El club dels perdedors

“Sólo una persona con gran carácter puede ser fiscal (…) de otro modo, en lugar del augusto semblante de la Justicia no dejaría ver más que la estereotipada mueca del policía”

Jakob Wassermann. El caso Maurizius

Sempre que la justícia està feta, diran que cadascú va complir el seu paper, que és l'estat de dret el que en surt guanyant i que els seus servidors només són el material del qual se serveix per prendre forma. Qüestions totes elles molt certes, en l'àmbit teòric, però que no deixen de sonar altisonants i de servir per tapar amb una capa les relacions humanes, les reaccions, les decepcions i tot el que envolta els que han estat part necessària perquè una sentència com aquesta es dicti. Repetiran fins a l'avorriment que en una qüestió com aquesta no hi ha ni guanyadors ni perdedors i, precisament per això, els explicaré qui ha guanyat i qui ha perdut, qui n'ha sortit reforçat i qui encara es pot estar palpant les togues pel que pugui esdevenir-se en el futur.

La sentència dictada per la sala segona és una clatellada en tota regla per a la fiscalia, no només per a les seves tesis, sinó en certa manera també per a la Fiscalia General i la seva cap de files. Segarra, un cop nomenada pel govern espanyol, va decidir mantenir una actitud d'estrènyer les files amb els fiscals de sala del Tribunal Suprem que portaven la rebel·lió com a fèrria qualificació, assumint així el relat del seu antecessor Maza. Va sorprendre molt que la progressista Segarra, que, segons expliquen, en la seva vida anterior al nomenament no havia estat una creient jurídica del cop d'estat, es va trobar amb uns fiscals molt més notables que ella que no pensaven moure's ni un mil·límetre sense muntar un escàndol. Com que es van produir molt aviat divergències i confiances perdudes amb els que la van elegir, ella va tenir clar que el seu alineament amb la carrera fiscal seria el que li serviria de flotador i de futur. El cert és que dues hores després de fer-se pública la sentència, la fiscal general va convocar una insòlita roda de premsa per dir-nos que "parlar d'èxit o de fracàs no pertoca al ministeri fiscal" i que estaven molt satisfets del paper que havien jugat.

No devien estar-ho massa perquè la sentència lamina la seva postura amb frases ben lapidàries, entre les quals es troba la següent: "Amb la fallida dels elements objectius del tipus de rebel·lió n'hi hauria prou per excloure aquesta qualificació", i aquesta manca dels elements del tipus és el que se'ls ha estat retraient durant tota la instrucció, fins i tot amb manifestos de catedràtics i penalistes inclosos. Així que Segarra s'ha quedat enganxada a la qualificació del seu antecessor, nomenat pel PP, i s'ha despenjat amb insistència de la teoria sostinguda per la ministra que la va proposar per al càrrec i que va ser defensada per l'Advocacia de l'Estat. Dolores Delgado va ser l'artífex de la posició de la sedició i de l'actuació de l'advocat de l'Estat en el judici penal com a alguna cosa més que un peó de brega del fiscal. Delgado, la fiscal que va compartir amb Segarra campanya dins de la mateixa associació de fiscals, amb la qual va recórrer Espanya per convèncer els seus companys que les votessin per al Consell Fiscal. I és que el món és un mocador. Al cap i a la fi, la sala li ha donat la raó, a Delgado, sobre les tesis de qui va ser molt de temps el seu cap a l'Audiència Nacional, Javier Zaragoza. Les tesis del govern socialista han triomfat i va ser la ministra de Justícia la que va proposar aquesta línia.

Una sentència com aquesta té greus implicacions per als que pateixen els seus efectes directes, els condemnats, però, no ho oblidem, també marca el rumb de molts que han contribuït a fer-la possible

Allò de la roda de premsa va ser una sortida inesperada ―Conde-Pumpido mai va donar una roda de premsa per alegrar-se del triomf de les tesis fiscals en la sentència de l'11-M, per exemple― que suposo que pretenia aturar les especulacions sobre la gerra d'aigua freda que just els havia caigut. Els comentaris, sens dubte, entre els fiscals no eren aquests. Uns es mostraven sorneguers i deien que ja s'esperaven una cosa així, però d'altres criticaven obertament la sentència i atribuïen a la recerca de la unanimitat "tant sí com no" el resultat que consagra un delicte que no era contra l'ordre constitucional ―"per això va sortir el Rei, per l'ordre públic"― i unes penes que resulten altíssimes en la seva gradació per al que s'afirma en el text que s'està castigant. Hi ha qui pensa que en el tribunal guanyaven els que negaven la rebel·lió i que per evitar un o uns vots particulars ha estat necessari pujar el tram de pena al màxim perquè gairebé no existeixi diferència amb la condemna per rebel·lió. Ves a saber.

Un altre que n'ha sortit escaldat ha estat el flamant heroi de Ciutadans, Edmundo Bal. En el seu temps advocat de l'Estat, cap de penal, es va convertir en un paladí per a molts per allò que ell era com l'Empecinado en acusar per rebel·lió, encara que això fos a canvi de fer cas omís fins i tot de les instruccions rebudes en l'època de Rajoy que només parlaven de malversació i mai no el van autoritzar a actuar acusant de rebel·lió. Ara la seva suposada heroïcitat queda una mica coixa, ja que són les tesis de qui van ser les seves caps les que han estat revalidades pel tribunal. A veure com li va en política un cop desposseït de la capa del flagell de colpistes que no ho són.

Després hi ha també la qüestió del tribunal o, més aviat, del president del tribunal, atès que ell ha personalitzat i capitalitzat el judici de manera gairebé total. Els he explicat altres vegades que hi havia una densa capa d'adhesió a Manuel Marchena que amarava tot el teixit del poder a Madrid. Ningú no movia una coma contra ell, i contra això es va estavellar la meva denúncia del favoritisme a la seva filla. Després de la sentència s'ha produït aquest fenomen pel qual els falcons han deslligat ja la llengua i les plomes per clamar contra l'estafa que els sembla que aquesta rebel·lió que ja donaven per feta no hagi arrelat en els màxims postulats necessaris per salvar la pàtria. A saber com va derivant aquesta defecció de la dretota que se suma a la crítica més progressista a l'elaboració que es fa del delicte de sedició que sembla amenaçadora per a drets de protesta i reunió. No oblidem mai que la meta de Marchena és presidir el CGPJ i el Tribunal Suprem, i que per a això no en té prou ni amb el suport del PP exclusivament ni amb el del PSOE en solitari. Pot ser que d'aquí vingui la fúria per les filtracions de la sentència que, segons s'ha publicat, ha començat a investigar. Alguns diuen que potser no tant per la publicació sinó perquè atribuiria a un magistrat concret del Tribunal Constitucional haver difós les confidències d'un membre del tribunal.

I Llarena… bé, a Llarena li donen en la sentència algun cop de mà perquè no es quedi tan penjat i encara ens farà parlar amb la seva manera de portar les actuacions contra els expatriats.

Una sentència com aquesta té greus implicacions per als que pateixen els seus efectes directes, els condemnats, i té repercussions socials i polítiques, però, no ho oblidem, també marca el rumb de molts que han contribuït a fer-la possible. Continuarem informant…

Anar a la font – ElNacional.cat

Deixa un comentari

%d bloggers like this: