Donatella di Cesare: “No vull una solució policial per a Catalunya. És neofranquisme”

Rate this post

Donatella di Cesare és una filòsofa italiana que s’ha especialitzat en filosofia del llenguatge i en ètica i ha dedicat diversos estudis a la Xoà. És professora de la Universitat de la Sapienza de Roma. En els darrers temps s’ha interessat molt per la problemàtica política catalana, que considera com un exemple del fracàs de la Unió Europea. El seu últim llibre, Terrorismo. Una guerra civil global, ha estat publicat per Gedisa, en la seva col·lecció “Claves Contemporáneas 360º”, que es defineix com una línia editorial de llibres “que ajuden a entendre el món”.

Donatella di Cesare filosofa - Sergi Alcàzar

Segueix constantment el conflicte entre Catalunya i Espanya. Per què aquest interès?
Escric per al Corriere della Sera i he escrit alguns articles sobre la qüestió catalana. La meva posició, no la del diari, és que Europa ha resultat una tremenda desil·lusió. No crec que això sigui un problema intern d’Espanya. És un problema de tots els europeus. Com a ciutadana europea estic molt preocupada. No m’han agradat les imatges de persones que democràticament volien votar sent pegades per la Guàrdia Civil. És una vergonya per a tot Europa. No crec que sigui un problema intern. Per a mi, entra dins del debat de què és l’Estat, què és l’Estat nació…

Europa hauria de ser un ens postnacional en el qual hi hagués formes d’autogovern, en el que es podria trobar una solució política per a Catalunya

Com resoldre el qüestionament dels Estats i les seves sobiranies?
Els Estats nacionals són una ficció (fins i tot Itàlia ho és). Això a Espanya se sent molt, és molt evident. La disgregació dels Estats nacionals no es pot evitar, és una evolució històrica. Jo reconec el dret a l’autodeterminació del poble català i crec que Europa hauria de prendre posició. I això no vol dir donar suport a l’Estat nacional, a Espanya, sinó intervenir. Per a mi Europa hauria de ser un ens postnacional en el qual hi hagués formes d’autogovern, en el que es podria trobar una solució política per a Catalunya o per a altres pobles europeus. Aquesta és la meva posició. És una desil·lusió que Europa no hagi fet res.

Quines perspectives veu per al conflicte català?
Això és molt difícil. He tingut l’oportunitat de parlar amb molta gent en aquests dies. És realment complicat. Hi ha molts problemes a molts nivells: hi ha problemes constitucionals, polítics, culturals… Però la política no ha de ser la repressió. No es pot respondre amb la policia a problemes polítics. No m’agrada que s’opti per una solució policial. És neofranquisme.

Som en un estat permanent de violència. La paraula “guerra” no és una paraula adequada, però tampoc “pau”

Donatella di Cesare filosofa - Sergi Alcàzar

Al seu llibre Terrorismo. Una guerra civil global apunta que la filosofia té problemes per fer front al terrorisme, un dels fenòmens més determinants del món modern.
Hi ha un debat plantejat des de l’11-S, que jo intento reconstruir al meu llibre. Però no hi ha solucions. La filosofia ha de posar-se preguntes i, sobretot, plantejar-se els termes del debat, les paraules que fem servir. Què vol dir terrorisme? És una etiqueta. Es recorre molt a ella en els mitjans, però és una paraula que ja no vol dir res. El mateix passa amb “guerra”. Estem o no en guerra? Estem en un estat permanent de violència. La paraula “guerra” no és una paraula adequada, però tampoc “pau“. Estem en una guerra difusa, intermitent, molt perillosa; i ja no sabem ni les possibilitats d’èxit que tenim. La filosofia no cal que es dediqui tant a indicar solucions, com a plantejar-se preguntes. En la societat actual no tenim temps per pensar, perquè som cada dia en el flux continu de la notícia, de les xarxes… El deure de la filosofia és provar d’analitzar en profunditat aquest nou fenomen: la guerra civil global, la globalització armada… I hem de preguntar-nos què és viure sota el terror.

Vostè vincula el terrorisme amb la modernitat. Per què?
Perquè terror i democràcia són dos fenòmens de la modernitat. La democràcia significa no tenir més necessitat del terror, governar sense terror. Però la democràcia no supera el terror, el terror queda inscrit en la democràcia i en qualsevol moment pot sorgir de nou. Aquesta connexió m’interessa molt.

La globalització és violenta: genera moltes desigualtats, i el terror és una resposta, un NO a la globalització

I quina relació té el terrorisme amb la globalització?
Per a mi el terror és el rostre enigmàtic de la globalització violenta, de la globalització armada. La globalització és violenta: genera moltes desigualtats, i el terror és una resposta, un NO a la globalització. Un NO violent. Per a mi va ser molt important estudiar el paper de l’esquerra en aquest procés. Per què l’esquerra ja no és l’adversària del capitalisme? Per què persones joves, com les que van dur a terme l’atemptat de les Rambles, no són atretes pel projecte d’emancipació, d’alliberament? I per què decideixen matar-se per matar? Per què decideixen recórrer a l’arma absoluta de la seva pròpia mort? Per què no volen canviar el món sinó abandonar-lo? Aquest és un tema tabú…

Contra aquells que asseguren que el terrorisme és l’arma dels febles, vostè afirma que qui més ha utilitzat el terrorisme és l’Estat.
Sí. Jo crec que hi ha moltes maneres de terrorisme, però el terrorisme és, abans que res, el terrorisme de l’Estat. Hi ha una violència inherent a l’Estat, vinculat al concepte de sobirania. Per què un Estat nacional que té una sobirania dolenta, conflictiva, és un Estat potencialment terrorista? Perquè tindrà la temptació de recórrer a la violència per imposar-se.

La revolució no té res a veure amb el terror

Donatella di Cesare filosofa - Sergi Alcàzar

I quin paper juga l’atemptat davant aquesta violència estatal?
M’interessa la metafísica de l’atemptat. Què és un atemptat? Per a mi no és un acte revolucionari, no és un acte insurreccional… Té en comú amb els actes revolucionaris i insurreccionals que és una negació de l’Estat. L’atemptat és un acte de desafiament a la sobirania de l’Estat. Però la revolució no té res a veure amb el terror.

Hi ha alguna especificitat en el terrorisme d’al-Qaeda i de l’ISIS amb relació a altres modalitats de terrorisme?
Hi ha una continuïtat amb altres formes de violència, per exemple, amb el terrorisme de Brigades Roges. En el cas del terrorisme gihadista, el més peculiar és que els terroristes estan disposats a la seva pròpia mort. Com pot respondre el poder a això? El poder és impotent davant d’aquest desafiament. El gihadisme planteja els seus militants com si fossin bombes humanes. Tenen gent disposada al sacrifici, el que és molt difícil d’entendre des del nostre entorn, des de la modernitat. L’arma absoluta dels gihadistes és un fenomen nou: la seva pròpia mort. I contra això no hi ha solució.

Ni amb el xoc de civilitzacions, ni amb la lluita de classes ni amb la guerra de religions, no n’hi ha prou per entendre un fenomen com el terrorisme

No sembla compartir la idea del “xoc de civilitzacions”. Per què?
Perquè crec que és una simplificació davant un fenomen tan complex i tan difícil d’analitzar com la globalització. No crec que el gihadisme només sigui una lluita contra Occident. Els gihadistes, per a mi, són occidentals, són postmoderns. Els terroristes de Barcelona i de París, utilitzaven el mòbil i tots els mecanismes occidentals. El gihadisme mostra un rebuig d’Occident, però amb això no n’hi ha prou per explicar-ho. Com tampoc no n’hi ha prou per explicar el terrorisme amb la lluita de classes, ni amb la guerra de religions. Amb cap d’aquests tres esquemes no n’hi ha prou per entendre un fenomen tan complex com el terrorisme.

Al seu llibre afirma que és un error criminalitzar el monoteisme. És així?
Hi ha un laïcisme violent, que estigmatitza i criminalitza al monoteisme. I d’allà surt la islamofòbia, que no és sinó una forma de racisme. Crec que és una simplificació dir que la causa del terrorisme és el monoteisme. Hi ha qui pensa que tenir un sol Déu és ser intolerant amb els altres. Això no té sentit, però desgraciadament és una opinió molt difosa. Jo crec que la religió no té per què ser un narcòtic (“opi” com li deia Marx), sinó que també pot ser un estimulant que ajudi l’alliberament, a l’emancipació. La religió en alguns casos ajuda la gent a decidir que cal canviar el món, a avançar cap a una justícia global. Em sembla una simplificació absurda dir que la religió és la causa de tots els mals.

Fins a quin punt l’Estat s’aprofita de la situació creada pel gihadisme per consolidar el seu poder?

Donnatella di Cesare filosofa - Sergi Alcàzar

Al seu llibre Terrorismo. Una guerra civil global conclou que els terroristes han aconseguit els seus objectius en aconseguir que s’imposi la fobocràcia. A què es refereix?
Fobocràcia
vol dir cultura de la por, una cultura que cada cop s’estén més. I dins d’aquesta fobocràcia s’inclou el recurs sistemàtic a dures mesures de seguretat. Encara que la democràcia és un sistema polític flexible, fins quan pot resistir a les mesures de seguretat, a l’estat d’excepció continu? Com a ciutadans, ens hem de preguntar si volem acceptar totes les mesures de seguretat que ens volen aplicar. Som conscients que aquestes mesures són perilloses per a la societat? Fins a quin punt l’Estat s’aprofita de la situació per consolidar el seu poder?

Powered by WPeMatico

Translate »