tabac, alcohol) i el 100% dels cedits, com els de transmissions patrimonials, actes jurídics i successions. La situació actual, però, és diferent, ja que si l’Estat augmenta un impost, es queda amb el total dels diners obtinguts per l’increment, explica Carreras. Per exemple, la controvertida pujada de l’IVA aprovada el 2012 pel ministre Cristóbal Montoro va suposar que tots els diners recaptats de més se’ls quedés el govern central.

Hi perden Múrcia i el País Valencià

Les dues comunitats més perjudicades pel sistema el 2017 van ser el País Valencià i Múrcia. Carreras creu que això és perquè en el moment de negociar el model la crisi començava i aquestes dues comunitats tenien una gran font d’ingressos d’impostos relacionats amb el sector immobiliari, que van perdre amb l’esclat de la bombolla. No obstant, Castells en discrepa: “En aquell moment ja no estaven bé”, recorda, ja que la baixada de recaptació es va començar a notar a partir del 2006.

Durant la negociació del 2009, el País Valencià es trobava en una situació financera similar a Catalunya, però “li costava molt deslligar-se del bloc del PP”, comenta l’exconseller. Actualment la situació és diferent, però perquè intenta liderar en solitari la reforma del sistema. València, doncs, pateix “el buit deixat per Catalunya” -diu Castells-, que “sempre havia sigut qui empenyia el carro de les reformes”.

A Catalunya el Govern i diversos partits segueixen reclamant un model més complet, però amb més ganes “als mítings” que als despatxos, opina Carreras. “Els costos polítics si no pots millorar la situació són molt alts”, afegeix.

LES TRADICIONALS REIVINDICACIONS CATALANES

1. Principi d’ordinalitat

L’exconseller d’Economia Antoni Castells recorda que el sistema de finançament obre la porta a introduir el principi d’ordinalitat (és a dir, que la comunitat que més aporti sigui també la que més rep al final, que la segona a aportar sigui la segona que més rep i així successivament). Els diferents governs catalans han reclamat que tot i que segueixin les transferències de diners de les autonomies riques a les més pobres, la més rica ho continui sent, ni que sigui per molt poc.

2. Paritat de poder adquisitiu

Tenir en compte la paritat del poder adquisitiu és una manera tècnica de dir que el model de finançament compensi les diferències de preus i salaris entre comunitats. La Generalitat, per exemple, ha de pagar sous més alts que la majoria de governs autonòmics als seus funcionaris, i les inversions tenen un cost més elevat pel fet que, en general, els preus són més alts. Segons Albert Carreras, si s’introduís aquest concepte, el model “seria inatacable”, però plantejar-ho sembla impossible. Per a l’Estat, això “és equivalent a la secessió”.

3. Més proporció d’ingressos per a les comunitats autònomes

Una solució que agradaria a tots els governs autonòmics seria que s’augmentés el percentatge d’impostos que reben. Quan es va aprovar, preveia un 50% de l’IRPF i l’IVA per a les autonomies, una xifra que es podria incrementar tenint en compte que el gruix de la despesa social (sanitat, educació, dependència) l’han d’assumir els executius de les comunitats.

4. Més marge per fixar els impostos

Els partits catalans han plantejat tradicionalment que el model de finançament doni més marge als governs autonòmics per fixar els tipus impositius, una competència que ara tenen molt limitada. Aquesta proposta, però, suposaria avançar cap a la generalització del sistema foral -el de Navarra i el País Basc- a totes les comunitats.

Anar a la font – Ara.cat

Deixa un comentari

%d bloggers like this: