Dos anys després, els Jordis hi continuen sent

Un dels objectius d'un empresonament tan llarg i amb una injusta presó provisional com la que pateixen els presos polítics catalans és deshumanitzar-los. Fer que desapareguin de l'imaginari col·lectiu no només físicament sinó fins que, literalment, se'ls oblidi. Això, juntament amb l'escarment al conjunt de l'independentisme, són els dos eixos d'actuació de la repressió practicada pel Govern espanyol des que va decidir que no hi havia solució possible al conflicte català en la qual volgués treballar. I que l'únic camí a seguir era l'aplicació estricta i desmesurada del codi penal. Un total de 704 nits empresonats entre Soto del Real i Lledoners, els Jordis, Sànchez i Cuixart, els primers dirigents independentistes que va enviar a presó el jutge Pablo Llarena com a responsables de l'ANC i Òmnium, i com a organitzadors de la multitudinària concentració davant la conselleria d'Economia el 20 de setembre de 2017 i de la qual aquest divendres s'han complert dos anys.

Recordar els Jordis és una manera, en molts aspectes l'única, de demostrar, d'una banda, empatia amb el que van fer i, per un altra, afecte i agraïment per la situació injusta que travessen. Si en un procés viciat com el del judici del procés hi ha una una cosa desproporcionadament injusta i que no té ni cap ni peus és el cas dels Jordis i el de Carme Forcadell, la presidenta del Parlament quan va ser conduïda a presó. Van pagar exclusivament pel càrrec que ocupaven i pel seu important lideratge social ja que com va quedar meridianament demostrat al judici, Sànchez i Cuixart si alguna cosa van fer, va ser provar de reconduir la concentració creant cordons de seguretat i la seva actitud va ser pacífica de principi a final.

Però és clar, això no encaixava al guió. Feia falta afirmar que hi havia hagut tumult davant la conselleria d'Economia perquè es poguessin justificar les elevades penes del Ministeri Fiscal. Si no, una part de la causa queia com un castell de cartes i l'inventat relat s'evaporava i no quedava res. Avui, Jordi Sànchez ha fet el salt a la política i va encapçalar la candidatura a les eleccions espanyoles de Junts per Catalunya l'abril passat i és més que probable que repeteixi com a candidat en les convocades per al mes de novembre encara que, pel mig, hi haurà la condemna del Suprem que pot inhabilitar-los abans dels comicis. Cuixart ha conservat la presidència d'Òmnium i ha fet de la desobediència civil el principal argument per mantenir la lluita contra l'Estat. El seu llibre Ho tornarem a fer és, en aquest aspecte, prou eloqüent.

En aquest segon aniversari del 20-S, Cuixart fins i tot ha assegurat que no pensa demanar cap indult, que complirà íntegrament la condemna i que no acceptarà beneficis penitenciaris i que amb la sentència en ferm per part del Suprem s'obre la porta a un escenari de lluita antifranquista. Els Jordis, com Forcadell,y els membres del Govern Junqueras, Turull, Rull, Forn, Romeva i Dolors Bassa segueixen permanentment presents en la vida política i social de Catalunya. Igual que els exiliats a Brussel·les, Puigdemont, Comín i Puig; Escòcia, Clara Ponsatí; Ginebra, Marta Rovira i Anna Gabriel; i tants altres avui privats d'una situació de llibertat plena. L'Estat és obvi que en aquest punt ha fracassat ja que no ha aconseguit invisibilitzar-los, com era el seu objectiu.

Anar a la font – ElNacional.cat

Deixa un comentari

%d bloggers like this: