Després de la ràbia, política

Aquesta ha estat, sens dubte, la setmana de la indignació. Una indignació justificada per una sentència injusta i indigerible que ha condemnat a penes de fins a 13 anys líders polítics i socials que van voler forçar les costures de l’Estat per celebrar un referèndum, és cert, però que no van cometre cap dels delictes dels quals se’ls acusava (rebel·lió, organització criminal) ni pel que finalment han estat condemnats (sedició). La decisió del Tribunal Suprem agreuja el conflicte i mostra, un cop més, que quan es tracta de defensar la integritat de l’Estat els seus poders estan disposats a assumir tots els costos.

Per això que la sentència provocaria una reacció més o menys irada de la societat catalana era previsible i comprensible, com així ha estat. El que no era tan esperable és que la protesta desbordés el Govern i les entitats independentistes, que han tingut dos anys per preparar una resposta consensuada, i que tot plegat derivés en violència, aldarulls llastimosos i episodis de brutalitat policial que han acabat per embrutar la imatge de tot el moviment, provocant-hi una esquerda interna i sumint el seu lideratge (cada vegada més dispers i dividit) en el desconcert.

La via de la violència en forma de guerrilla urbana contra forces policials i mobiliari urbà pot servir per desfogar-se i fer evident un determinat estat d’ànim, però no porta enlloc i és molt perillosa perquè en qualsevol moment es pot escapar de les mans als seus promotors i provocar una desgràcia personal. A més, és contraproduent perquè situa el conflicte allà on li convé a l’estat espanyol, és a dir, en el camp de l’ordre públic. I per tant li permet aplicar la plantilla basca, basada únicament en la repressió, i eludir la via política.

Dit això, també és evident que les imatges que hem vist aquests dies demostren que alguns elements policials, sobretot de la Policia Nacional però també dels Mossos, s’estan excedint en l’ús de la violència i estan lluny de la “proporcionalitat” que pregona el ministre Fernando Grande-Marlaska. Igual que va passar l’1-O, tots aquests casos hauran de ser objecte d’investigació judicial i de la depuració pertinent.

Però més enllà d’aquest debat és necessari que, després de la ira, torni la política. Si cal, amb actors nous que abans hagin explicitat quina és la seva proposta, perquè ara mateix resulta difícil discernir les propostes del soroll. Perquè l’única legitimitat per parlar en nom del poble de Catalunya la donen els vots, i no la té el que crida més o el que la diu més grossa. Hem arribat al cap del carrer i cal trobar la manera de sortir de l’atzucac, posar sobre la taula fórmules imaginatives que superin la dinàmica de blocs i conformin una majoria clara per obligar l’Estat a negociar, posar l’èmfasi en la defensa dels drets civils i la no-violència –imprescindible per guanyar suports internacionals– i dibuixar un horitzó d’esperança per recuperar els joves que avui no se senten representants i expressen la seva fúria al carrer. La situació és difícil. Però no hi ha cap altra alternativa a la política i el diàleg.

Anar a la font – Ara.cat

Deixa un comentari

%d bloggers like this: