El govern del canvi?

S’ha complert aquesta setmana un any de les eleccions del 10-N, que van donar peu, de la mà de Pedro Sánchez i Pablo Iglesias, al denominat govern del canvi ja que per primera vegada hi hauria un govern d’Espanya en coalició i una formació com Podemos s’estrenaria amb diversos ministres. És cert que analitzar a fons el temps transcorregut i comparar-ho amb un altre moment recent podria ser injust ja que la pandèmia i la lluita contra el coronavirus ha ocupat bona part de les carteres ministerials aquí i al món sencer. Però feta aquesta excepció, sí que aquest primer any mostra d’una manera clara almenys tres coses: línies d’actuació, prioritats i compromisos. És en aquests tres aspectes que el temps transcorregut és decebedor i, pel que fa a la carpeta catalana, una veritable estafa.

Cap línia d’actuació de l’Executiu no ha anat destinada a rebaixar el conflicte polític entre Catalunya i Espanya, la repressió ha continuat amb una intensitat que no permet percebre cap canvi mínimament destacable que permeti ser anotat en l’haver i ha estat flagrant el recurs d’acudir a Ciutadans per formar una majoria cada vegada que a Madrid hi ha hagut un soroll que podia ser incòmode per a Pedro Sánchez. Tampoc no s’ha establert per part de la Moncloa cap prioritat respecte a la carpeta catalana en temes de gestió ordinària que van des de millorar el finançament fins a les inversions en infraestructures i el compliment de la lletra i de les xifres dels pressupostos. No hi ha indicis que Catalunya no s’hagi quedat una vegada més per sota de la mitjana i Madrid molt per sobre, seguint la tònica habitual.

Sent tot això important, res de tot l’assenyalat no arriba al nivell d’engany dels compromisos adquirits en una cosa tan concreta com la denominada taula de diàleg, que en el seu inici era bàsicament una taula de negociació. Tan sols hi ha hagut la cita constitutiva del 26 de febrer a la Moncloa sota la presidència de Pedro Sánchez i Quim Torra. Encara que les reunions havien d’haver tingut com a màxim periodicitat mensual, Sánchez i la seva implacable reguera de mitjans de comunicació afins se les han anat arreglant per bloquejar totes les cites i, a més, pel mig s’han desempallegat del president de la Generalitat, animant i aplaudint una insòlita inhabilitació per no haver despenjat una pancarta del Palau de la Generalitat, la qual cosa no tenia més recorregut que una multa administrativa. Però, sorprenentment, Torra ha estat amortitzat tan ràpidament que ja no forma part del paisatge polític català, una situació que no va passar ni amb Artur Mas, ni amb Carles Puigdemont.

Ha estat una veritable presa de pèl al govern de Catalunya i als partits que li donen suport, que han estat molt més pendents de la desgastadora batalla per l’hegemonia de l’independentisme. Mentrestant, a l’altre costat, el govern de Sánchez i Iglesias era capaç de trenar discrets o no tan discrets acords amb Ciutadans o Partit Popular perquè la carpeta catalana continués a l’últim dels calaixos. L’Espanya eterna, o gairebé, i inamovible: amb Sánchez o amb Rajoy.

T’ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.



Subscriu-te a ElNacional.cat

Anar a la font – ElNacional.cat

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

El govern del canvi?

S’ha complert aquesta setmana un any de les eleccions del 10-N, que van donar peu, de la mà de Pedro Sánchez i Pablo Iglesias, al denominat govern del canvi ja que per primera vegada hi hauria un govern d’Espanya en coalició i una formació com Podemos s’estrenaria amb diversos ministres. És cert que analitzar a fons el temps transcorregut i comparar-ho amb un altre moment recent podria ser injust ja que la pandèmia i la lluita contra el coronavirus ha ocupat bona part de les carteres ministerials aquí i al món sencer. Però feta aquesta excepció, sí que aquest primer any mostra d’una manera clara almenys tres coses: línies d’actuació, prioritats i compromisos. És en aquests tres aspectes que el temps transcorregut és decebedor i, pel que fa a la carpeta catalana, una veritable estafa.

Cap línia d’actuació de l’Executiu no ha anat destinada a rebaixar el conflicte polític entre Catalunya i Espanya, la repressió ha continuat amb una intensitat que no permet percebre cap canvi mínimament destacable que permeti ser anotat en l’haver i ha estat flagrant el recurs d’acudir a Ciutadans per formar una majoria cada vegada que a Madrid hi ha hagut un soroll que podia ser incòmode per a Pedro Sánchez. Tampoc no s’ha establert per part de la Moncloa cap prioritat respecte a la carpeta catalana en temes de gestió ordinària que van des de millorar el finançament fins a les inversions en infraestructures i el compliment de la lletra i de les xifres dels pressupostos. No hi ha indicis que Catalunya no s’hagi quedat una vegada més per sota de la mitjana i Madrid molt per sobre, seguint la tònica habitual.

Sent tot això important, res de tot l’assenyalat no arriba al nivell d’engany dels compromisos adquirits en una cosa tan concreta com la denominada taula de diàleg, que en el seu inici era bàsicament una taula de negociació. Tan sols hi ha hagut la cita constitutiva del 26 de febrer a la Moncloa sota la presidència de Pedro Sánchez i Quim Torra. Encara que les reunions havien d’haver tingut com a màxim periodicitat mensual, Sánchez i la seva implacable reguera de mitjans de comunicació afins se les han anat arreglant per bloquejar totes les cites i, a més, pel mig s’han desempallegat del president de la Generalitat, animant i aplaudint una insòlita inhabilitació per no haver despenjat una pancarta del Palau de la Generalitat, la qual cosa no tenia més recorregut que una multa administrativa. Però, sorprenentment, Torra ha estat amortitzat tan ràpidament que ja no forma part del paisatge polític català, una situació que no va passar ni amb Artur Mas, ni amb Carles Puigdemont.

Ha estat una veritable presa de pèl al govern de Catalunya i als partits que li donen suport, que han estat molt més pendents de la desgastadora batalla per l’hegemonia de l’independentisme. Mentrestant, a l’altre costat, el govern de Sánchez i Iglesias era capaç de trenar discrets o no tan discrets acords amb Ciutadans o Partit Popular perquè la carpeta catalana continués a l’últim dels calaixos. L’Espanya eterna, o gairebé, i inamovible: amb Sánchez o amb Rajoy.

T’ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.



Subscriu-te a ElNacional.cat

Anar a la font – ElNacional.cat

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

%d bloggers like this: