El Ministeri del Temps

"La màquina del temps no existeix. El que existeix són les portes del temps"

El Ministerio del Tiempo. Episodi 1

 

Si els russos es van confiar al General Hivern, no tinc cap mena de dubte que Sánchez s'ha posat a les mans del General Temps. Només per això estic convençuda, fa temps que ho estic, que l'acord es produirà en l'únic moment en què es pot produir. Serà un acord in extremis. Serà un acord d'infart. Un que passarà de la taula de negociació a la votació del Congrés. I estic convençuda d'això en part perquè no em queda cap altre remei i en part perquè tot apunta que el factor temps és aquest tercer convidat en la taula de negociació, aquell a qui no es pot fer xantatge ni ser menystingut per cap de les parts, qui pot donar la victòria o tombar les fitxes. Crec que el ministeri que busca Unidas Podemos i el ministeri que pot donar-li el PSOE és el Ministeri del Temps.

Rebobinem, sense cap afany de ser exhaustius ni de torturar-los amb la repetició estúpida que només té sentit en un bucle temporal. Alguns es pregunten què està passant. Tots ho fem d'una manera o una altra i cal avançar les interpretacions i arriscar-se en les lectures. Sento, sense ordre ni concert, que estem davant d'una investidura inèdita, inaudita, plena de sorpreses i d'incerteses. Una cosa nova i alhora inquietant. Què pot respondre a aquesta colla d'adjectius? Què ens agradaria tenir amb aquestes característiques? Això és una escaleta o un guió. És quelcom que reuneix tots els ingredients per concitar la nostra atenció per no deixar-nos respir. Alguna cosa ha canviat en la política fa molt. És obvi. El Congrés dels Diputats és un ja un plató no molt gran, se sorprendrien de com és de petit en persona. L'hemicicle és un plató potser des de l'aparició estel·lar del noi de Bescansa. Des d'aquell inici de legislatura, com a mínim, són les lògiques del plató i no les parlamentàries les que regeixen la vida política espanyola.

Crec que en aquests termes cal interpretar el que ha passat. Els líders polítics i parlamentaris ja no parlen per als altres diputats, almenys no en primer terme, se saben televisats, tallats en titulars, desgranats, comentats i tertulianejats per a la seva parròquia i per a la contrària. Negociar en aquest escenari és quelcom que va més enllà de les habitacions de dalt nord-americanes a què Rivera, en la seva malaptesa, anomena habitacions del pànic. Negociar en aquest escenari exigeix tenir en compte el minutat, els temps i, sobretot, no deixar passar massa el temps perquè es desaprofiti l'aconseguit. I per aquí jo crec que van les coses.

Pot ser que sigui el fet d'haver estat companya en molts debats televisats de la major part dels protagonistes d'aquestes negociacions el que em fa veure-ho així. Pot, per tant, que la meva visió estigui deformada, però he compartit taula amb en Pedro, amb en Pablo, amb els Albertos i tinc clar fins a quin punt es poden escalfar les coses i fins a quin punt, segons es va sortint del plató, amb uns bons copets a l'esquena, els ànims s'afluixen i acabes prenent una cervesa o xerrant amb aquell que acabes d'assassinar verbalment o el que acaba de tirar-te tots els trastos imaginables pel cap.

Només quan no quedi temps perquè ningú espatlli la combinació podrà produir-se l'acord

De vegades se'ls escapa la mà. És cert. Sánchez va anar al debat amb una estratègia que, com a plantejament teòric, pot ser explicada, però que no podia ser gaire bona quan va resultar inexplicable per als seus futurs socis, per als resignats i per a l'oposició i, el que és pitjor, per als ciutadans i els seus propis votants. Aquí crec que se'ls va escapar la mà. El que no puc assegurar és per a qui parlava el candidat. Per a l'Ibex o per a l'ànima del seu partit que asseguda en l'extrem centre li censura un govern com el que formarà? S'ha convocat l'executiva federal d'urgència. Per a qui és el missatge que es resumeix en, com veieu, o Unidas Podemos i l'abstenció de sobiranistes i independentistes, o les incertes i suïcides eleccions? Qui ha d'entendre que no queda cap altra opció? L'Ibex o alguns dels seus barons? L'escenificació es va escapar de les mans i, sens dubte, va propiciar una reacció de Pablo Iglesias molt lògica i molt pròpia de qui no és amic dels guions, sinó que s'encoratja davant la flama oratòria carregada de raó que li neix dins. Així ha estat sempre.

El segon dia de debat tot es va anar reconduint. Per dins i per fora de l'hemicicle. Les votacions i els anuncis així ho demostren. Sabem ja per ERC i pel PNB que la seva postura s'avindrà a investir si els dos partits en solfa arriben a un acord. Sabem per Bildu que també. Només és necessari aquest pacte i la resta vindrà per afegiment. La decisió final d'Unidas Podemos d'abstenir-se és una mostra clara d'això, sigui una decisió presa a l'últim moment ―amb aquest vot negatiu emès a primera hora de Montero― sigui un guió assumit ―què costa enviar un no per escenificar-ho encara que es tingui madurada ja l'abstenció. El temps. El temps en què va votar Montero i el temps del vot. El temps que serveix al missatge i que serveix al gest.

Membres del govern en funcions continuen creient que això prendrà forma dijous. Pot ser que també siguin desitjos. No en parlen massa i això és també un bon senyal perquè és temps de silenci. Quaranta i vuit hores i el rellotge del compte enrere mostrant les seves fredes xifres al tors d'aquest govern futur d'esquerres, que sua tinta perquè sap que pot saltar pels aires, mentre Calvo i Echenique s'apropen amb les seves tisores a veure si tallen els cables precisos. Hi pot haver res més emocionant, més televisiu?

Així doncs, i amb el "continuarà" oscil·lant a la pantalla, podem jugar nosaltres mateixos a ser guionistes del final de la temporada. Jo els proposaré el meu final. Continuem veient el comptador, tic-tac, sense que aparegui res a la pantalla i és que només quan es passi de la mesa de negociació a l'escó de votació, els socialistes oferiran un ministeri amb contingut real a Unidas Podemos perquè aquests puguin fer visible la seva tasca de millora real de les condicions de vida dels espanyols. És el que estan esperant. Només quan no quedi temps perquè ningú espatlli la combinació podrà produir-se l'acord.

És qüestió de temps.

Temps al temps…

Anar a la font – ElNacional.cat

Deixa un comentari

%d bloggers like this: