Dones kurdes amb mocadors blancs contra tots els murs

El senyor Mustafa és un historiador i investigador de 51 anys. Ens embarquem amb ell en una petita excursió pel Balıklı Göl, o Llac dels Peixos, l’indret d’Urfa on la tradició diu que la fusta del gran foc que el rei Nimrod va ordenar encendre per cremar Abraham es va transformar en peixos, alhora que el foc es convertia en l’aigua mateixa del llac. El fet que les antigues cases de pedra construïdes sobre les roques que ens envolten s’hagin convertit avui en dia en restaurants que serveixen menjar als turistes no redueix gens ni mica aquesta atmosfera mística. I llevat que porteu un rellotge que us digui quina hora és mentre passegeu per aquestes estructures antigues, probablement perdreu el sentit del temps i us creureu part d’aquesta història. Pel que fa a això darrer, demano a Mustafa sobre les seves opinions i observacions sobre la història dels kurds, que han viscut en aquestes terres durant almenys 5.000 anys.

La migració forçada, la religió i altres hàbits estan canviant als kurds mateixos, i principalment a les dones kurdes i al seu paper i evolució en un ambient hostil

“Els kurds van ser abandonats a la seva sort en les quatre parts del Kurdistan quan es van repartir les cartes amb l’Acord Sykes-Picot”, diu, i esmenta el fet que els kurds estan dividits i fragmentats entre quatre estats després d’aquell tractat secret acordat entre França i el Regne Unit el 1916. Es queixa dels sobirans turcs, iranians i àrabs que no només han guardat silenci sobre aquest estatus dels kurds, sinó que també n’han abusat, assimilant-los durant generacions i creant una bretxa entre els kurds del Kurdistan i els que viuen a l’Anatòlia occidental i oriental. A més, la migració forçada, la religió i els altres hàbits de les majories ètniques dels quatre estats que són garants del Kurdistan estan canviant als kurds mateixos, i principalment a les dones kurdes i al seu paper i evolució en un ambient hostil.

Urfa, coneguda pel fet de tenir una important comunitat àrab, és una de les ciutats kurdes on les dones tenen una visibilitat pública més limitada. No només és molt comuna la poligàmia, sinó també la violència domèstica i entre famílies. El sociòleg İsmail Beşikci, un turc de la província de Çorum que va passar 17 anys de la seva vida a presó a causa dels llibres que havia escrit sobre els kurds, esmenta la relació dels kurds amb l’Estat turc i remarca que aquest es dirigeix principalment a les dones kurdes en les seves polítiques d’assimilació: “El primer objectiu de l’Estat és exterminar l’idioma kurd. No vol que els kurds adquireixin i aprenguin la seva llengua materna, i intensifica els seus esforços d’assimilació sobre les dones, pel seu paper de mares”.

A Urfa, una de les formes més comunes de protegir-se de les temperatures que superen els 40 graus centígrads és passar el temps dins de sales d’oració i mesquites amb aire condicionat. L’altra és cobrir-se el cap —homes i dones— amb mocadors de color porpra amb motius florals blancs. Es pot saber fàcilment que una persona és d’Urfa si duu un mocador d’aquest color i dibuix, atès que són propis de la ciutat. Igual que en moltes altres ciutats kurdes, també és una pràctica molt comuna que les dones d’Urfa duguin tatuatges a la cara, malgrat que es consideri haram (prohibit religiosament) segons algunes interpretacions de l’Islam.

El nostre punt de trobada amb Sevgi i Delal és una casa de te a l’aire lliure dirigida pel marit de Sevgi. Es tracta d’un edifici antic i, al mateix temps, d’un lloc històric protegit. El jardí, regat per refrescar l’àrea, sembla haver-se tornat verd com a resposta. Tot i que la sensibilitat de Sevgi i el seu marit sobre els afers socials es reflecteix en el perfil dels freqüentadors d’aquest lloc, aquest fet no ens proporciona immunitat davant de les seves mirades escrutadores. “La visibilitat pública de les dones no és benvinguda aquí”, diu Sevgi, i ho deixa clar. Ella ho atribueix a la ubicació de la ciutat i a la interpretació masculina de la religió dominant en la societat. Afirma que aquesta interpretació és molt més predominant aquí que en cap altra ciutat kurda, i això resulta en una regressió de la comunitat a Urfa. “Hi ha llocs on la poligàmia continua sent comuna i això es considera normal aquí. Ningú demana l’opinió de les dones, fins i tot si es tracta de matrimoni”, continua dient.

Sevgi, una dona de 28 anys, és fundadora i membre del Comitè Executiu Central de l’İnsan ve Özgürlük Partisi (Partit de les Persones i la Llibertat). És de Gever (Yüksekova, en turc), una ciutat situada en una plana als límits de les muntanyes de Hakkari. Segons una comissió de drets humans vinculada al Parlament turc, Gever és un dels llocs de la regió kurda on la violència contra les dones és menor. Sevgi pensa que encara queda molt per fer perquè aquesta lluita s’estengui fins als fonaments de la societat. Delal, l’estudiant universitària de 20 anys, trenca ara el seu silenci: “Aquí hi ha una estructura històrica bonica, anomenada Gümrük Han. Hi ha molts restaurants i llocs de reunió. Per exemple, fins fa deu anys, era el lloc dels homes per passar l’estona i les dones no hi podien entrar”. També afegeix que tant la missió religiosa encomanada a Urfa —coneguda popularment com “la ciutat dels Profetes”— com el fet que sigui una de les ciutats estratègiques triades per l’Estat per assimilar els kurds hi juguen un paper important. Afirma que, com a dona nascuda a Urfa, li agrada la ciutat, però que aquesta no té gaire per oferir a les dones.

La religió ha servit a l’Estat turc en el seu intent de penetrar al Kurdistan. A Adıyaman, Malatya, Erzurum i Elazığ, regions clau durant les revoltes kurdes de principis del segle XX, no és estrany trobar-hi gent que rebutja la identitat kurda i emfasitza la musulmana

La religió ha servit a l’Estat turc en el seu intent de penetrar al Kurdistan. Com en qualsevol lloc multicolor, és possible trobar espais de llibertat com Gever, o conservadors com Kızıltepe, on les dones generalment tornen a casa abans que es pongui el sol. Són diferències que l’Estat turc ha fet per ampliar durant tot un segle. De resultes, Adıyaman, Malatya, Erzurum i Elazığ, regions clau durant les revoltes kurdes de principis del segle XX, són ara bastions del nacionalisme turc i del conservadorisme religiós. No és estrany trobar-hi gent que rebutja la seva identitat kurda i prefereix emfasitzar la musulmana.

Avui dia, l’avanç de l’Estat turc també és evident a Bitlis, Siirt i Bingöl. Tot i que la religió ha estat utilitzada com a eina en aquestes regions, els habitants són conscients de la seva identitat kurda. Per tant, l’Estat utilitza i deforma el missatge de persones com el xeic Said, una figura kurda destacada durant les revoltes de 1925. La propaganda estatal reprodueix la idea del govern segons la qual els membres del Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK) són els enemics de l’Islam.

Es tarda dues hores a anar d’Urfa a Mardin. Llar de diverses civilitzacions des del 4500 a.C., Mardin encara conserva les empremtes d’aquestes civilitzacions i atrau molts turistes nacionals i estrangers. Té un magnífic ambient de diversitat ètnica i religiosa que es representa en un univers colorit d’antigues madrasses, basars, esglésies, sinagogues i diversos cafès i cellers.

Berivan, una jove de 28 anys que va sobreviure a la massacre que va tenir lloc al districte de Suruç, a Urfa, durant una roda de premsa d’un grup de joves que s’havien mobilitzat per portar ajuda a Kobanê el 2015, domina tan bé l’idioma kurd que no puc deixar de preguntar-li si té cap amic turc. “Molt pocs”, diu amb un somriure càlid. Les seves paraules fugen del contagi del turc o l’àrab que predomina al Kurdistan; les seves frases barregen la informalitat del kurd de les llars i del kurd acadèmic. La seva llicenciatura del Departament de Llengua i Literatura Kurda de la Universitat Artuklu de Mardin explica la fluïdesa en kurd d’aquesta dona nascuda a Mardin. Aquest departament de la Universitat Artuklu és considerat un dels pocs èxits concrets dels kurds.
 

Berivan, de Mardin. / Imatge: Nurcan Aktay.

El lloc de trobada amb Berivan és al Mardin Vell, al cim de la ciutat, on s’alça la bellesa del paisatge de la fabulosa plana de Mesopotàmia. “En primer lloc, no estic contenta amb la imatge pública internacional de les anomenades dones kurdes milicianes, llestes [per combatre] al front, amb armes i trenes llargues”, diu, “perquè no només lluiten al front, sinó en totes les esferes de la vida”.

Berivan afirma que les dones kurdes no només lluiten contra les polítiques estatals que les ignoren, sinó també contra les barreres socials. Tot i que aquesta lluita ha conduït a alguns èxits com les copresidències —un sistema impulsat per l’esquerra kurda que exigeix que les alcaldies i altres càrrecs de responsabilitats siguin exercits alhora per una dona i un home—, el llenguatge de les organitzacions de dones no ha influït totalment la gent, a causa de la seva naturalesa ideològica. És una gran barrera, que costarà generacions de superar, però la presència de les dones kurdes és una realitat imparable. L’HDP, el principal partit prokurd de Turquia, és una referència que simbolitza la igualtat de gènere i el respecte per altres cultures. Un procés en el qual el paper de les dones és crucial i que forma part de la ideologia d’Abdullah Öcalan, el líder del PKK. Segons la seva tesi, sense l’alliberament de les dones no serà possible aconseguir la pau i la democràcia al Kurdistan. Tampoc no és possible a la resta del Pròxim Orient.

Migració forçada

Gundikê Melle és un poble petit, de 40 cases. Una és propietat d’una parella de 55 anys: Hesen i Hewê. Hewê, una dona parlaire, no enraona turc, tret d’unes poques paraules. Hesen sí que el parla. El va aprendre a la regió de la mar Negra, on treballava. Només veuen canals de televisió kurds per satèl·lit. Hewê té diverses malalties cròniques per les que l’Estat els paga una pensió simbòlica. És el seu únic ingrés.

“No vaig anar a l’escola. De tota manera, no hi havia escoles al nostre llogarret. No em van demanar la meva opinió quan em vaig casar als 12 anys”, es queixa Hewê. “Però les coses ara no són com abans. Estic orgullosa de la cap del nostre llogaret, per exemple”, afegeix. El seu marit continua: “Les dones ara poden ser alcaldesses, membres del Parlament. Per què no haurien de poder ser caps d’un llogarret?”.

Si els infants no parlen kurd abans d’arribar a l’edat d’escolarització, probablement no l’aprendran més tard. I si ja el parlen kurd, probablement en perdran la fluïdesa quan comencin l’escola

El desenvolupament a Anatòlia durant les últimes dècades ha fet possible l’arribada de l’educació, cosa que ha afectat especialment les dones. L’assistència a l’escola està augmentant, i l’educació és el principal instrument utilitzat per Ankara per assimilar els kurds. Si els infants no parlen kurd abans d’arribar a l’edat d’escolarització, que és al voltant dels sis anys, probablement no l’aprendran més tard. I si ja parlen kurd, probablement en perdran la fluïdesa quan comencin l’escola: amb prou feines hi haurà espai per al kurd, perquè nens i nenes parlaran turc a l’aula i veuran la variada televisió turca a casa. Continuaran entenen el kurd —denigrat per la propaganda estatal— però cada cop amb més dificultats i més interferit pel turc. Sense una adquisició adequada de la llengua kurda, les àvies que parlen malament el turc no podran comunicar-se adequadament amb els seus néts i nétes. El problema lingüístic, tot i el nombre creixent d’organitzacions i investigadors kurds que hi treballen, continua augmentant, ja que la llengua turca ha arribat a les llars kurdes a través de les sèries de televisió, el futbol, els dibuixos animats i els programes de televisió.

En pobles com Gundikê Melle, els habitants conserven la identitat que sempre ha caracteritzat els kurds. Miren canals kurds per satèl·lit i, en molts casos, tenen vincles estrets amb el PKK i la seva ideologia. Durant el conflicte, la gent dels pobles es van convertir en els principals objectius de la contraguerrilla turca, que va cremar milers de llogarrets als anys 90. Com a resultat, almenys un milió de kurds es van veure obligats a abandonar les zones rurals i establir-se en barris de Diyarbakır, Van, Kızıltepe, Ankara, Istanbul o Esmirna. Aquest va ser el preu a pagar per la gent dels pobles, actors clau que van proporcionar refugi i informació que van ajudar al PKK a esdevenir un actor decisiu avui dia, no només a Turquia sinó també en tot l’Orient Pròxim.

Trobem un grup de dones joves al minibús que ens porta a Nusaybin. Al llarg del nostre viatge en minibús es van queixant d’haver de treballar per a una fàbrica tèxtil sense seguretat social, en lloc d’haver anat a l’escola a una edat primerenca. Nusaybin és una de les ciutats més danyades dels conflictes de 2015. S’hi pot distingir fàcilment els forans —amb els seus rostres feliços— dels locals —amb ànimes profundament ferides. Alguns murs sense enderrocar, que malden tot just per quedar-se de peu, s’estimarien més que els demolissin que no pas tenir escrit “T.C. burada”, que significa “R.T. és aquí”. “R.T” significa “República de Turquia”, una frase que generalment escriuen els membres de les forces de seguretat per a minar la moral dels kurds.
 

"T. C. burada" a Nusaybin. / Imatge: Nurcan Aktay.

 

Gülsüm dirigeix un cafè amb tres dones copropietàries. “Patim batudes i assetjaments per part de la policia. Fins i tot fan fotos dels nostres clients. Quatre dones criden l’atenció, en una ciutat com Nusaybin. Altres comerciants també pateixen batudes. Però molt menys que nosaltres”

Gülsüm, de 25 anys, dirigeix un cafè amb tres dones copropietàries de l’altre costat de la frontera amb Síria, on hi ha la ciutat de Qamişlo. “Nosaltres, les quatre copropietàries, patim batudes i assetjaments per part de la policia gairebé dues vegades al mes”, diu Gülsüm. “Fins i tot fan fotos dels nostres clients. Quatre dones criden l’atenció, en una ciutat com Nusaybin. Altres comerciants també pateixen batudes en nom de controls regulars de seguretat. Però molt menys que nosaltres”, continua, queixant-se per el tancament de cooperatives de dones en el període dels fideïcomissaris —dirigents municipals directament designats per l’Estat entre 2016 i 2019 en substitució dels alcaldes i alcaldesses elegits democràticament. Subratlla que el govern és molt més cruel amb les dones aquí.

És realment traumàtic veure la frontera just després de sortir del cafè. La bonica ciutat de Qamişlo és a deu minuts a peu de Nusaybin. Però l’enorme bandera turca entre els dos passos fronterers és una resposta crua a la pregunta de per què no podem anar-hi lliurement. Blocs enormes de ciment de tres metres d’altura, que formen part del mur fronterer de 911 quilòmetres de llarg entre Síria i Turquia, arruïnen el comerç entre els països i obliguen el jovent a traslladar-se a ciutats més grans per treballar-hi. Sense feina i amb massa pressió, una nova onada de migració ha estat tenint lloc al Kurdistan des de 2015. A diferència de la crisi dels anys 90, aquest cop s’ha produït principalment dins del Kurdistan. Encara que l’Estat turc prova de mostrar el seu poder a través de grafits i banderes, la por continua sent l’arma més persuasiva. Cap bàndol d’aquesta guerra entre el PKK i l’Estat turc vol acabar amb la por, però els kurds estan abandonant poc a poc el Kurdistan. Aquest és, precisament, l’objectiu d’Ankara.

Les dones, l’exemple

Els punts de control augmenten en el nostre camí a Diyarbakır. Al centre de la ciutat, després de passar les famoses muralles —que es diu que són les més llargues del món després de la Gran Muralla Xinesa—, un carrer pavimentat condueix a la Gran Mesquita. Els nens posen per a la càmera. Bayram és un sastre de 52 anys que treballa des de fa gairebé 30 anys a Sur, un dels districtes centrals de la ciutat, parcialment destruït en el conflicte de 2015. Els seus relats dels conflictes són xocants. “Aquest hivern ens hem enfrontat a l’Apocalipsi! Les dones són les veritables víctimes d’aquests conflictes. Assumeixen la responsabilitat de les seves famílies. Algunes han plorat els seus fills perduts després dels conflictes, altres han tractat d’acostumar-se a les seves noves vides a les ciutats on les va obligar a traslladar-se, i altres han estat empresonades”. Posa com a exemple l’antiga coalcaldessa de Diyarbakır, Gültan Kışanak, i la diputada de l’HDP, Remziye Tosun.

Remziye Tosun va ser declarada culpable i condemnada a 15 mesos de presó amb el seu nadó pel fet de no haver abandonat la seva casa durant 96 dies durant el toc de queda i les restriccions. La seva casa va ser destruïda i més tard va ser elegida diputada de l’HDP per Diyarbakır. Assisteix a les sessions parlamentàries amb el seu mocador blanc, símbol destacat de la societat kurda. Recorda a Leyla Zana. El 1991, Zana va ser elegida diputada per Diyarbakır i va ser detinguda per l’Estat per parlar kurd a la cerimònia de presa de jurament de l’assemblea. Va ser sentenciada a 10 anys després dels judicis. Totes dues recorden la lluita kurda i són estimades per la societat kurda.

Tosun, que també és membre del Kongreya Jinên Azad (KJA, Congrés de Dones Lliures), subratlla que deu la seva lluita i posició al líder del PKK Abdullah Öcalan: “Les dones kurdes ara tenen visibilitat pública. Això afecta l’agenda política de Turquia i de la comunitat internacional. La vaga de fam de Leyla Güven”, una altra diputada de l’HDP que ha mantingut aquest tipus de protesta entre novembre de 2018 i maig de 2019, “n’és un bon exemple”.

Osman Xunav està a Saraykapi Han, un edifici construït al segle XIX pels otomans que avui és una coneguda cafeteria de Sur, a Diyarbakir. És un home de 52 anys del districte de Derik de Mardin, amb el seu pèl blanc, fort i arrissat, que és la característica més distintiva del seu aspecte. És l’actor principal d’una sèrie de televisió kurda emesa per la TRT (Corporació Turca de Ràdio i Televisió). Xunav compara les dones kurdes que viuen a les metròpolis de Turquia amb les que viuen a la regió kurda: “Les que viuen a la regió kurda lluiten contra les barreres de les tradicions i de l’Estat, però les que viuen a les metròpolis s’enfronten a problemes relacionats amb la migració”. Xunav esmenta com les dones kurdes transformen els seus desavantatges, derivats de problemes econòmics, culturals, ètnics i lingüístics, en avantatges: “Tenen l’oportunitat de conèixer altres vides. Han de treballar a causa dels seus problemes econòmics. Però guanyen confiança en si mateixes treballant”.

Duysal, una dona de 35 anys, va ser membre del Moviment Azadî, una organització religiosa, i actualment ho és de la Platforma Jinên Kurd (Plataforma de Dones Kurdes). Azadî va ser fundada després de la massacre de Roboskî el desembre de 2011. Les mares o germanes dels assassinats aviat es van convertir en un símbol d’aquella massacre en la qual els vilatans van ser blanc d’un bombardeig de l’aviació turca. Duysal creu que la lluita de les dones va crear una consciència en l’opinió pública turca. “Però no podem veure passos actius encara”, diu, i assenyala que “les organitzacions civils turques no tenen una mentalitat civil clara. Actuen de la manera que l’Estat vol i aprova, tal com vam veure durant el procés de negociació el 2013. Canvien les seves pròpies declaracions poc després que el govern canviï les seves polítiques”. I aquesta és una por desencadenada per la repressió constant.
 

Duysal (Platforma Jinên Kurd) / Imatge: Nurcan Aktay.

Reha Ruhavioğlu és una activista prodrets humans i gerent del Rawest Research Centre. “L’actitud de l’Estat envers les dones kurdes és la mateixa que manté envers els polítics kurds”, diu, i comenta sobre la violència policíaca contra les mares kurdes, els fills de les quals estan empresonats i ha organitzat vagues de fam: “Dones grans amb mocadors blancs van ser torturades i detingudes per haver-se manifestat a favor dels seus fills.” Els mocadors blancs que esmenta Ruhavioğlu són un dels símbols destacats de la societat kurda.

En el passat, les baralles s’aturaven quan una dona llançava a terra el seu mocador blanc i per això també són un símbol de pau, diu Derya, activista de drets humans

En el passat, les baralles s’aturaven quan una dona llançava a terra el seu mocador blanc i per això també són un símbol de pau, diu Derya, activista de drets humans com Ruhavioğlu, que treballa per a l’Institut de Recerca Política i Social Diyarbakır (DİSA). “Hem fundat un grup de lectura de dones a DİSA. La base comuna sobre la qual compartim valors amb les organitzacions de dones turques és limitada. Sí que compartim les mateixes preocupacions pel que fa a la violència i l’assetjament contra les dones i els infants, per exemple. Però no podem dir el mateix dels problemes ètnics, perquè elles consideren aquest assumpte com una qüestió de supervivència política de l’Estat”, diu Derya.

Mizgîn Tahir, de 43 anys, cantant d’òpera de Rojava, reflecteix l’elegància i la gràcia d’una artista en cadascun dels seus moviments. Viu a Diyarbakır des de 2010. Em demano sobre la seva relació amb els artistes turcs. “Ens manca un terreny comú. Malauradament, no ens unim”, respon. “Serem lliures quan ens trobem”, afegeix. Ho diu lamentant-se, i continua parlant dels seus concerts conjunts i de les bones relacions que tenia amb artistes armenis, francesos i nord-americans quan estava a Damasc.

Des dels anys 60, la relació entre els kurds i els turcs ha estat marcada pels diferents punts de vista sobre la qüestió ètnica. Als anys 80, el PKK es va sumar a l’equació, i els anys 90 van ser una època de guerra bruta. Els tabús van començar a canviar en públic, especialment amb Recep Tayyip Erdogan, qui va posar en marxa una iniciativa sobre les minories. Durant aquest temps, les activitats culturals i polítiques kurdes van créixer ràpidament, i el contacte entre turcs i kurds va augmentar. Malauradament, avui el president està intentant eliminar el progrés que va aconseguir llavors.

“Ser part de cada procés de presa de decisions mentre es lluita per la llibertat del propi poble hauria de ser un model per a tots els moviments de dones a tot el món”

La sociòloga de 37 anys i exdiputada de l’HDP per Erzurum el 2015 Seher Akçınar —una dona de Malatya que viu a Diyarbakır des de fa 15 anys— comenta sobre la força dels moviments locals de dones: “Les polítiques de les alcaldies kurdes es conformen al voltant dels paradigmes determinats per les organitzacions de dones. Les dones juguen un gran paper en la definició de l’agenda política i en la direcció dels mecanismes de presa de decisions aquí”. Akçınar diu que hi ha altres organitzacions de dones a més de les “mainstream” —aquestes són les agrupades entorn del PKK i l’HDP. També esmenta la importància de la lluita de les dones kurdes per a la societat internacional i continua: “Ser part de cada procés de presa de decisions mentre es lluita per la llibertat del propi poble hauria de ser un model per a tots els moviments de dones a tot el món. És digne de respecte que les dones kurdes siguin fermes en els processos de presa de decisions, així com en els esforços per la pau”.

Així com Mustafa Kemal Atatürk, el fundador de la República Turca, va fer una aposta feminista al principi del segle XX, ara és la ideologia del moviment kurd la que imposa el seu model per l’alliberament de les dones a l’Orient Pròxim. Encara queden molts murs per enderrocar, començant per la mentalitat tradicional d’alguns grups de poder. Davant de tot això, la revolució dels mocadors blancs sembla imparable.

Anar a la font – RACOCATALA.CAT

Deixa un comentari

%d bloggers like this: