EL BATEC DE LA RAMBLA

“Parlem de tot, menys dels atemptats, d’això no en vull parlar. Jo treballava de transportista per la propietària de la parada de flors i, quan ella es va jubilar, el 1995, vaig agafar el negoci. La Rambla m’encanta. Soc al millor lloc de Barcelona, però fa uns anys era millor. Ara hi ha molt de descontrol, tothom fa el que vol. La Rambla ha canviat molt, ara hi ha molt turista. Abans els divendres i els dissabtes venia flors per les cases, ara això pràcticament ja no passa. La gent ja no ve a la Boqueria, està massa plena. Un 20% de la parada l’enfoco al turisme, i anirà a més perquè la gent que hi passeja és turista i ells no posaran flors a casa, surten a veure la ciutat, necessiten un altre producte”.

“El que més m’agrada de la Rambla és la varietat, hi veus de tot. Ho sento meu. Però és complicat mantenir-ho, sobretot sense la complicitat de les autoritats, que no ens ajuden, els interessa més el turisme que nosaltres. Els que manen no ho estan fent bé. L’altre dia vaig veure un comiat de solters a la Rambla. Anaven tots en calçotets i dos agents de la Guàrdia Urbana els van agafar i els van posar dins d’un taxi. Vaig pensar: «Chapeau». És el que hauria de ser sempre. La meva filla ara ha anat de viatge a Londres i només arribar ja els van avisar que no cridessin ni beguessin al carrer. Aquí a la que et gires s’estan pixant darrere la parada. Hi ha molt d’incivisme. Molt de comiat de solter? Compte, que jo el meu comiat també el vaig fer a la Rambla, però amb respecte per a la gent que hi treballa. Era el 2001, em van vestir d’Abella Maia i em van dir que no marxava fins que no aconseguís deu euros, havia de vendre encenedors”.

“Tinc dos fills: una nena de 16 anys i un nen de 13. No m’agradaria que seguissin el negoci. És l’última opció. Saben que, si no se’n surten, tenen això. Però la parada és fer hores, treballar festius, i quan tothom té vacances és quan més treballes. L’horari és de vuit a vuit. No es compagina bé amb la vida familiar”.

“El més dur va ser l’atemptat, no en vull ni parlar. Hi era la meva dona, el noi i jo. No hi penso només quan em pregunten. Durant tres dies no vaig venir. No em vaig plantejar deixar-ho perquè no tinc cap altra sortida, la meva família ha de menjar. Si tingués un altra manera de guanyar-me la vida ja hauria marxat. Està marxant tothom. No et guanyes la vida. Hi ha mesos que poso diners. Al novembre tanco, però clar, els nens tenen escola, estàs a casa, no marxes. Quan eren petits sí que anàvem una setmana a les Canàries, però ara ja no pot ser. La meva filla estudia segon de batxillerat i vol fer psicologia. I el nen no ho sap. Si no treu bones notes li dic que a l’estiu vindrà aquí amb mi. No li agrada venir”.

Anar a la font – Ara.cat

Deixa un comentari

%d bloggers like this: