El franquisme de partícules fines

Rate this post

Cada vegada sembla més evident que Espanya s’acosta al trist model turc de democràcia ‘de pacotilla’, però crec que és una comparació que ha d’aturar-se abans d’arribar al pas següent, que seria comparar Rajoy amb Erdogan. El president turc és bastant típic del tipus de dictadura que pot generar el segle XXI, que respecta formalment la façana democràtica però, en realitat, instaura un poder personal, com a mínim autoritari. Tot a la manera de Putin, si fa no fa. I Rajoy no és Putin, Rajoy no és Erdogan. Rajoy no afaiçona un país a la seva mida i per al seu ús personal amb la intenció de perpetuar-se al poder més enllà d’allò que diu la constitució. Rajoy és perfectament prescindible, com ho seria qualsevol qui el succeís, fos del PP, del PSOE, de Ciutadans o de Podem. I quan dic «prescindible» vull dir que ho és per a dur a terme això que es duu a terme avui, el cop d’estat contra Catalunya, que només depèn parcialment de la decisió d’una persona o d’un govern. Rajoy no és candidat a ‘caudillo’ perquè el ‘caudillo’ no va morir mai, sinó que es va escampar en partícules fines i, des de tots els racons de les estructures de poder on s’havia refugiat, a l’empara de la llei d’amnistia, torna a actuar, per fi alliberat de quaranta anys de semihibernació. Espanya s’encamina cap a un franquisme anònim i modernitzat, adaptat al segle XXI, sense ‘caudillo’ ni pena de mort, una condició necessària perquè pugui ser tolerat per la comunitat internacional i, singularment, per la Unió Europea. Ni del tot dictadura ni ben bé democràcia. Dictacràcia? Demodura? El nom importa ben poc.

Allò important és que, amb tota evidència, la Unió Europa no vol veure, perquè el millor cec és aquell que té els ulls tancats, que el franquisme és viu i es reprodueix en totes les estructures de poder d’Espanya. I aquells que, a Espanya, no comparteixen aquest pòsit franquista o s’hi oposen, avui estan terriblement desproveïts de cap capacitat real de reacció. És la versió espanyola de l’anomenat «estat profund» turc, una entesa ideològica entre els estaments polítics, policíacs, militars, judicials, mediàtics i econòmics que perdura més enllà d’hipotètics canvis al govern i que pren les decisions reals. No és cap teoria de complot, perquè més enllà de trobades confidencials i pactes secrets aquest poder no podria existir ni exercir-se sense la complicitat activa i sovint desinteressada de peces intermediàries de l’engranatge, com ara jutges, oficials, policies, periodistes, empresaris mitjans, professors universitaris i un llarg etcètera de càrrecs polítics de segona fila. I existeix i s’exerceix també perquè milions d’espanyols s’identifiquen amb el nacionalisme espanyol i, independentment del partit que voten, estan disposats a aplaudir qualsevol que garanteixi la unitat d’Espanya, al preu que sigui. I tots plegats són els que, quan no tenen més remei que ser sincers amb ells mateixos, afirmen que la unitat d’Espanya és superior a la veritat. O a la moral ordinària, o a la llei, o a la constitució. I per això no té cap importància qui substitueixi algun dia Rajoy ni quin sigui el seu partit, i per això aquells que afirmen que cal un canvi al govern d’Espanya per a obtenir una millora a Catalunya s’equivoquen greument, o menteixen.

És clar, els interessos personals poden tenir un pes evident en la confecció i la consolidació d’aquest estat profund. Per efecte de fraternitat i d’interès superior, els patriotes més abrandats solen ser molt indulgents amb els corruptes mentre aquests siguin també patriotes abrandats. I per això, com més corrupte, més patriota. És un fenomen que es retroba en tots els sistemes polítics autoritaris i dictatorials i que es pot mesurar també per l’efecte invers: les democràcies més consolidades i les societats més tolerants tenen generalment l’índex de corrupció més baix.

Espanya s’aguanta dreta perquè té les articulacions paralitzades per aquesta mena d’artritis ideològica nacionalista, supremacista, racista i corrupta, però és aquesta mateixa artritis que l’impedeix d’avançar, i probablement serà aquesta artritis que la farà caure. Més sorollosa i dolorosa serà l’estimbada. Però, mentrestant, Espanya devasta Catalunya sota la mirada impàvida d’una Unió Europea el silenci de la qual és pura pornografia. És clar, és la pertinença a la Unió Europea que impedeix que Espanya compleixi avui amb el deure històric de bombardar Barcelona cada cinquanta anys, però aquesta mateixa Unió Europea es val de l’absència d’acció militar per creure que Espanya respecta els cànons de la democràcia occidental. Els corruptes i els hipòcrites sempre seran els millors amics del món.

Dit això, en l’aparent complicitat si més no tàcita entre Espanya i Unió Europea, la baula més feble és la Unió Europea, en la mesura que té una opinió pública viva, reactiva i políticament més madura que l’opinió pública espanyola. Les manifestacions catalanes, siguin per la independència siguin per la llibertat dels presos polítics, no fan ni fred ni calor a l’estat espanyol profund. La raó de la força i de la pròpia superioritat els fa ser insensibles als moviments multitudinaris, com hi va ser insensible el ‘caudillo’ quan era de carn i ossos i ordenava les últimes execucions de presos polítics. Franco no va vacil·lar a l’hora d’executar malgrat les manifestacions arreu d’Europa i ara tampoc no vacil·laran a l’hora de mantenir innocents a la presó; el context és diferent, l’abast humà de la monstruositat també, però la fredor administrativa i política té mateixa naturalesa: «La llei és la llei». En canvi, les manifestacions de Catalunya, des de fa anys, sorprenen a Europa i hi provoquen reaccions molt sovint favorables. És prou evident, doncs, que cal pensar-ho tot en termes de comunicació internacional, com un billar a escala de tot un país, i prescindir de saber com reacciona, per exemple, la premsa espanyolista. Quan actuem, ho fem també per guanyar la batalla de l’opinió pública europea, en la mesura que aquesta opinió pública té una sensibilitat real envers la democràcia i no tindrà por ni recel a l’hora de titllar de franquisme allò que és franquisme. Pot fer, per tant, que es moguin les línies en favor nostre, malgrat la hipocresia oficial. Per això hem d’aturar el país dimecres i emplenar els carrers de Barcelona dissabte. Via fora.

Anar a la font

Powered by WPeMatico

Translate »