Destruir-se

Rate this post

Els romanents. Víctor García Tur. Editorial Empúries. Premi de novel·la curta Just M. Casero 2017/

El doctor Fischer de Ginebra o la Festa de la Bomba. Graham Greene. Traducció de Josep Alemany. Edicions de 1984

Aquests dies he llegit dues novel·les que no em marxen del cap i s’hi barregen. Les dues parlen sobre l’aïllament i la recerca del sentit en un món que no encaixa als seus personatges. Les dues es van enfosquint a mesura que avança la lectura, i les dues acaben amb un final macabre. 

Una és de l’escriptor anglès Graham Greene (1904 – 1991), un autor que posa la religió i els misteris de la fe al centre dels seus llibres. Deu any abans de la seva mort, el 1981, va néixer a Barcelona el teòleg Víctor Garcia Tur, que acaba de publicar una novel·la sobre un adolescent que es fa d’una secta que busca la puresa per aïllar-se del món.

Greene escriu amb una prosa freda, de psicòpata – vol expulsar qualsevol emoció del text perquè tot el pes caigui sobre els fets. No hi ha voluntat decorativa, ni xerrameca, ni marge per a l’empatia

Greene escriu amb una prosa freda, de psicòpata – vol expulsar qualsevol emoció del text perquè tot el pes caigui sobre els fets. No hi ha voluntat decorativa, ni xerrameca, ni marge per a l’empatia. La novel·la El doctor Fischer de Ginebra o la Festa de la Bomba es llegeix com una al·legoria. 

També Els romanents de García Tur es llegeix com una al·legoria. El llibre té tres veus. Una és la mare de l’adolescent que es fa de la secta. L’altra és el dietari que porta aquest adolescent, que és llegit d’amagat per la mare i que es va abreujant a mesura que el noi s’aïlla, i acaba amb el silenci total de la pàgina en blanc. L’última veu és un assaig sobre heretgies medievals que ens  informa sobre els intents que algunes sectes de debò han fet per assolir la puresa, tal com intenta el protagonista.

García Tur combina les tres veus en un joc que li surt molt bé. Som a tres llocs alhora

García Tur combina les tres veus en un joc que li surt molt bé. Som a tres llocs alhora. Primer al cervell de la mare que vol entendre el fill mentre aquest es torna cada vegada més excèntric (es rapa al zero, vesteix de blanc, camina descalç, deixa de parlar…). També som dins el cervell del noi, perquè li llegim el dietari, que rebutja un món que considera injust i mal fet. I com a coda ideològica i tercera veu, l’assaig que explica quantes vegades a la història algun grup d’il·luminats ha volgut aïllar-se del seu entorn.

El narrador de l’obra de Greene també rebutja la manera com funciona el seu món. El protagonista és un d’aquests homes anglesos de mitjana edat, cansats i resignats, típics de l’obra de Greene. És esguerrat, ha perdut la mà en una explosió de bomba– el noi de la novel·la de García Tur també s’acaba esguerrant l’ull perquè es cus la parpella. El personatge de Greene treballa de traductor en una empresa de xocolatines, com la mare del noi de Els romanents, que també és traductora. 

Els dos traductors s’encarreguen d’acollir les veus dels altres i fer-les comprensibles, fan un esforç majúscul de connexió amb el món. La mare intenta fer amb el seu fill el mateix que fa amb els textos: saber què li està passant per acompanyar-lo en el seu amor. Com a càstig per la sobreprotecció, acaba abduïda en una espiral de bogeria. Per la seva banda, el traductor de Greene rebutja d’intentar comprendre perquè acaba tan desenganyat de la vida que troba absurd fins i tot el fet de suïcidar-se. 

Un dels personatges de l’obra de Greene és el doctor Fischer, un home podrit de diners que es dedica a jugar amb la gent com si fossin titelles per veure fins on arriben els límits de l’avarícia. El doctor Fischer vol demostrar que els diners i l’egoisme mouen el món. És el mateix que  pensa el noi de Els romanents, i per això vol desaparèixer. 

A totes dues novel·les, l’escenari es va enfosquint i fent sinistre a un ritme molt progressiu, mentre la puresa i l’aïllament van creixent com a temes centrals. Són dues obres travessades per la idea de la religió, que expliquen com falla i per on falla la idea d’un pensament que vol ordenar el món a partir de la fe. “Val més això que res – diu un personatge de Greene – Res és una idea una mica esgarrifosa”. 

Als dos llibres hi ha alhora la por i l’atracció al buit, al no res. La idea de la mort per autodestrucció com a via d’escapament és al centre dels llibres. Les dues novel·les són asfixiants, i sembla que xuclin qualsevol possibilitat de certesa

Als dos llibres hi ha alhora la por i l’atracció al buit, al no res. La idea de la mort per autodestrucció com a via d’escapament és al centre dels llibres. Les dues novel·les són asfixiants, i sembla que xuclin qualsevol possibilitat de certesa. Greene descriu un home que ja no té força ni per suïcidar-se – “la desesperació s’aguditza tant, dia rere dia, que al final la mort queda desproveïda de tot sentit”. García Tur, per la seva banda, posa un adolescent al seu llibre per descriure el problema de la desorientació d’un noi que vol fer alguna cosa abans que se’l mengi el tedi angoixant i innocu de la rutina adulta.

Els dos llibres ensenyen personatges que volen demostrar el misteri a través de la raó i acaben col·lapsats pel seu intent. Són dues novel·les que expliquen el fracàs de l’excés de seguretat i de control. Quan ho vols controlar tot, el món es col·lapsa. Li passa al doctor Fischer i li passa a l’adolescent asceta, que quan busca proves de la puresa s’acaba cosint l’ull i vivint en un soterrani. 

William Golding va descriure Greene com l’últim cronista de l’ansietat i la recerca de sentit de l’home del segle XX. Diria que García Tur explica molt bé els problemes de l’home del segle XXI per enfrontar-se al problema etern del no res, del buit.

Anar a la font
Marina Porras

Powered by WPeMatico

Translate »