Del dol a la processó (amb Évole)

Rate this post

Aquest dimarts farà un any d’aquella foto enigmàtica que Carles Puigdemont va penjar al seu compte d’Instagram i que assenyalava, bàsicament, el cel. El blau del cel, vist, segons sembla, des d’algun pati o finestra del palau de la Generalitat, al qual ja no va tornar. En aquell moment extremadament confús —ningú no sabia on era el Govern i la Generalitat havia estat intervinguda per Madrid— no vam ser capaços d’interpretar el següent moviment, que era, a la pràctica, el final del quadre: la marxa del president i la meitat dels seus consellers a l’exili, i, quinze dies després, l’ingrés a la presó de l’altra meitat, encapçalada pel vicepresident Oriol Junqueras. Els Jordis ja feia pràcticament quinze dies que els havien engarjolat.

La declaració d’independència votada pel Parlament i la proclamació de la República catalana, fallida, van desembocar en una gran decepció per al gruix de l’independentisme de la qual, i malgrat la renovada victòria a les eleccions del 21-D, encara no s’ha recuperat. L’altre dia em preguntava un exdiputat d’aquella majoria què vol dir “implementar” la República, un verb que, certament, a mi tampoc m’ha agradat mai, i vaig respondre que “assumir el poder amb totes les conseqüències”. Per això, la pregunta, un any després, continua sent: de veritat que el “poder” català, el Govern i el Parlament i la resta d’institucions del país, però també la gent, estaven en condicions d'”implementar” la República?

De veritat que el “poder” català, el Govern i el Parlament i la resta d’institucions del país, però també la gent, estaven en condicions d'”implementar” la República?

Ja sé que aquest país no és gaire donat a les definicions. Sòcrates no s’hi hauria guanyat gaire la vida, per molt que Merlí es convertís en un èxit de TV3 i la filosofia torni als instituts. Catalunya ha perdut massa guerres al llarg de la història i és una evidència que sobreviu millor a cavall dels sobreentesos i les ambigüitats; és un país de sfumato. Vaporós, que se sol guardar de posar tots els ous al mateix cistell. Però res no dura per sempre i, fa un any, aquesta manera de fer secular es va trencar, en molt bona mesura. D’aquí plora la criatura de l’unionisme. I, no obstant això, van faltar definicions. Vegem-ho.

Implementar la República era un eufemisme d’assumir la sobirania efectiva sobre el territori i la població, cosa que —seguint la clàssica definició de Weber— exerceix tot Estat que es consideri com a tal mitjançant l’ús legítim de la força. La República digital és un bell projecte, però torna a sonar a eufemisme. El 27-O es tractava —en teoria— de guanyar aquell “dret” inherent a tot Estat. Ras i curt, de substituir l’Estat espanyol en l’exercici de la sobirania sobre el territori i la població catalana. Com? Amb violència? Perquè hi hagi guerra hi ha d’haver dos exèrcits que vulguin fer-la i aquí, d’exèrcit amb armes, només n’hi havia un: el de l’Estat existent, o sigui, l’espanyol. L’altre, el del no nat Estat català en forma de República, podia oposar-hi, a tot estirar, uns centenars de Mossos d’Esquadra —no gaires més; almenys aquests eren els càlculs que feien des de Madrid— i, això sí, centenars de milers de persones disposades a posar el cos com ja van fer durant el referèndum de l’1 d’octubre davant les porres de la Guàrdia Civil i la policia espanyola.

Ningú no ho sap, si la República s’hauria pogut fer efectiva —ja fos de forma absolutament dirigida o a l’atzar dels esdeveniments—, però, a falta d’armes, no hi va haver un Maidan català. El 27-O no hi va haver una explosió de resistència pacífica, massiva, que no sabem si hauria aconseguit fer efectiva la República, però sí que sabem —ho ha advertit l’exministre García-Margallo— que l’Estat hauria fet el que no s’és vist per impedir-ho. Com ha dit el periodista Jordi Barbeta, amb la seva lucidesa habitual, “els únics que es van prendre seriosament la declaració d’independència van ser el govern espanyol i el rei”.

I, tanmateix, no em sembla que el dol de l’independentisme hagi de durar indefinidament ni molt menys encara la processó de penitents que es fuetegen i demanen perdó per haver somiat, un dia, que la llibertat no només és possible sinó necessària. Una cosa és que tot estigui per fer, com deia el poeta, i l’altra que, a la mínima que vulguis fer massa, et trenquin les cames.

I, tanmateix, no em sembla que l’horitzó polític de l’independentisme hagi de passar per decidir si vol un govern neoprogre de Sánchez-Iglesias o l’espantall del duet Casado-Rivera, el clàssic xantatge emocional que ara practiquen els que fa un any anaven tots de bracet a la cabina de comandament del 155.

I, tanmateix, ho sento, Jordi Évole, no em sembla que la “caverna catalana” sigui el mateix que l’altra caverna: a la primera podrien empresonar-la, l’altra, com bé saps, empresona. Si pot ser, sense judici. I, a vegades, amb un somriure (cínic).

Una altra vegada el xantatge emocional: Arrimadas té raó —venen a dir els equidistants de combat—, però si feu el que heu de fer, benvolguts ‘indepes’… votarem els comuns

I, tanmateix, es dibuixa el relat, relativament nou a la plaça, d’una certa equidistància de combat, que combina el vell victimisme espanyolista dels suposadament assenyalats com a “traïdors” (només es pot trair allò que primer s’ha defensat) amb el reconeixement de l’escàndol democràtic que suposa la situació dels presos polítics i el sol fet que n’hi hagi a la democràcia espanyola. Una altra vegada el xantatge emocional: Arrimadas té raó —venen a dir els equidistants de combat—, però si feu el que heu de fer, benvolguts indepes… votarem Pablo Iglesias (o els comuns). És una nova versió del “pacte” dels anys 80, segons el qual la Catalunya socialista votava Felipe a les generals espanyoles i s’abstenia perquè guanyés Pujol a les autonòmiques. 

I, tanmateix, el relat de criminalització de l’independentisme que va inspirar les acusacions de rebel·lió del jutge Llarena està virant cap a una equidistància combativa, que navega entre Cs i Podemos i que busca legitimar la “componenda”, o sigui, la condemna amb rebaixa. És a dir, un equilibri entre la condemna exemplar que espera del judici a l’independentisme el deep state —el Rei, l’Exèrcit, la judicatura— i la rebaixa que necessiten Sánchez i la renovada tercera via per entendre’s amb el sobiranisme pragmàtic. Rol que han atribuït a ERC per oposició a la Crida i el puigdemontisme. Rebel·lió, potser no; sedició, sí. Menys presó, però condemna (exemplar).

Anar a la font
David González

Powered by WPeMatico

Translate »