El general i l’Estat paral·lel que mana de veritat

La qüestió del cas Garrido no és que el senyor general de la Guàrdia Civil digués el que va dir. No, el tema és que ho digués, que s'atorgués la potestat de dir el que va dir perquè tingués l'efecte que ha tingut.

Perquè al final, els fets sempre són més importants que les paraules. I el fet és que a Espanya hi ha un Estat paral·lel instal·lat a les clavegueres i que fa el que vol, quan vol i com vol. Un Estat instal·lat a les clavegueres que els polítics que van passant no controlen. Ni controlaran. Perquè ja hem fet tard. Rajoy, Sánchez i qui vingui després només són empleats contractats o acomiadats en nom de l'interès d'Estat de cada moment, que és l'interès dels que controlen el règim i viuen d'ell. I amb opípars premis per als afectes.

Una nòmina d'empleats temporals que inclou el Rei, naturalment. I si no que li preguntin a l'emèrit, el pare de l'actual. Quan la imatge de la institució tocava fons van obligar-lo a abdicar. I per ajudar-lo a prendre la decisió, no fos cas, van filtrar el cas Corina i van fer-lo humiliar amb aquell “Lo siento mucho. Me he equivocado. No volverá a ocurrir” que van fer-li dir en un trist passadís. Així el seu fill ja s'ha assegut a la cadira amb la lliçó apresa i tenint clar què ha de fer per conservar-la. El famós 3 d'octubre va quedar clar.

Al final, doncs, el general va limitar-se a recordar-nos que aquí hi ha dos bàndols: ells i la resta. I “ells” són els que manen. I seguiran manant. I la llista de convidats i premiats del lloc on va fer-nos memòria ajudava a comprendre del que estem parlant exactament. Hi havia uniformats en general, jutges, fiscals, secretaries judicials i polítics d'aquells que sempre són allà darrera movent fils. I tots ells i elles rient animadament en la festa prèvia a veure com, un cop més, qui es creua en el seu camí acaba esclafat com un mosquit.

I mentre, aquí ens passem el dia discutint si els polítics que són a la presó, i que l'Estat paral·lel amb seu a les clavegueres usarà per escarmentar a la resta, anaven de farol o no. Ho diuen els nostrats moderats i els hiperventilats. Cada un des de la seva trinxera, però coincidint en el bàndol del “jo això ja ho vaig avisar perquè jo això ja ho sabia”. I tots ells (i totes elles) instal·lats al sofà de casa i assenyalant el camí correcte amb tanta vehemència que alguns (i algunes) s'esquinçaran el dit índex tan fort que la cosa acabarà en amputació. Digital.

I mentre, aquí cada dia ens fotem una dutxa freda d'autocrítica purificadora perquè resulta que ens vam autoenganyar. No esclar, als que tenen la justícia, els uniformats i els mitjans de manipulació no els cal autoenganyar-se. Pa qué, oi? Això és com en el bàsquet. Si fas 2,20, peses 130 quilos i tens agafada la posició, ja pot venir autoenganyant-se un de 1,70 i 75 quilos pensant que esmaixarà al teus nassos, sí. Sobretot quan recullin els trossets del terra.

Sóc molt partidari de poder caminar i menjar xiclet a la vegada, però aquí ens passa el mateix que allò que Pepe Rubianes resumia amb l'expressió: “nene, es que no fijo”. No fixem, efectivament. Un estat paral·lel descontrolat està a punt de fer una destrossa total dels drets més elementals i de provocar una regressió de la qual ja veiem com en sortim i si ens en sortim i aquí ens passem el dia parlant de “farols” i d’autoenganys. Certament memorable.

Anar a la font – ElNacional.cat

Deixa un comentari

%d bloggers like this: