El ‘Majestic’ d’ERC

Pere Aragonès tenia catorze anys el 1996. No era encara ni tan sols militant de les JERC i no crec que estigués especialment polititzat, a pesar que el seu avi hagués estat un dels fundadors del PP a Catalunya. Alguns dels seus cosins eren convergents. Però això passa a les millors famílies, sobretot a la Catalunya periurbana. Els catorze anys dels que han nascut a la dècada dels vuitanta no tenen res a veure amb els dels que vam néixer a mitjan anys cinquanta. Estan fets d’una altra pasta. Ni millor ni pitjor. Aragonès no és un home amb carisma, tot i les bones maneres de noi de casa bona del Maresme. Li falta sang, però es mou com una anguila. A diferència de l’ambiciós Roger Torrent, Aragonès és menys exhibicionista i, per tant, més eficaç. Ara controla el partit per la via “vicària”, i això l’uneix al president Torra, un altre vicari amb pinta, precisament, del que era quan vivia a Suïssa.

Tot això ho explico per dir que el 28 d’abril de 1996, quan Jordi Pujol i José María Aznar van signar el pacte del Majestic, Aragonès era un vailet que encara estava acabant l’ESO. Per tant, com he constatat a bastament a la facultat amb els alumnes de l’edat d’Aragonès que he tingut, quan els esmentaves el pacte del Majestic, a més de no saber de què els parlaves, si n’hi havia un a qui li sonava, l’opinió era negativa. Aquesta és la brama amb la qual ha crescut Aragonès. El Majestic era la culminació d’un acord pervers entre la dreta espanyola i la dreta nacionalista catalana. I punt. A més, a la fotografia oficial d’aquell pacte hi surten dues persones que han passat per la presó (Macià Alavedra i Rodrigo Rato), l’impulsor del 155 (Mariano Rajoy) i Josep Sánchez Llibre (president de Foment), avui més afí a les tesis d’Aragonès que a les de Carles Puigdemont i el president Torra, però que indubtablement és un espècimen del règim del 78. Aquell pacte va ser, d’entre tots els pactes que Pujol va acordar amb la UCD, el PSOE i el PP junts, el més profitós, el més ben travat, malgrat que, com que era circumstancial, el que s’hi va acordar no es va traduir en una reforma estructural de l’Estat. Només la mili no ha tornat. Les competències que va assolir la Generalitat, de la mateixa manera que Aznar les hi cedia, un altre primer ministre espanyol les hi podia treure. De fet, ja hem vist que ha estat així. Rajoy ens va demostrar com es podia fer i Pedro Sánchez, amb l’excusa de la pandèmia, ha anat més enllà i ha suspès, de facto, l’estat de les autonomies amb el beneplàcit dels nacionalistes bascos i valencians, l’esquerra abertzale i ERC. Ole tu!

Pere Aragonès no ha formalitzat cap pacte del Majestic. Els seus acords amb el PSOE resulten tan barats com inútils

L’èxit del Majestic no va poder evitar que a partir d’aquell moment s’iniciés la lenta, però segura, decadència del pujolisme, entre altres raons perquè a Catalunya el pacte es va traduir en el suport parlamentari del PP a CiU i en la defenestració d’Aleix Vidal-Quadras i el retorn d’un dels germans Fernández Díaz, l’Alberto, que tothom deia que era el més fatxa, però amb els anys s’ha vist que el més perillós dels dos era el Jorge. Pujol hauria pogut pactar amb ERC a Catalunya, però com que els nacionalistes catalans sempre han actuat en clau espanyola, no va fer-ho. Li ho van criticar. Jo mateix vaig signar un article amb un grup de periodistes per reclamar aquell pacte que no va ser. Els set anys posteriors al Majestic van ser un calvari per a CiU, fins que el 2003 ERC va decidir tornar-s’hi i va fer pagar a Mas —perquè Pujol ja estava retirat— el menyspreu convergent del 1996. La política catalana no ha estat mai tan dependent d’Espanya com en aquells anys. Només es pot comparar amb la situació d’aquest moment, postprocés independentista, quan el nacionalisme espanyol s’imposa a dreta i a esquerra i la Generalitat és una capsa buida i burocratitzada, al capdavant de la qual hi ha una bona colla d’inútils amb ínfules que no saben on van. Ni el pitjor conseller de CiU era tan incompetent com alguns consellers actuals.

Pere Aragonès no ha formalitzat cap pacte del Majestic. Els seus acords amb el PSOE resulten tan barats com inútils. L’acord entre el PSOE i ERC per permetre la sisena pròrroga de l’estat d’excepció encobert no és que sigui un regal, és que senzillament impedeix recuperar les competències de la Generalitat usurpades pel govern militarista de Pedro Sánchez i Pablo Iglesias. Els independentistes han d’oposar-s’hi amb totes les forces. Els pactes amb el PSOE tindran per a ERC el mateix cost polític que el Majestic va tenir per a CiU, independentment dels substanciosos avantatges que va obtenir Pujol per a l’autogovern català amb aquell acord amb el PP. Potser no es veurà immediatament, com tampoc no es va veure llavors, perquè al capdavall Mas va guanyar sempre les eleccions malgrat no poder ser president, però aquell estigma va perseguir els convergents fins que el procés independentista va fer que l’Estat aixequés la catifa per mostrar la corrupció del règim del 78 que corresponia a CDC i així minar el secessionisme. Ara ERC ha enterrat la possibilitat que Catalunya sigui un estat independent per la dèria a aliar-se amb els nacionalistes d’esquerra espanyols. Sense ERC és impossible assolir la independència, com també ho era en el passat sense CiU. Els recursos del nacionalisme espanyol per afeblir l’independentisme són hàbils i efectius. Potser ERC guanyarà les eleccions, però ja des d’ara estan incubant la derrota de demà. Segurament no ho veuen, perquè Aragonès, com molts altres polítics de la seva generació, que són com Neymar, individualistes i virtuosos amb la pilota als peus, no té cap estratègia que porti Catalunya a la independència. El geni del futbol era Johann Cruyff, que va ser un jugador total, el jugador que des del centre del camp dirigia tot un equip per arribar a fer el gol. Cruyff sabia combinar la tàctica amb l’estratègia. Pujol, i ho dic perquè no es confongui ningú, era el geni de la política, però li va faltar honradesa per arribar a l’altura de l’holandès i per això ha destrossat la seva obra i, de passada, la dels seus descendents polítics. Però Pujol no era independentista. Aragonès amb el suport de la dreta mediàtica, la que vol evitar la independència com sigui, ens proposa tornar a l’independentisme del tortell dels diumenges i de les Aromes de Montserrat. Els hereus d’aquell “antes roja que rota” que sedueixen Aragonès amb els cants de sirena de la “nova normalitat”, li presten suport per això, per tornar a la Catalunya de l’avi del vicepresident. Fascinació i abisme de qui pacta una pròrroga sense ni tan sols arrencar a Pedro Sánchez cap mesura, per exemple, aplicable al tancament de Nissan. És clar que Sánchez és a Europa el que Aragonès és a Espanya: dos polítics insignificants.

T’ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.

Subscriu-te a ElNacional.cat

Anar a la font – ElNacional.cat

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

%d bloggers like this: