Decidim quina calor

Soroll, soroll i soroll. És molt, tot, oi? I amb aquesta calorada! I a mi què si Ciutadans s’enfonsa o si els de Vox troben que un dels seus s’ha passat de la ratlla, com si tots ells no estiguessin fora de qualsevol marge acceptable. I a mi què si investeixen Sánchez o si en una mateixa taula s’asseuen Mario Vargas Llosa, Felipe González i Bertín Osborne per parlar de la situació a Veneçuela. O si Junts per Catalunya s’ha d’assemblar a la primera Convergència i ERC a l’última. Tenim calor! I molta set. Per això és molt més refrescant la iniciativa a Ostritz, el poble alemany que en senyal de protesta deixa sense cervesa un festival de nazis comprant tota la que quedava al poble. Vulguis que no, aquesta mena d’actituds són les que de veritat ens reconforten. Els gestos quotidians que planten cara a la barbàrie. La iniciativa popular que decideix trencar amb la desídia del “no hi ha res a fer”. Perdoneu-me si no paro prou atenció als desgavells interns i eterns del personal. L’estiu em cansa i tot just acaba de començar.

Em remou el periple que han de fer els presos polítics per tornar a estar tancats en un altre lloc. És a Catalunya, sí, però com diu en Raül Romeva no és a casa. I el que necessitem són cases. I cases on trobar-nos a gust. O simplement trobar-nos, perquè ara mateix caminem en línies paral·leles sense mirar-nos. No ens trobem. Ens hem perdut en el soroll de dalt quan la música és aquí sota. En els habitants d’Ostritz. En la víctima de la Manada que va denunciar i ha suportat el camí. Ho recordava Carla Vall fa uns dies. És duríssim persistir en el procés penal en aquests casos. Però ha fet un pas de gegant per moltes. La música és en els homes i dones que lluiten per un mar sense morts i en qui es resisteix a acceptar un nou desnonament. Hi és en les mans que curen i acompanyen i en les mirades noves que obren esperances noves. Necessitem la música perquè el soroll és pesat com una onada de calor. Perquè en el poder que no ens mira als ulls hi ha un silenci esgarrifós.

Hi ha persones a qui en la calor els hi va la vida, literalment

A Sommarøy, una illa noruega, viuen durant 69 dies sense que es pongui el sol. Aquest fet, i potser algun altre, ha portat els seus habitants a fer una petició al Parlament noruec perquè se’ls consideri la primera zona lliure de temps al món. Des que s’ha sabut la notícia han duplicat el nombre de turistes. Potser això demostra que no ha estat una gran idea. Perquè d’alguna manera els hauran d’organitzar, els turistes. Vull dir que aquesta gent potser voldran sopar a alguna hora. I no tothom és capaç de desafiar el temps com nosaltres i dinar a les cinc de la tarda. Encara que potser em poso massa pràctica i es tracta de valorar la bellesa de viure sense un pas del temps determinat. No cal pensar que això sigui possible només en comunitats petites on no es pon el sol i després no es pon la nit. Però és que la nostra domesticació és tan sofisticada que fins costa imaginar el desordre de viure sense les inclemències del rellotge. Potser és qüestió que no ens passin desapercebudes les sortides de sol, que encara que triguin, sempre arriben.

És estiu i fa calor. Pinten mapes de vermell intens i ens imaginem rostint-nos com ja ens hem rostit altres vegades. Hi ha persones més disposades a gaudir d’una calor intensa que d’altres. Hi ha persones a qui en la calor els hi va la vida, literalment. Hi ha persones d’hivern, com jo. Però tant si comptem el temps en hores com si ho fem sense rellotges, també la calor passarà. Nosaltres decidim on posem la mirada mentre passa. I, sobretot, gràcies per l’aigua.

Anar a la font – Ara.cat

Deixa un comentari

%d bloggers like this: