El final del victimisme

Rate this post

Encara que sembli un acudit macabre, el període autonomista s’ha acabat de la millor manera possible. La independència es va declarar gairebé per accident i això ha tingut conseqüències desastroses. Amb polítics que deien que eren independentistes però que, fins ara, no havien pagat mai el preu de ser-ho, era difícil anar més enllà. 

Tenint en compte que José Montilla és l’únic president votat pels catalans dels darrers cent anys que no ha tingut ni un sol problema amb la justícia espanyola, declarar la independència no és un èxit menyspreable. Ara falta veure si els electors posaran mai dirigents que estiguin preparats, des del punt de vista psicològic i cultural, per desplegar la República i donar als catalans l’oportunitat de defensar-la.

Els espanyols aviat veuran que els empresonaments no apaivaguen el desig d’independència del país, sinó més aviat tot el contrari. Com ens ensenyen la Guerra Civil i la Guerra de Successió, una esperança genuïna només es pot matar provocant un dolor proporcional. Malgrat la fatxenderia dels polítics i dels jutges de l’Estat, Espanya no està en condicions de generar desgràcies prou fortes a Catalunya per aturar la independència, ni a través dels seus mitjans ni amb l’ajuda d’aliats.

Quan em poso sàdic, tinc ganes que Arrimadas guanyi les eleccions del 21-D perquè la situació política reboti, encara més fort, a la cara dels que es van oposar al referèndum. Si Montilla va servir per acabar amb el tabú de la immigració i amb el mite pujolista que la Generalitat era un govern de debò, els empresonaments haurien d’acabar de destruir els autoenganys que han impedit als catalans de defensar les seves idees com persones lliures.

L’Estat espanyol empresona els nostres líders perquè, en el fons, ells mateixos sempre han cregut que ho podia fer i li donen aquesta potestat. Ara es veurà que, després de tants anys de riure les gràcies a Madrid i d’acceptar una convivència falsa en inferioritat de condicions, una part de l’independentisme viu atrapat en discursos tòxics que, en el fons, necessiten la brutalitat d’Espanya per justificar-se i semblar una mica intel·ligents. 

L’única manera que l’Estat té d’aturar la independència és que els catalans se sentin impotents per defensar-se i que hagin d’acabar triant entre fer veure que tot és normal o llençar-se al frontpopulisme. Quan et sents incapaç de tornar els cops, o de posar remei a una injustícia, amb cada queixa i lament les pors es van fent grans i l’odi, que és un mecanisme de supervivència natural, t’acaba destruint per dins o convertint-te en un xaiet.

La situació que generen els empresonaments em recorden una vegada que un dels meus nebots es va trobar en una situació de bullying a l’escola. El seu pare, que és argentí i no té les manies dels catalanets, li va dir: “La propera vegada que t’intentin prendre l’entrepà, els engegues una bufetada, encara que et facin mal”. Les professores de l’escola el van castigar i van cridar els pares, però els companys que el molestaven el van deixar en pau.

Mentre els catalans no votin líders que estiguin a l’altura de la gent que va defensar les urnes en el referèndum de l’octubre, l’unionisme s’anirà trobant cada vegada més còmode amb la repressió i els jutges es dedicaran a caçar independentistes. El preu d’evitar defensar-se seriosament d’una injustícia és que, a mesura que es consolida i va passant el temps, cada cop estàs més feble i cada cop necessites més força per alçar-te i redreçar la situació.

Tot i que sigui cru d’escriure-ho en aquests moments, la independència de Catalunya no la poden evitar ni els jutges ni la policia. Només la pot parar el victimisme. 

Powered by WPeMatico

Translate »