‘El jove Porcel’: La forja d’un escriptor entre Llorenç Villalonga i Josep Pla

“5 de juliol de 1964. Dia empastifat, molt calorós. Havent dinat apareix Permanyer, una senyora valenciana i Porcel, de Mallorca. Anem a Pals, a Cap sa Sal i Tamariu, per veure Riba, que no trobem. Retorn a casa a les set”. D’aquesta manera registra Josep Pla la primera trobada amb Baltasar Porcel, aquell escriptor d’Andratx cridat a ser un nom de referència a les lletres catalanes. La trobada, anotada telegràficament per Pla, a la llarga tindrà conseqüències per tots dos escriptors, el vell i el jove. Però, de moment, qui en paga els plats trencats és Lluís Permanyer, el facilitador de la trobada, que és acomiadat, juntament amb la seva dona, per l’editor Vergés, que entreveu en l’interès de Porcel per conèixer l’escriptor de Llofriu un estratagema editorial. I és que llavors el mallorquí ja treballava per Planeta i, precisament, volia proposar a Pla la redacció d’una guia de Barcelona.

Com relata Sergio Vila-Sanjuán a El jove Porcel (Edicions 62/Destino), l’escriptor mallorquí va arribar amb vint-i-tres anys a Barcelona el 1960, fugint fastiguejat i rebel·lant-se contra l’ambient provincià i petitburgès de l’illa, i, com un personatge de Balzac, va aconseguir desafiar la ciutat i triomfar-hi. Acollit per Joan Triadú, fins i tot a casa seva, Porcel s’integra ràpidament en els ambients de la resistència catalanista i és testimoni del moment fundacional que són els Fets del Palau i el posterior consell de guerra contra Jordi Pujol. Aquell Pujol que Porcel veu condemnar, molts anys després serà un dels poderosos amb qui mantindrà una relació estreta. L’altre serà Joan Carles I.

Baltasar Porcel amb Mercè Rodoreda

Baltasar Porcel entrevistant Mercè Rodoreda

Llorenç Villalonga, el primer mestre

Però Porcel no ve d’antic llinatge aristocràtic, ni la seva família té un palau a Palma. Els seus origens són a l’Andratx que convertirà en un territori mític, on neix en plena guerra civil l’any 1937, en una família vinculada al mar i amb un peu al contraban, negoci clau del poble. Trasplantat a Palma, no hi encaixa ni aprofita per estudiar, i fins i tot passa una etapa de fervor religiós adolescent, integrant-se a Acció Catòlica i als “cursillos de Cristiandad”. Lector i escriptor precoç, l’any 1956 coneix l’escriptor i psiquiatre Llorenç Villalonga, que presideix una tertúlia al cafè Riskal, i que esdevé el seu primer mentor. “Jo el veia com tot el que jo no era: ric, refinat, irònic, que es movia bé en societat, i suposo que a ell li passava a l’inrevés una mica el mateix. Estava força obsessionat amb mi, em va retratar en diverses de les seves novel·les i es comportava d’una manera entre paternal i alguna cosa que no era l’homosexualitat, però que de vegades ho semblava” confessaria a l’autor de la biografia.

Aquesta ambigua relació es pot observar en el personatge de Flo la Vigne, protagonista de L’àngel rebel, en el qual l’autor de Bearn retrata el seu jove amic i protegit, i en la correspondència entre Villalonga i Odín, el pseudònim amb què Porcel signava els articles a Diario de Mallorca. Unes cartes que permeten descobrir altra persona clau en l’ascensió intel·lectual i personal de Porcel, l’escriptora Concha Alós, amb el d’Andratx viurà un amor prohibit –ella, més gran que ell i amb l’ambició d’esdevenir escriptora, era casada amb el sotsdirector del diari on treballava ell– que serà la causa final de la seva decisió d’abandonar Mallorca, i amb qui conviurà a Vallvidrera mentre comença a despuntar amb Solnegre o La lluna i el Cala Llamp, acomboiat per l’amistat amb els crítics més influents, tant Triadú com Joaquim Moles i Josep Maria Castellet.

Pla, admiració i allunyament

Des de Barcelona, Porcel impulsarà la publicació de Bearn per part del Club dels Novel·listes, en un vodevil editorial que té en Joan Sales, Núria Folch i Villalonga els personatges principals, però en pocs anys la relació entre el deixeble i la figura paterna que representa l’autor madur s’anirà deteriorant, per diversos motius. Però, quan la relació amb Villalonga es refredi, Porcel haurà trobat un altre pare literari, una altra figura tutelar i protectora. I no pas una de petita, sinó el prosista més destacat i influent del segle XX en català, que segons Vila-Sanjuán havia tingut notícia de Porcel ja l’any 1958, quan li havien parlat de la jove promesa uns coneguts comuns de Mallorca. Després de la primera trobada, Porcel iniciarà amb Pla la seva sèrie d’entrevistes a personalitats catalans publicades a Serra d’Or, una mena de cànon del catalanisme. Si Serra d’Or era la capçalera de l’antifranquisme catalanista, Porcel hi feia entrar un sospitós o un proscrit per la porta d’honor. En agraïment, Pla el farà entrar a Destino i li aconsella: “Per favor, no trenqui cap plat amb el pseudo-marxisme que la joventut aspira a exhalar”. “L’important, en el món intel·lectual, és mantenir un liberalisme total, oberta i volterià.[…] És el tràmit que hem de passar. Després, ja veurem, Mantingui’s amb Vergés en aquest to i tindrà carta blanca”.

Josep Pla, Baltasar Porcel i Lluís Permanyer/Arxiu Lluís Permanyer

Josep Pla amb Baltasar Porcel i Lluís Permanyer/Arxiu Lluís Permanyer

D’aquella estreta relació amb Pla en sorgirà el projecte d’escriure un llibre sobre l’autor d’El quadern gris. Potser, com insinua el biògraf, mogut per l’entusiasme i l’admiració i amb la voluntat de quedar bé amb el seu nou protector, en una maniobra que jas’havia viscut en el cas de Villalonga i que, en aquest cas, també quedarà inconclusa. De fet, El jove Porcel incorpora l’índex d’El món de Josep Pla, que és com s’hauria d’haver titulat aquest volum il·lustrat i articulat en forma de converses amb l’escriptor, que just llavors comença a publicar l’Obra Completa de Destino. “El llibre que he de fer amb vós, El món de J.P. […] serà una afirmació anti-barroca, anti-tòpiques, anti-guix” assegura Porcel.

Pla i Porcel passen llargues vetllades, sopant, xerrant, bevent, però tot i l’admiració sincera del veterà, més aviat gasiu, i el suport i consells que està disposat a oferir-li, la relació també s’anirà refredant. Serà Terenci Moix qui guanyarà el primer Premi Josep Pla l’any 1968, tot i que l’escriptor havia impulsat el seu jove amic a presentar-s’hi amb aquella vella promesa en forma biogràfica. El 68, però, Porcel ja té el rumb posat cap al Pròxim Orient, en un final de la gran dècada d’ascensió literària que ressegueix l’assaig biogràfic de Vila-Sanjuán, que l’acabarà de consagrar. L’any 1970 guanyaria el Pla amb Difunts sota els ametllers en flor.

Els viatges, el coqueteig amb l’anarquisme i la fascinació per la Xina de Mao, però també la decrepitud i la vellesa del de Llofriu, refredaran molt una relació que es trencarà amb el final de la dictadura, quan Vergés vengui Destino a Jordi Pujol i Porcel, l’antic deixeble estimat, passi a dirigir el setmanari. És llavors quan un Pla carpetovetònic i atemorit pel desori que podia esdevenir-se a la mort de Franco, escrivia uns articles de lloança de la dictadura de Portugal, país que coneixia bé a través del seu germà Pere, que van acabar la paciència de Porcel. Una reacció enfurismada que, això no obstant, l’autor d’El cor del senglar va acabar reconeixent deu anys abans de morir que havia estat un autèntic error.

T’ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.

Subscriu-te a ElNacional.cat

Anar a la font – ElNacional.cat

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

%d bloggers like this: