De viatge per cinc tradicions tèxtils del món

Un calçat totterreny: les avarques menorquines

De la pagesia ens han arribat calçats encara contemporanis i molt populars a l’estiu, com les avarques menorquines. Com que la terra a Menorca és pedregosa, els pagesos es calçaven amb avarques, un calçat flexible però de sola prou gruixuda per no notar les pedres.

Tradicionalment era cada pagès qui es feia a mà les avarques abans que arribés l’estiu, segons explica a la seva web S’Avam, una empresa familiar que fa avarques tradicionals des de 1982 i que és hereva del mestre artesà Pere Mesquida, que es va dedicar a la confecció d’avarques des del 1949.

Però la idea podria no ser original dels pagesos menorquins: els cartaginesos, que van passar per les illes Balears pels volts del 200 aC, ja duien un calçat de pell semblant a l’avarca, explica S’Avam a la web. Fetes totes de cuir, no és fins al segle XX que es fa servir un bocí de neumàtic reciclat per fer-ne les soles, molt millor que el cuir pel que fa a l’aïllament. Ara el procés de fabricació està mecanitzat perquè els materials són durs i treballar-los a mà és feixuc. El que el sabater de banqueta encara fa totalment a mà és l’encolat i l’embeulat, la finalització del calçat.

Per veure un mestre avarquer en acció podeu anar a Can Doblas, a Ferreries, població del centre de l’illa de Menorca. Allà Joan Doblas fa anys que confecciona avarques tradicionals com les feia el seu avi.

El tartà escocès: de l’ovella a la faldilla masculina

Amb la llana de les ovelles de North Ronaldsay, amb la de les illes Shetland o amb la de Suffolk. Tota llana de les ovelles britàniques ha sigut sempre bona per fer la tela de l’uniforme escocès, el tartà. Des del segle XVI que se sap que se n’ha fet un ús distintiu, perquè els clans familiars de la zona de les Highlands, les terres més muntanyoses del país, localitzades al nord, es poguessin identificar entre ells a primer cop d’ull.

Els Mackenzie, els Morgan o els Sinclair, per esmentar només tres famílies, tenien uns colors i patrons adjudicats i tots diferents de la resta. Les faldilles, que és on es mostren els colors familiars, originalment eren una tela de cinc metres embolicada a la cintura, sense confeccionar. El Parlament escocès va establir el 2009 un registre dels tartans nacionals, que es compten per centenars.

Per aprendre tots els trucs i secrets del tartà podeu visitar el taller de Lochcarron, a Selkirkshire, on des del 1947 es filen els teixits més fins i tradicionals del país. Dels seus telers n’han sortit més de 700 tartans originals d’Escòcia, així que hi ha molta història per aprendre. Ara bé, si el que voleu és tenir el vostre propi tartà, dissenyat per vosaltres i que dugui el nom de la vostra família, malgrat que sigueu del Montseny o de Montserrat i no de les Highlands, també ho podeu fer: en webs com ara houseoftartan.co.uk us permeten jugar a omplir l’ordit i la trama dels colors que preferiu per fer tartans nous.

Animals filadors de Cambodja: la seda més artesanal

Si heu vist el documental Cambodian textiles (Tatsuhito Utagawa, 2018), que es va projectar a Barcelona durant l’última edició del festival de documentals de moda Moritz Feed Dog, segur que us vau quedar amb les ganes de visitar aquells paratges de frondositat vegetal humida i càlida en què s’ubiquen els tallers a l’aire lliure de confecció de seda.

La dictadura de Pol Pot va arrasar les tradicions tèxtils del país, però la del fil de seda va resistir gràcies a uns reductes d’artesans discrets i silenciosos que van aconseguir fer perviure i traslladar a les noves generacions aquest art.

Aquests tallers rudimentaris són l’oposat a la indústria que ens té acostumats a vendre’ns polièster per seda, o una seda autèntica però fina i suau, perquè amb la maquinària de motor el fil de seda surt sempre del mateix gruix, mentre que amb un telar manual el fil és irregular, com ho és la respiració, el cos i els moviments de qui l’ha fet.

Si us voleu amarar del saber fer d’aquests guardians de la tradició de la seda cambodjana, podeu visitar la granja Angkor, a la població de Puok, o Golden Silk, una ONG pròxima creada justament per conservar els processos tradicionals de confecció de la seda. Ara bé, no és una activitat apta per a animalistes, perquè tot comença amb maltractament animal: es bullen els capolls de seda amb els cucs a dins.

Els ‘quilts’ dels Estats Units: l’art de l’escassedat

Durant la Gran Depressió, als anys 30, les nord-americanes havien d’apedaçar la roba de tota la família i de la llar per allargar-ne l’ús. Les teles eren escasses, com els diners, i d’aquesta mancança va sortir una tècnica, el patchwork, ara famosa arreu del món. La traducció literal al català és treball de pedaços. Passada la crisi, el patchwork va convertir-se en un esclat de color i formes.

El quilt és l’altra tècnica que s’aplica als cobrellits i flassades que segurament heu vist confeccionats en patchwork. Des del segle XVIII als Estats Units treballaven el quilt per fer-se els aixovars. És el que fa els cobrellits calents i tous perquè, com la seva etimologia indica (del llatí culcita, encoixinat), consisteix a farcir l’entremig de dues teles amb materials naturals o sintètics que li donin volum.

Si us voleu iniciar en l’art del patchwork i el quilt al seu lloc d’origen, el 22 i 23 d’agost a l’Earle Brown Heritage Center de Minnesota fan el curs Quilting with confidence. Cada setmana hi ha tallers diferents a tot el territori, i cal que consulteu la web de la marca Gammill. Els previsors, traieu l’agenda: a Austin (Texas) del 20 al 23 de febrer del 2020 s’hi farà la QuiltCon, la convenció més important del sector en l’àmbit mundial, on s’exposen més de 600 peces artístiques i s’hi fan un bon nombre de xerrades, tallers i conferències. El 2021 es farà a Atlanta (Geòrgia).

Els brodats mexicans: orgull i emblema de país

Amb permís dels mariachis i del tequila, l’emblema de Mèxic són els colors encesos de les seves vestimentes tradicionals. No importa la zona, a tot arreu s’adornen les teles amb brodats de colors vius. Se n’han fet fins i tot tutorials, tesis i títols comercials, com el de la mestra brodadora Gimena Romero México bordado: de la tradición al punto contemporáneo (Gustavo Gili).

Brodat tenango, mazahua, mixe, purépecha, callejero, de pensamiento … Hi ha centenars de varietats, moltes de les quals es transmeten només oralment i estan en vies d’extinció perquè la vida moderna no convida a seure durant mesos davant un tros de tela per fer-hi un brodat.

Tradicionalment, els brodats servien per guarnir i perquè els indígenes sabessin a primer cop d’ull qui era l’altre, una mica com el tartà escocès. Ara, amb el fast fashion i la globalització, el brodat mexicà ha assolit un nou estadi, el d’obra d’art experimental. Una bona mostra d’això és l’exposició que fins al 13 d’octubre es pot veure al Museu Tèxtil d’Oaxaca, titulada Bordando otros males i en què es poden contemplar brodats contemporanis que puntada a puntada critiquen el narcotràfic. També s’hi fan molts tallers perquè petits i grans aprenguin a brodar segons les tradicions mexicanes.

Anar a la font – Ara.cat

Deixa un comentari

%d bloggers like this: