Eddie Vedder provoca una catarsi al Sant Jordi

Temps era temps, bàsicament als anys 90, molt grups de rock van apuntar-se a l’ unplugged. La MTV va saber aprofitar comercialment aquell format més o menys acústic i bandes de tota mena van acceptar mostrar la cara més íntima. També ho va fer el grup nord-americà Pearl Jam. Si fa no fa, però en recintes de concerts en comptes de platós de televisió, és el mateix que ha fet Eddie Vedder en l’últim any. Primer va liderar la potència elèctrica de Pearl Jam en la gira que va passar el 2018 per Barcelona, i ahir va tornar al mateix Palau Sant Jordi per oferir un concert més despullat i sense bateria, dins un solo tour: no exactament sol, perquè l’acompanyen músics com Glen Hansard i un quartet de corda, però sense la lògica d’una banda.

“Només ha passat un any, però estic molt content de tornar a Barcelona. Us he trobat a faltar”, va dir Vedder també assegut i situat en una catifa rodona, element central d’una posada en escena sense estridències, de llums suaus i attrezzo discret. Aquest desendollat (amb moments de guitarra elèctrica, aixó sí) va aplegar ahir prop de 8.000 persones, totes assegudes. La intimitat era relativa, perquè la distància obligava la majoria del públic a seguir el concert mirant les pantalles de vídeo quan així ho volia Vedder, que no va ser la majoria del temps.

El vestit íntim li escau, a un músic de 54 anys i veu poderosa i versàtil, que en aquesta gira sovint queda amarat per una sonoritat entre Bob Dylan i R.E.M. i que també aprofita per homenatjar referents com Warren Zevon, de qui va fer una sentida Keep me in your heart ; els Beatles, als quals va despullar versionant You’ve got hide your love away, i Tom Petty, a qui va recordar cantant I won’t back down.

Aquest Vedder emociona independentment de la textura triada, ja sigui amb la injecció elèctrica amb què va atacar Whislist i Immortality o amb l’ukelele com a aliat per enlairar Sleeping by myself. El públic, que ja l’havia rebut amb una ovació, va respondre tant a l’identificar les cançons al primer acord com, sobretot, quan conduïa les cançons cap a la catarsi, com va passar a I am mine, esprement les possibilitats de la guitarra acústica i del cop de taló al terra. El magnetisme es mantenia també quan tenia la companyia del quartet de corda i de Hansard, còmplices en peces com Long nights, en què el registre vocal de Vedder trobava l’expressivitat dels greus, i una Black que va cantar passejant per l’escenari; la corda va inflamar la cançó, però va ser el públic qui va acabar de rematar-la corejant-la i picant de mans. Va ser un dels moments més emocionants de la nit, i el va enllaçar amb unes versions especialment hardcore de Lukin i Porch. La connexió amb el públic va ser més i més forta cap al final, després de missatges contra les polítiques migratòries de Trump, i d’oferir més de dues hores d’un concert catàrtic.

En aquest tram final, però, tot i la intensitat de la interpretació de Hard sun, hi va predominar un to de celebració, sobretot quan Vedder i Hansard van fer versions del mateix Hansard ( Song of good hope), dels Everly Brothers ( Sleepless nights) i de Jerry Hannan ( Society), a més d’una lectura simpàtica i amb ukeleke de Should I stay or should I go dels Clash. També va aprofitar per explicar que el seu arquitecte preferit és Gaudí, i ho va il·lustrar amb unes fotografies fetes quan Vedder va visitar la Pedrera. I tot plegat va acabar amb un bis en què va lligar Indifference amb el clàssic de Neil Young Rockin’ in the free world, amb el Sant Jordi rendit una vegada més al rock que representa Eddie Vedder.

Anar a la font – Ara.cat

Deixa un comentari

%d bloggers like this: