Del puntillisme al collage: deu obres de Matisse que recorren la seva trajectòria

Rate this post

Un dia com avui de 1954 va morir Henrie Matisse, considerat el precursor del fauvisme, nom que resulta de l’expressió fauves, ‘les feres’, i que va encunyar el crític d’art Louis Vauxcelles al conjunt d’obres presentades a la Sala VII de la tercera exposició del Saló de Tardor, al Gran Palau de París, el 1905. Un grup de pintors, entre ells Matisse, havien passat l’estiu plegats pintant en la localitat francesa de Cotlliure i van decidir presentar els seus treballs a l’exposició que se celebrava anualment a la capital francesa. «Donatello au milieu des fauves!» (Donatello entre les feres!), va escriure el crític referint-se a una escultura renaixentista que també hi havia a la mateixa sala. 

El seu comentari es va publicar el 17 d’octubre de 1905 a Gil Blas, un diari, i el terme es va aprovar immediatament i va ser reclamat pels mateixos pintors. Les seves obres exposades van rebre comentaris positius, en alguns casos, i crítiques desfavorables, en d’altres, amb comentaris del tipus «un pot de pintura s’ha llançat a la cara del públic» de la crítica Camille Mauclair. Aleshores, el que es valorava era la pintura de l’acadèmia, però Matisse, amb d’altres, va posar en perill tots els principis de l’art oficial establert per les escoles de Belles Arts.

1. Etapa postimpressionista: el puntillisme

D’entre les obres exposades a El Gran Palau de París s’hi trobava Les toits de Collioure (1905), que està a mig camí entre el breu període puntillista de l’artista i la seva llengua fauvista més característica, amb parcel·les de color salvatge i desinhibit. El quadre mostra el paisatge mediterrani que envolta Cotlliure, una petita ciutat costanera de la província de Llenguadoc-Rosselló.

Matisse View of Collioure (1905)

A Lujo, calma y voluptuosidad I (1904) també pot observar-se certa influència de la tècnica del puntillisme, la utilització subjectiva del color i la simplificació del dibuix, trets que van sorprendre molt quan fou exposada per primera vegada al Saló dels Independents i després al Saló de Tardor. L’obra, que deu el seu nom al poema de Charles Baudelaire titulat Invitación al viaje, va ser comprada per Paul Signac i és considerada com una síntesi del postimpressionisme i un manifest del que seria el fauvisme.

tumblr na9b1kWx3Z1qfcut3o1 1280

2. El fauvisme

L’obra més fauvista de Matisse és La línia verda (1905),  un retrat de la seva esposa Amélie, construït a base de taques de colors. El rostre ovalat està dividit en vertical per una cridanera ratlla verda, que és la que dona títol al llenç. En la pintura tradicional de retrats, la pràctica habitual era deixar una meitat del rostre il·luminada i l’altra més en ombra. Matisse fa aquí el mateix però pintant un costat del rostre de color rosa (que actua com a llum) i l’altre de color groc (que fa la funció de l’ombra).

Captura de pantalla 2017 11 03 a les 12.23.56

També són molt característiques del fauvisme les pinzellades enormes, que pràcticament esculpeixen les figures. Els colors semblen arbitraries, trencant l’estructura habitual del color, com feia Cézanne. El resultat són obres carregades d’elegància i intensitat, en què l’espectador gaudeix de l’estridència tonal. L’impuls innovador el portaria a evolucionar ràpidament fins a simplificar el seu estil cap a les grans taques de color intens separades per traços negres i línies en arabesc, tal i com plasma La joia de viure (1906). Idealisme, harmonia i color es conjugaven en una de les obres més celebrada de Matisse.

Bonheur Matisse

Aquesta experimentació constant amb el color es traslladaria també als seus quadres interiors. Per exemple, a El taller vermell (1911) l’estudi del pintor es transforma en un fons vermell uniforme sobre el qual desfilen els diferents elements de treball: quadres, escultures, cadires i taules. Matisse es concentra en els motius de la seva vida quotidiana, sempre seleccionats per raons estètiques.

matisse atelier rouge

3. Declivi del fauvisme

El declivi del fauvisme, a partir de 1906, no va afectar la carrera de Matisse, i moltes de les seves millors obres van ser creades entre 1906 i 1917, quan va ser una part activa del gran grup d’artistes de talent de Montparnasse, malgrat que la seva aparença de burgès conservador i els seus estrictes hàbits de treball no encaixaven amb la manera de fer del grup. És en aquesta època que elabora La dansa (1909) i La música (1910), dues obres encarregades pel col·leccionista rus Sergei Schukin.

En la primera, inspirada en Las Bañistas de Cézanne, Matisse hi personifica el ritme, l’alegria de viure i la seva forma contagiosa i inconscient de transmissió. De fet, el ball circular està present en l’art des de l’antiguitat. És un quadre amb una escena simple que posseeix un moviment extraordinari. En La música, en canvi, les figures són estàtiques i estan concentrades en la seva activitat. Tot i que  els espectadors de l’època no van saber trobar-hi l’encant, Matisse va gaudir de l’aprovació dels crítics d’art i col·leccionistes. 

COLLAGE

4. Etapa del Collage

En els darrers anys es va dedicar a la creació de collages  amb paper tallat, sovint a gran escala, anomenats gouaches découpés. La seva sèrie característica anomenada Nu Bleu (1952) és un exemple d’aquesta tècnica que ell va anomenar «pintura amb tisores». En aquesta, va demostrar la seva capacitat de tractar el color i la geometria amb un nou mitjà d’absoluta simplicitat, però amb un poder encantador i juganer.

6 Print Suites Henri Matisse Nu Bleu 12 and 6

A El cargol (1953), Matisse canvia les representacions figuratives per les abstractes. El nom respon al joc amb les figures geomètriques per representar la forma en espiral de l’animal. Matisse juga, aquí, amb els colors fent ús d’ells per crear un balanç harmoniós a la composició.

El caracol Henri Matisse

Finalment, el 1951, va acabar un projecte de quatre anys per dissenyar l’interior de la Capella del Roser del convent dominicà de Vence. Aquest projecte va ser el resultat de l’estreta amistat entre Matisse i la germana Jacques-Marie, una monja que, el 1941, ell havia contractat quan era la seva infermera perquè li fes de model. Es van retrobar de nou a Vence i van iniciar la col·laboració. La història és narrada en el seu llibre Henri Matisse: La Chapelle de Vence (1992), i en el documental del 2003 Una model per a Matisse

OB UG596 mpvenc P 20120822124308

Powered by WPeMatico

Translate »