El drama del catanyol a TV3

Dilluns passat, La Nostra estrenava en franja de màxima audiència el primer episodi de la sèrie de ficció Drama i, com és habitual en un producte on conviuen català i espanyol, la tuitosfera de la tribu va passar-s’ho d’allò més bé estressant-se en el seu esport predilecte: la indignació. El debat sobre si la televisió pública catalana ha d’admetre o fins i tot produir continguts en espanyol (atès que la meitat dels conciutadans que sufraguen la televisió pública té la bellíssima llengua dels enemics com a materna) és una discussió tan antiga com mal encarada. Perquè els defensors d’admetre continguts en castellà a TV3 basen la seva argumentació en un calc de la immersió lingüística al món de l’audiovisual; a saber, hom estaria a favor d’una televisió en què la llengua vehicular i primordial fos el català, però que també admetés un tant per cent menor de continguts en espanyol.

Com ha explicat perfectament el filòleg Pau Vidal, la defensa de la immersió lingüística ha provocat que la majoria de catalans l’hàgim santificat. Per dir-ho ras i curt, la immersió no només ha fracassat, perquè encara enguany hi ha milers d’alumnes que hi han passat i no són catalanoparlants o tenen serioses dificultats per emprar la nostra llengua, sinó que, essent sincers, tampoc no és la llengua vehicular d’ensenyament a molts dels nostres instituts. Glorificant la immersió, en definitiva, ens hem fet un tan mal servei com el de pensar-nos que els nostres hospitals eren millors que els de Suïssa. Doncs no, la immersió (benaurada sigui, car sense ella encara estaríem pitjor!) no ha aconseguit que el català sigui la primera opció dels parlants del país i és un corpus legal absolutament insuficient per tal de fer front a la castellanització progressiva que afronta la nostra llengua.

A conseqüència d’això, entrem a una segona fal·làcia encara més profunda d’escatir; aquella segons la qual l’espanyol no té una presència important als mitjans audiovisuals catalans. Res més lluny de la realitat, car l’augment de l’ús de l’espanyol a TV3 i a Catalunya Ràdio té un nom ben clar i es diu catanyol. Un exercici ben fàcil: consulteu un vídeo de la televisió pública de fa vint anys, sigui un informatiu o qualsevol contingut de ficció, i compareu-lo amb l’equivalent d’enguany; us esparverareu de com s’ha naturalitzat el nivell de contaminació de castellanismes en la parla habitual dels mitjans. No és que l’espanyol sigui present a TV3, sinó que la seva capacitat de contaminar la llengua catalana és una plaga amb una fortalesa que deixaria la Covid-19 en ridícul. Si ho apliquem als continguts on el català es dirigeix als millenials, la cosa ja passa de brot a plaga.

El problema de la sèrie Drama o d’altres productes audiovisuals semblants és que, en ells, l’espanyol (i el catanyol) s’empra com la llengua natural en un determinat registre associat al jovent

El lector podria argumentar que aquest és un fenomen present en altres llengües d’una forma ben natural (el cas més citat és de nou l’espanyol que, als EUA, sobreviu perfectament important nombrosíssims anglicismes), però en aquesta dinàmica parlem de dues llengües amb una fortíssima presència de mercat que no perillen per la contaminació de l’altra i que tenen un potencial lèxic i de registres prou ric perquè l’acceptació de termes no en faci trontollar l’arrel. Al seu torn, quan hom parla de contaminació sempre és atacat amb el fantasma del purisme. Servidor, com tants d’altres companys filòlegs i escriptors, de perepunyetes no en té res: jo xerro barceloní, i per tant soc la mar de feliç menjant-me un bocadillo o anant treure la bassura mentre em fumo un piti, perquè la presència d’un tant per cent d’argot en el meu parlar no fa que la meva llengua sigui menys genuïna.

El problema de la sèrie Drama o d’altres productes audiovisuals semblants és que, en ells, l’espanyol (i el catanyol) s’empra com la llengua natural en un determinat registre associat al jovent. S’admet que per xerrar sobre certes coses i en un determinat to el català és poc enrotllat, és massa estricte. Tots hem viscut, per exemple, mantes situacions en què una persona que s’expressa perfectament en la nostra llengua canvia a l’espanyol quan ha d’introduir un comentari graciós a la conversa (“¿pero que me estás contando, pavo?”) o quan la xerrera s’atansa al sexe, a les sèries o als productes audiovisuals. Aquesta és la pitjor forma de discriminació del català, temàtica i de contingut, segons la qual, insisteixo, continuem admetent el prejudici que la nostra llengua ja va bé per conversar sobre la Moreneta o el conreu de la carxofa, però que resulta antiquada i carca quan hom es disposa a xerrar sobre fotre’s una clenxa, encular la veïna o agafar un bon gat. 

De fa uns quants lustres, la televisió pública no només fomenta aquest gueto del català en segons quins àmbits, sinó que l’intensifica amb la presència cada vegada més repulsiva del catanyol a la seva graella. I el més preocupant és que aquesta permeabilitat, abans exclusiva de l’audiovisual, s’està estenent de forma molt ràpida a la majoria d’àmbits culturals del país. Us demano un altre exercici: si aneu al teatre, fixeu-vos en la diferència de dicció entre els actors més veterans i els més joves. Entre els darrers, si teniu la sort de pescar una ela geminada o una essa sonora, us convido a sopar on us plagui. Si la contaminació esmentada succeís a l’inrevés (és a dir, que l’espanyol que es parla a Catalunya patís el nivell d’intrusió de mots i d’expressions catalanes que ara esmentava) ja us puc assegurar que tindríem el territori ple d’inspectors de la RAE esmenant-nos a cop de maça.

Tot això us poden semblar problemes menors. Però, com no s’ha cansat de repetir Carme Junyent, totes les llengües que han patit un procés de contaminació i posterior substitució que ha acabat en la seva mort han tingut un factor comú entre els seus parlants: ningú no ho esperava i, quan s’intentà reaccionar, ja era massa tard. Doncs, au, aquí teniu el drama.

T’ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.

Subscriu-te a ElNacional.cat

Anar a la font – ElNacional.cat

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

%d bloggers like this: