El dia que no importi que un blanc faci de negre

Rate this post
El cas Àngels a Amèrica

Escric aquest article sobre la polèmica dels Àngels a Amèrica de Tony Krushner al Lliure després que s’hagin escrit molts articles sobre la tal polèmica. Entre els actors i actrius que apareixen al vídeo de protesta del col·lectiu d’actors i actrius negres de Barcelona hi ha l’Ibra, un vell conegut a qui tinc especial afecte per tantes nits de música i de ball compartides. L’Ibra és un tipus amb talent; ja ho era abans de ser actor. Des de ben jovenet s’escapava de la seva Tàrrega natal a Barcelona molts caps de setmana. Era el rei de la pista sense gaire esforç aparent. No només era l’únic l’únic negre: ballava com el maleït Prince Buster . 

David Selvas, director d’Àngels a Amèrica, fa dies que treballa per la seva no culpabilització en l’assumpte. El pànic de ser Lluís Pascual número 2 és comprensible. El ‘problema és que no hi havia actors racialitzats a la companyia’, caldria posar quotes a les companyies’, ‘el problema no és Selvas ni el Lliure, és la societat’, li diuen per Twitter companys i companyes de professió. En efecte, és la societat. Però també és el Lliure i també és David Selvas. Les companyies teatrals estan faltades d’actors i actrius ‘racialitzades’, d’acord, però no hi havia cap altra opció? La situació és encara més òbvia si tenim en compte que Quim Ávila, l’actor blanc que interpreta Belize (i que l’interpreta bé, pel que diu la crítica), va suggerir sense èxit la possibilitat que es fes un càsting per incloure un actor negre. Qui va impossibilitar aquest càsting i per què? 

Tothom pot fer tots els papers?

Estiraré un argument d’advocat del diable. Reclamem que Belize sigui negre, però potser el paper també es pot entendre sense que ell sigui negre. Com que Belize és un personatge homosexual, aquí es podria fer un argument ad absurdum: si Belize és negre i homosexual i li agrada transvestir-se cal trobar algun home negre i homosexual a qui agradi transvestir-se. Això seria absurd, perquè el teatre per alguna cosa és teatre, per la possibilitat d’impostura i de fer creure que les coses són el que no són. En cas contrari no seria teatre, seria un documental de 30 minuts. En un sentit formal, el teatre permet que un home faci de dona, que un blanc faci de negre o que un heterosexual es fiqui a la pell d’un homosexual. El teatre, però, no és només forma: sempre ha tingut un component social i de societat, un punt de reflectir el que passa als carrers i de revolucionari. Arran d’aquest cas molta gent del ram ha fet referència a això, a la necessitat que ‘el teatre no s’allunyi de la realitat’. 

No donar el paper de negre a una persona negra és semblant a negar el paper de dona a una dona, que és una cosa que es feia molt en temps de Shakespeare i que ara trobem la mar d’estrambòtica i ridícula: si ho féssim seria a propòsit, per reflectir l’elasticitat del gènere o per plasmar vivències de transsexualitat. En temps barrocs de Shakespeare ‘no hi havia dones actrius’, o dit en altres paraules no es deixava a les dones la possibilitat joiosa de viure fent teatre. Per més que un bon actor pugui fer un bon paper femení (tot i que ho dubto, en el context de Shakespeare), no deixar que les dones fessin teatre era injust. En el cas dels Àngels a Amèrica passa una cosa semblant: un paper d’infermer que és explícitament negre s‘ha ofert a un actor blanc. La injustícia evident que suposa la no-representació i no igualtat d’oportunitats en la diversitat (les dones, els actors i les actrius racialitzades, o blancs/ques més grassos o menys atractius del que s’accepta, etcètera) no treu que Quim Ávila fa un bon paper de Belize, per més que la negritud del personatge no pugui impostar-se. 

Si el guió no especifica de quin color o de quina ètnia és un personatge aquest pot ser de qualsevol ètnia: fa uns quants anys vam veure un Manelic negre que no desentonava en absolut amb el seu paper pel fet de ser negre. Podem donar un paper de blanc a una persona racialitzada, perquè els papers de blanc rarament estan especificats com a ‘papers de blanc’: es consideren papers neutrals i punt, i el que és revolucionari és ‘treballar’ (el verb que ha utilitzat Selvas) per donar color a aquesta neutralitat, per convertir les persones ‘racialitzades’, en les quals hom només es fixa, d’entrada, per la seva pell i/o fisonomia ‘diferent’ respecte el que és hegemònic, en persones neutrals. Crec que cal caminar cap al mestissatge dels personatges considerats ‘neutres’ (neutralment blancs) sense blanquejar els escassos personatges negres o ‘racialitzats’, perquè fer-ho resta oportunitats a la minoria existent i amb veu pròpia dels actors i actrius no- blancs caucàsics de casa nostra. El dia en què hi hagi tants actors i personatges ‘racialitzats’ com personatges i actors blancs podrem intercanviar els rols en totes direccions sense cometre cap injustícia. 

El problema de la societat va molt més enllà del microcosmos del teatre

Aprofitem aquesta ocasió per replantejar-nos el model de societat en què vivim. Parlem d’aquest ‘problema de la societat’ que apunta Selvas. A Catalunya i al conjunt de l’estat espanyol anem tard en qüestions d’ètnia i representació. Això no es pot deslligar del fet que la immigració generalitzada del que avui anomenem ‘persones racialitzades’ per englobar el conjunt de no-blancs ha tardat més en arribar i consolidar-se (amb Franco no hi havia tants moviments migratoris perquè a una dictadura no fa gràcia emigrar-hi, en principi). La immigració internacional cap a l’estat espanyol va començar tímidament fa només quaranta anys, i per tant hi ha una xifra menor d’actors i actrius ‘racialitzades’ de la que hi pot haver, com apuntava a Time Out Andreu Gomila, a França. Tot i així, el vídeo on apareixen actors i actrius racialitzats la majoria dels quals parlen un català comparable al meu, catalana de 8 cognoms, és la prova que els i les actrius no-blancs catalans existeixen.  

Diria que una de les coses que falta és que els fills de l’emigració passin a enriquir les classes mitjanes de Catalunya. I quan dic classe mitjana no parlo d’ingressos en un sentit estricte (avui és flexible; la precarietat, com una llosa llefiscosa, s’ha estès entre els fills i filles dels professionals liberals) sinó d’aspiracions socioculturals. Quan parlo de classe mitjana parlo de la gent que vol fer una feina que els agradi i per la qual s’han preparat a la universitat; parlo de gent que quan encara són estudiants compara les notes que ha tret i pensa a quina escola cursarà batxillerat; parlo d’adolescents que somien ser actors i actrius i que saben que el lloc on aprendre’n és l’Institut del Teatre. No parlo només d’aspiracions, perquè molts fills i filles de l’immigració en tenen moltes, sinó també dels hàbits de consum cultural que massa poca gent té. Els fills de la gent de Bangladesh, la Xina, Paquistan, Marroc, Filipines i un llarg etcètera, on són? No solen ser als teatres del centre ni al TNC ni tampoc van gaire a les xerrades del CCCB ni fan cua a la sortida dels cinemes Texas. Segurament no van al Primavera Sound, quan arriba. Potser només coincideixen amb els catalans caucàsics de classe mitjana en alguna escapada puntual al Brunch electrònic. No és que hagin de ser on són els catalans, no és que hagin de ser abduïts per la catalanor blanca de classe mitjana: han de participar-hi. Si no hi participen, les companyies seguiran tenint pocs actors o actrius ‘racialitzades’ (maleïda paraulota) i ells seguiran sense entrar al CCCB i, diguem-ho tot, sense provar el pastís del treball públic ben qualificat i ben reconegut i retribuït. 

Els fills d’immigrants (i no, no parlo dels que tenen un avi a Múrcia, tot i que una micona potser també) encara viuen en barris perifèrics i tenen hàbits poc o gens relacionats al consum cultural tradicionalment representat per les persones de l’Eixample o de Gràcia o de Sant Andreu o de Sants. El que passa a Nou Barris (és molt gran: n’hi 9, de barris), a l’Hospitalet (una ciutat desconeguda pels barcelonins) i al Raval (tan cèntric i tan ghetto) no és el mateix del que passa a Gràcia, i en aquest sentit l’ascens sociocultural no es produeix prou. El ‘problema social’ diria que és aquest. Andreu Gomila explicava que aquestes coses a França no passen: allà no sorprèn, que un actor ‘racialitzat’ faci qualsevol paper, perquè passa constantment. Això s’explica en bona mesura perquè a França hi ha més gent no-blanca nacionalitzada i ben posicionada des de fa generacions que no pas aquí. A França tenen greus problemes de convivència i de racisme amb certs immigrants, però al país hi ha un segment de població no-blanca que se sent eminentment francesa, que viu a barris de classe mitjana  i que participa de l’activitat cultural hegemònica del país. I participar de l’activitat cultural hegemònica del teu país vol dir ser-hi present, qüestionar-la des de dins, ser contractable al Teatre Lliure com a actor extern. 

angels a america felipe mena teatre lliure

Tothom s’equivoca, però David Selvas i el Lliure sí que en tenen la culpa

Em sembla magistral la sortida de Selvas d’ironitzar i d’auto-exculpar-se: “hagués molat que diguessin que quan apareix Belize s’atura l’espectacle i es projecta un missatge que indica que ‘a la Kompanyia no hi ha cap actor negre. El teatre ha de ser un reflex de la societat. Treballarem perquè això no torni a passar’”. Preguntat per TV3, Selvas proposa que hi hagi quotes de ‘racialitzats’ a les companyies teatrals i la directora artística interina del Lliure, Aurora Rosales ,el secunda. Una quota i tot resolt, la culpa és dels pares, d’algú que està per sobre i que “no ha pensat que cal posar quotes”.

Diria, Selvas, que el que “hagués molat” seria que haguessis buscat un actor negre de fora la companyia Kompanyia (valgui la redundància). Aquí no voldria titllar Selvas ni  de racistes ni carregar-los de culpa amb demagògia, perquè la realitat és que a les persones blanques el que ens surt és existir des del nostre comparatiu privilegi blanc i d’entrada ens costa empatitzar fins al punt de pensar més enllà.“Seguir treballant” està bé, Selvas i bona gent del Lliure, però per què ningú no va fer-hi res? Tan car és, buscar un actor negre extern? Per altra banda, tot i que en alguns casos són necessàries i serveixen de trampolí d’oportunitats, no crec que les quotes siguin la solució idíl·lica de res. Entrar en embolics sobre com institucionalitzar el tema en lloc d’apostar personalment pel canvi em sembla una sortida per la tangent prou espavilada. 

El director David Selvas (o algú del Lliure, a qui li escaigui fer-ho) no podia accedir a buscar un extra, per fer de protagonista dels Àngels a Amèrica? Hi ha pressupost per pagar sous anuals astronòmics a Lluïsos Pascuals  (no l’home, sinó el símbol) i no hi ha diners per contractar algú extern a la companyia que pugui fer un paper de negre transvestit-infermer? El vídeo del col·lectiu és una prova que el nostre país té actors i actrius negres. L’Ibra hagués pogut fer bé de Belize. Hagués estat una oportunitat per ell, que hauria pogut saltar d’un paper de Belize a un altre, fins i tot a un altre paper que no fos ‘de negre’, sinó que fos d’home i punt. Algun dia alguna professora entusiasta d’institut públic hauria proposat als alumnes una sortida a veure Àngels a Amèrica, que tracta un tema tan candent, sensible i revolucionari com el gènere (no ironitzo, el gènere és el tema de principis del segle XXI, i alguna cosa bona n’acabarà sortint). Entre les files d’alumnes més o menys apàtics n’hi hauria hagut algun de negre que ja sabria que aquí, a Catalunya, a Barcelona, a casa seva, pot ser actor igual que qualsevol blanc.

Cada noi o noia negra que hagués vist l’Ibra interpretar el paper de Belize hagués restat una engruna de valor al terme ‘persona racialitzada’. Perquè una persona és ‘racialitzada’ quan no és habitual, quan la percepció de la resta de persones sobre ell o ella es limita a la peculiaritat del color de la seva pell o de la llargària dels seus ulls. Tenint en compte la quantitat de ‘persones racialitzades’ (parlant clar, fills d’immigrants provinents d’altres continents o gitanos, els eterns racialitzats) que a Barcelona i rodalies se senten a casa ja va sent hora que deixem de veure (tots i totes, jo inclosa) com a ‘peculiars’ les persones no blanques damunt dels escenaris i darrere dels despatxos de tot tipus. Tothom s’equivoca, i estic convençuda que en David Selvas i el Lliure han après la lliçó. Però no ens escudem darrere les quotes. 

Anar a la font
Júlia Bacardit

Powered by WPeMatico

Translate »