El mariner de Sant Pau (II): L’escola

Bulbena, com es deia la família de la Vall del Bac, i Pujol, com podeu començar a imaginar, efectivament, la vida d’un servidor en edat infantil, era de benestar, natura, privilegis en una casa pairal però sense llum ni aigua, amb un pare clàssic, hippy, anarquista, comunista, demòcrata i just, trencava les expectatives per sobre de les possibilitats. La mare era professora universitària, expertíssima en educació i psicologia: en el món de l’ensenyança tenia coneixement i pràctica, i a principis dels noranta mostrava les maneres d’educar més innovadores. Ho feia amb uns valors d’amor heretats del bonisme i el pacifisme, propis dels anys 60. Amb el meu pare s’entenien en simbiosi: eren un equip total. Així doncs, els meus jocs eren la caça furtiva de barbs i d’algun ocell que amb sort i punteria podia fer caure amb una escopeta Gamo de balins 4,5 que el meu pare conservava de la mili –sí, aquest servei militar obligatori que acabarà per tornar a Espanya algun dia, Déu no ho vulgui– però que encabat de matar m’havia de menjar, per complir amb l’estricte codi ètic del meu pare. No matàvem cap animal per diversió: a casa fèiem sacrificis per alimentar-nos. Així, recordo l’experiència d’un pobre pit-roig que, per mala fortuna, vaig acabar abatent a més de 30 metres de distància amb una escopeta que podria ser de fireta, però n’havíem canviat la molla principal i encara dispara bé a 30 o 40 metres. Doncs, com deia, aquest pobre pit-roig el vaig abatre a 30 metres sense pensar ni per un segon que obtindria el resultat de tocar-lo. Així ho vaig fer, i al cap d’una estona em trobava al banc de l’era, desplomant el pobre fringíl·lid per cuinar-lo a l’hora de dinar. El destí el va salvar d’aquest àpat quan la meva gata, més hàbil que un servidor, va treure-me’l d’un salt i marxà muntanya amunt. Vaig seguir-la amb una pedra entre les mans, amb tanta fortuna que va impactar al seu cul, però per sort per al meu futur àpat, va sortir-ne il·lesa. 

Doncs no, ser fill d’un hippy em feia venir ganes de viure l’aventura cada dia, de caminar pel bosc, anar a caçar, pescar, fer cabanyes… Qualsevol cosa per tal de no veure’m tancat en una sala amb tot de figures estranyes que es mouen amb imbecil·litat però que són sirenes a punt per devorar-me. Amb el temps en vaig conèixer, de sirenes, però també d’infants, nens i nenes d’una altra realitat; i amb més temps encara, vaig començar a entendre les altres realitats socials que em trobava al dia a dia. Quan l’escola ja era una cosa normalitzada al meu voltant, a l’edat de tercer i quart de primària desitjàvem tornar cap a casa (com m’imagino que gairebé tot infant). Parlo en plural perquè el meu germà Biel crec que també tenia els mateixos desitjos, ja que plorava cada dia a l’hora que havia d’anar cap a l’escola i sortia contentíssim quan podíem tornar cap al 4×4 que ens portava al mas. Doncs, a casa, com deia, no hi havia llum, però ràpidament un circuit elèctric propiciat per la meva mare i amb la traça del pare i l’ajuda d’un generador elèctric vàrem poder viure amb llum. Bé, no molta: la justa, la que el generador podia oferir sense comptar amb rentadora o televisió. El televisor que teníem era un Sony de color gris que feia gairebé un pam. Hi  sintonitzàvem quatre canals: TV3; la Uno; la Dos; i el millor, el de dibuixos animats, que no recordo de quin era però sé que hi feien Tom i Jerry. La resta d’influències del món exterior eren pel·lícules de ‘l’oeste’si em permeteu l’expressió– i documentals de natura i d’un caçador de cocodrils que em queia molt bé. I aquí el meu homenatge: Estimat Steve Irwin, la teva mort em va trasbalsar perquè no podia concebre, en la meva infantesa, que ja no faries més programes del Caçador de Cocodrils mai més. Això va ésser la meva segona tragèdia. 

(Continuarà…)

Anar a la font – ElNacional.cat

Deixa un comentari

%d bloggers like this: