De com el conflicte català també bloqueja la diplomàcia espanyola

Rate this post

El musical Billy Elliot va ser retirat de l’Òpera de Budapest després que el diari Magyar Idök publiqués una crítica en la qual s’afirmava que l’obra que narra la història d’un nen que vol ser ballarí “incitava els nens a fer-se gais”. Aquest era l’ambient creat pel govern de Viktor Orbán, al qual el Parlament Europeu pretén sancionar per haver comès violacions dels valors fundacionals de la Unió.

Manfred Weber, líder del conservador Partit Popular Europeu, va considerar la situació prou greu com per donar suport a l’activació per primera vegada de l’article 7 del Tractat de la Unió, que, si els 27 països membres el ratifiquen per unanimitat, deixaria Hongria sense dret a vot. No ho va trobar tan greu, en canvi, el Partit Popular espanyol.

El nou líder dels conservadors espanyols, Pablo Casado, es va afanyar a trucar a Estrasburg per prohibir als diputats del seu partit que donessin suport a la iniciativa; uns quants hi van votar en contra, uns altres es van abstenir i uns altres no van votar, que per al cas és el mateix. El PP espanyol es va aliar amb la dreta extrema i els euroescèptics. Tenia tot el sentit. Segons l’informe de la ponència, la sanció està justificada perquè el govern de Budapest ha silenciat els mitjans independents, ha intervingut la universitat per raons ideològiques, ha substituït jutges independents per altres d’addictes al règim, discrimina les religions no cristianes i fa la vida impossible a les ONG que socorren immigrants i refugiats. És una situació que a Espanya, i sobretot a Catalunya, resulta tan familiar que s’entén que, tal com reconeixien els eurodiputats del PP, no estiguin disposats a sotmetre’s a cap veredicte europeu.

L’obsessió amb Catalunya ha bloquejat no només la política espanyola en els darrers cinc anys, sinó que està determinant l’agenda internacional d’Espanya

Aquest episodi confirma quelcom molt transcendent. L’obsessió amb Catalunya ha bloquejat no només la política espanyola en els darrers cinc anys, sinó que està determinant l’agenda internacional dels governs espanyols. Totes les energies s’adrecen a desacreditar el moviment sobiranista català des del temps del ministre García-Margallo, que es va fer un tip d’elaborar informes per contrarestar les simpaties que havia conquerit la reivindicació catalana del dret a decidir en la premsa internacional. Fins i tot la República de Kosovo, que ha estat reconeguda com a país independent per 112 països membres de les Nacions Unides, continua sense ser reconeguda per Espanya per motius estrictament catalans, fins al punt de no participar en reunions en què són presents els kosovars.

I l’estratègia no sembla que hagi de canviar. El mateix dia que es debatia a Estrasburg sobre les barbaritats del govern de Viktor Orbán, es va substanciar el debat sobre l’estat de la Unió —per cert molt lluny de la solemnitat amb què se celebra el mateix esdeveniment a Washington— i al portaveu del PP espanyol, Esteban González Pons, no se li va acudir cap altra cosa que protestar amargament i menysprear els tribunals europeus que s’han negat a seguir el corrent dels tribunals espanyols en la seva croada contra el sobiranisme català. “El meu país, Espanya”, va dir, “ha sofert un intent de cop d’estat fa un any, però el Tribunal Suprem espanyol no té a la seva disposició, per jutjar-los, tots els responsables perquè un tribunal regional d’un altre Estat de la Unió ha negat aquesta possibilitat”.

Les estratègies dels governs espanyols, el d’abans i el d’ara, i les iniciatives del president Puigdemont des de Brussel·les demostren que on es disputa de debò el conflicte català és a Europa

Simultàniament, en un altre barri d’Estrasburg, Josep Borrell, ministre espanyol d’Afers Exteriors, admetia que els mitjans l’havien convertit en el “ministre d’afers catalans”. No li agrada exercir aquesta tasca, però és el que fa, perquè mentre més d’un milió de catalans exigien llibertat per als presos polítics, ell no va trobar cap alternativa millor que arrencar una declaració personal i intransferible del secretari general del Consell d’Europa, el norueg Thorbjørn Jagland, de suport a la justícia espanyola mentre no es pronunciï el Tribunal Europeu de Drets Humans. Davant les súpliques de Borrell, Jagland venia a compensar un recent informe oficial del Consell que denunciava Espanya per violació de drets humans amb els immigrants. El mateix Borrell va reconèixer que va viatjar a Estrasburg per contrarestar les imatges de la Diada. Un esforç i una despesa que va resultar gairebé inútil. I ho feia pocs dies després de suar davant d’un periodista de la BBC que no entenia que acceptés que Catalunya és una nació, però sense dret a decidir el seu futur.

La determinació del deep state espanyol respecte del sobiranisme català no ofereix cap dubte de quin serà el seu capteniment Espanya endins. Tanmateix, les estratègies dels governs espanyols, el d’abans i el d’ara, i les iniciatives del president Puigdemont des de Brussel·les demostren que on es disputa de debò el conflicte català és a Europa.

Certament, la Unió Europea no travessa un bon moment, però, com va dir a la tribuna d’Estrasburg el diputat Jordi Solé, “Europa ha de formar part de la solució”. El Parlament d’Estrasburg i el principal partit de la dreta europea han demostrat aquesta setmana que no tot està perdut. La mateixa diputada que va redactar l’informe contra la regressió democràtica a Hongria, l’holandesa Judith Sargentini, del grup dels Verds, va ser ovacionada a la cambra, es va emocionar i després va dir que “hi ha altres països que haurien de ser investigats de forma rigorosa”. També va dir: “Em sento molt preocupada per la situació del meu col·lega Raül Romeva”, abans de concloure que “és evident que a Espanya hi ha presos polítics”.

Anar a la font
Jordi Barbeta

Powered by WPeMatico

Translate »