Del 78 al 2018: una Constitució en via morta i una monarquia en crisi

Rate this post

Quaranta anys després no estaria assegurada la fotografia del Rei a les Corts Espanyoles sancionant una Constitució aprovada pel poble a les urnes i que permetia passar de la dictadura a la democràcia. En el seu aniversari, tant la norma suprema com el cap de l’Estat, que una legitima a l’altre, estan fortament qüestionats.

La majoria d’espanyols no ha donat el seu vistiplau a la Constitució. Només l’han votada els qui avui tenen 58 anys o més. Al voltant d’una quarta part de la població. Això fins a cert punt pot ser normal: la Constitució dels Estats Units no l’ha votat ningú viu, després de 231 anys vigent. Però no s’enfronta al nivell de reprovació de l’espanyola.

El CIS fet públic aquest dimarts, vigília del 40è aniversari de la Constitució, no pregunta sobre la norma suprema. Tampoc no ho va fer el baròmetre del mes d’octubre. Però sí el de setembre. Sobre el seu desenvolupament, el 47,3% es mostrava “satisfet” o “molt satisfet” i el 45,2% s’expressava “poc o gens satisfet” o “regular”. Més clarificadores eren les respostes a la pregunta si és necessària reformar-la: el 69,6% responia que sí, i només el 14,9% que no cal.

Aquesta opinió s’accentua en punts de l’Estat com Catalunya o el País Basc. La crisi territorial ha estat, sens dubte, un dels factors determinants. La tercera onada del CEO de la Generalitat, feta pública fa dues setmanes, preguntava què votaria “si es tornés a celebrar un referèndum per decidir sobre l’actual Constitució espanyola aprovada el 1978”. El 57% hi votaria en contra i només el 17,4% a favor. Contrasta, i molt, amb el resultat del referèndum d’ara fa quatre dècades. A Catalunya, el  va imposar-se sobre el no en una relació de 90,4% contra 4,6%.

El mateix passa amb la monarquia borbònica, un dels pilars fonamentals del pacte constitucional del 78 i de la mateixa Transició. En la vigília de l’aniversari de la Constitució, el CIS tampoc no pregunta sobre la Casa Reial. No ho fa des del 2015, amb els escàndols de Joan Carles I. Però hi ha altres enquestes que sí que ho fan. És el cas del sondeig d’Electomanía per a CTXT, que situa el suport a la monarquia per sota del 50%, en el 49,9%. En el cas de Catalunya se situa en el 18,8% i en el cas del País Basc se situa en el 21,7%.

Segons la primera onada del CEO d’aquest any, en una escala de 0 al 10, el 60,3% dels catalans puntuaven amb un 0 la monarquia. I gairebé quatre de cada cinc (77,9%) la suspenien amb una nota inferior al 5.

De la mateixa manera, els bascos també suspenen la monarquia. Segons l’Euskobarometro d’octubre de 2017, el Rei era un dels pitjors valorats, amb un 2,8, juntament amb l’OTAN, les Forces Armades i els partits polítics. Per darrere només se situen l’Església, el Tribunal Constitucional, el Congrés de Diputats i l’administració de justícia (2,5) i el Senat i el govern espanyol (1,9).

Amb una Constitució més que qüestionada el dia que compleix quatre dècades, analitzem la seva vigència i crisi de legitimitat. El Nacional conversa amb un catedràtic i una professora de Dret Constitucional, un exlletrat del Tribunal Constitucional, un exdiputat que va estar al rovell del debat constituent i un historiador. El diagnòstic és el d’un text que, si bé va arribar a servir per fer la transició a la democràcia, avui mostra múltiples símptomes d’esgotament, però les perspectives de renovació no són justament optimistes.

Vox andalusia EFE

Urías: “Vox és la constatació que la Constitució és d’un bàndol”

Joaquín Urías va ser lletrat del Tribunal Constitucional entre el 2005 i el 2010. Malgrat això, és molt crític amb l’actuació de l’alt tribunal, que creu que ha “contribuït” a la crisi constitucional. “Va funcionar molt bé al principi”, explica. Però després va canviar. “Ha modificat l’esperit de la Constitució”, lamenta. L’estat gairebé federal que dibuixava la Constitució ha quedat reduït a un “Estat centralista”. I, en els últims anys, “sempre ha pres partit pel poder, dels que manen, davant dels ciutadans”, lamenta. “En el cas de Catalunya, ha quedat més clar que mai”.

Per al jurista, un dels símptomes més evident d’”esgotament” és la irrupció de Vox i tot el que representa. “Vox, que representa tot el contrari dels valors de la Constitució, es presenta com a un partit constitucionalista”, denuncia. I desenvolupa l’argument: “Quan hem reduït la Constitució al programa polític de la dreta, arriba un partit que no defensa els drets fonamentals o l’Estat autonòmic, però que diu que Catalunya ha de ser Espanya, i se’l situa en els constitucionalista. És la constatació que la Constitució no és de tots, sinó d’un bàndol”.

Si bé valora positivament els primers vint anys de Constitució, Urías ara creu que “s’ha quedat curta, és insuficient per a regular una democràcia avançada”. Al contrari, pensa que s’ha convertit en una “arma llancívola” i en “patrimoni d’una determinada dreta centralista i molt retrograda”. Enfront això, proposa una actualització en profunditat. No només es tracta de tocar el contingut, sinó fer que tots aquells que no la van votar s’hi puguin sentir identificats i representats.

Sobre la crisi de la monarquia, assegura que “quan hi ha crisi, el primer que es qüestiona són les institucions més dubtoses”. En aquest sentit, sosté que és una de les institucions “més difícils d’assumir” per a la gent més jove. “Que el cap de l’Estat s’esculli per herència és xocant. Pot ser democràtic, però és xocant”, diu.

En l’escenari actual, el professor de la Universitat de Sevilla veu molt complicat resoldre la doble crisi de legitimitat. “L’única possibilitat que hi veig és un procés constituent que porti a un nou text, però per ara hi veig poc marge”, admet. I afegeix: “El tema català no ajuda, perquè una part de la població ho veuria com una cessió. El bloqueig és total. Cada cop més, estem sense Constitució i sense poder canviar-la”.

Arbós: “El mite fundacional de la Transició ja no funciona”

Xavier Arbós, catedràtic de Dret Constitucional de la UB, recorda la importància dels mites fundacionals: en base a una realitat, es construeix un imaginari per cohesionar la nació. En el cas dels Estats Units, són els pares fundadors. I en el cas d’Espanya, la Transició i la seva obra. “El mite és que per primera vegada la gent que s’havia matat durant la guerra civil era capaç de posar-se d’acord per construir un futur”, assenyala. “Aquest mite decau amb el temps, ja no funciona, entra en crisi”, afegeix.

“Per exemple, la monarquia ara té un grau de crítica que potser no tenia en el passat. El CIS no pregunta, però sabem per altres enquestes que una part important de la població ja no hi està d’acord”, assegura. En la crisi constitucional, explica Arbós, hi ha dos elements crucials: el 15-M i el conflicte català. Tots dos qüestionen el sistema durant l’última dècada i reclama les “promeses incomplertes”. Enrere queda un balanç positiu, que permet accedir a la democràcia. Ara, sosté, estem davant d’una crisi de legitimitat.

Com es pot arreglar? El constitucionalista defensa que el més important és el com, i aquest com és la recerca de consensos amplis. “Només des d’aquest consens sortirà una Constitució que pugui tapar els forats de la crisi de legitimitat”, argumenta. Malgrat tot, admet que ara és complicat, perquè “hi ha posicions més polaritzades en el tema territorial que el 78”.

“Per dir-ho ras i curt: després del resultat de les andaluses, soc encara més pressimista sobre aquesta reforma constitucional”, afirma Arbós. “Si ja és inversemblant una taula amb Casado i Rivera a una banda i el president Torra a l’altra, sumem-hi la influència de Vox”, lamentat el catedràtic. Si arriba a ser un actor a tenir en compte per a la reforma constitucional, adverteix, “el problema ja no serà tenir un consens sobre centralització o recentralització, sinó sobre qüestions com la igualtat”.

23f

Nebrera: “Acabarà havent-hi un debat sobre si la monarquia té sentit”

Mirant-ho des del present, “les perspectives i oportunitats que donava la Constitució del 78 potser no han estat utilitzades de la millor manera possible”. En aquests termes s’expressa Montserrat Nebrera, professora de dret constitucional a la UIC i exlíder del PPC. I assenyala un detonant principal: “Per part de totes les parts implicades hi ha hagut en un moment o un altre una manca de lleialtat institucional, que és el ciment que aguanta les estructures complexes”.

Un dels principals motius del desencontre ha estat que les interpretacions diferents que es fan de la Constitució són cada cop més allunyades. “En un moment històric, quan deixes un temps de foscor, és més fàcil posar-se d’acord”, explica Nebrera. “Però, a mida que dones per descomptades determinades coses, arriba un moment que les posicions s’allunyen. Ara n’hi ha uns que volen eliminar o sortir d’aquesta Constitució i uns altres que volen posar-li un candau perquè ningú no en pugui marxa”, desenvolupa.

Ha perdut legitimitat, la norma suprema? “El pacte, com a concepte, no. Però sobre, pel contingut, probablement és molt necessari trobar un altre pacte”, respon la constitucionalista. Cal “repensar” allò que va sortir malament. “Una estructura homogènia per un Estat com l’espanyol evitava algunes pors, però no va ser el més adient. Tenim grans asimetries, i hem de ser capaços de mantenir-les”, defensa.

Nebrera defensa el paper que ha jugat la monarquia per deixar enrere la dictadura, però també afirma que, tard o d’hora, “acabarà havent-hi un debat sobre si està passada de moda una magistratura que és hereditària, si tindrà sentit”. Amb el grau de “visceralitat” actual, veu difícil que pugui prosperar el diàleg per un nou pacte. A la llarga, sosté, la solució passa un enfortiment de la Unió Europea que dilueixi les estructures estatals. “Una Europa de les grans metropolis, potser”, diu.

Milian Mestre: “Si falla la justícia, falla el sistema democràtic”

Manuel Milian Mestre, cofundador del Partit Popular i l’home de Manuel Fraga a Catalunya, va estar en el rovell del debat constituent, i a la seva manera va participar-hi. I en fa un balanç molt positiu, després que el Rei fes un “cop de volant” per portar Espanya cap a una democràcia. Admet que la monarquia “ha comès errors molt grans”, i no nega la legitimitat del seu qüestionament, però subratlla quin era el punt de partida de la Transició. “Ell va destatar el que estava atado y bien atado”, afirma.

Malgrat tot, admet alguns dèficits de la Constitució. Per exemple, l’article 2, que parla de “nacionalitats i regions”. En aquest punt, explica, Adolfo Suárez “va fer una jugada de no fer la distinció de qui era què, i això va portar al cafè per a tothom”. Per això creu que, amb una esmena constitucional a l’estil nord-americà, que aclarís que Catalunya és una nacionalitat i per tant té un drets diferents, “es podria resoldre gran part del problema català”.

De fet, Milian Mestre no creu que sigui necessària una reforma en profunditat de la Constitució, sinó que n’hi ha prou d’interpretar obertament les seves ambivalències calculades, fet que no ha passat durant l’última dècada. “Si agafes la Constitució al peu de la lletra, no es pot fer el referèndum. Però si interpretes l’esperit de la Constitució, tal vegada sí que es pot, perquè els pares constitucionals van ser molt astuts de deixar ombres d’ambivalència”, defensa.

La crisi de legitimitat, a parer seu, ve sobretot de part de la cúpula judicial i els alts tribunals. “El poder judicial ve decidit pel Congrés de Diputats a través dels partits polítics, i això condiciona els jutges que hi arriben”, denuncia. I alerta: “Si la justícia falla, falla el sistema democràtic. És l’últim baluart on pot acudir el ciutadà”. En aquest sentit, diu que no “s’empassa” la decisió del Suprem sobre els impostos de les hipoteques.

“Es dona la paradoxa que aquells que en el seu moment van qüestionar la Constitució, com el senyor Aznar, després s’hi ha agafat com si fos la mamella de la qual servir-se”, ironitza Milian Mestre.

Adolfo Suárez

Culla: “Hi ha dues sortides: una reforma en profunditat o l’enfonsament del règim”

El balanç de l’historiador Joan B. Culla és “complex, de clarobscurs”. “No es pot dir que hagi estat una catàstrofe, ni 40 anys vergonyosos, però tampoc no es pot dir que hagin estar 40 anys idíl·lics”, resumeix. Creu que en el seu moment era el màxim que tots els actors sabien que podien assolir, però que hi havia la voluntat –després oblidada en un calaix– de revisar-la un cop passada l’amenaça. “El cadàver de Franco encara era tebi”, assenyala.

Però aquesta revisió no va arribar. Si en alguna cosa puntual, com el matrimoni gai o el servei militar, que es va fer des d’una interpretació oberta i flexible. “En canvi, pel que fa a les estructures de poder, no només hi hagut una evolució, sinó que s’ha produït una involució”, lamenta. En aquest sentit, recorda com el TC l’any 83 va tombar la LOAPA. “Avui seria impensable aquella sentència. Si Ciutadans parla d’expulsar els partits nacionalistes del Congrés és perquè no té la sensació que li tombarà”.

“Al llarg dels anys, la Constitució, de ser un marc legal reformable i interpretable, s’ha convertit en una mena d’ídol, de divinitat”, assegura Culla. I afegeix: “I els ídols no s’interpreten, sinó que se’ls adora”. A parer seu, la Constitució ha patit un “procés de fossilització”, de la mateixa manera que la monarquia. “El seu discurs del 3-O, per molt que cortesans i pilotes diguessin que va ser el seu 23-F, no va ser-ho en absolut”, critica.

Com se surt d’aquí? Recorre a la història comparada: “Quan un règim entra en crisi, té dues sortides: o bé una reforma en profunditat, o bé l’enfonsament d’aquest règim i la substitució per un altre”. I conclou: “Si no s’aborda una reforma profunda, el sistema polític espanyol està condemnat. Poden passar 3, 6, 9 o 12 anys, però està condemnat”.

Anar a la font
Nicolas Tomás

Powered by WPeMatico

Translate »