David Selvas: “Àngels a Amèrica és una obra molt mediterrània”

Rate this post

Mai s’ha representat sencera a Catalunya. La primera part, triada i dirigida per Josep Maria Flotats per inaugurar l’acabat de construir Teatre Nacional, va despertar una llarga i àmplia polèmica. És un clàssic contemporani, una obra que parla de tot. Àngels a Amèrica, escrita per Tony Kushner a principis dels anys noranta, arriba al Teatre Lliure de Montjuïc. Del 25 d’octubre al 25 de novembre. En parlem, asseguts als sofàs del teatre, amb el seu director, David Selvas

En quin moment neix el teu Àngels a Amèrica?

Jo ja tenia aquesta obra al cap perquè sempre busco coses per la Brutal (la seva productora) i vaig pensar: “per què no regalar-nos, de tant en tant, una obra així?” i portar-la, evidentment, a un teatre públic. Si ho féssim amb La Brutal l’excel no sortiria. Hi ha obres impossibles de fer en un teatre privat. 

Quina vinculació tens amb Àngels a Amèrica?

Moltes. Per un cantó, veure-la en el seu moment. A mi em va impactar profundament. I per l’altra, la militància amb el tema gai. Explicar una història d’amor de dos tios, que n’hi ha però no tantes, és important per normalitzar encara més la situació. I també perquè parla de moltes minories: la minoria afro ascendent i fins i tot els mormons, que són caucàsics però viuen en un lloc on són minoria. El sobretítol fantasia gai sobre identitat nacional, és força encertat. Però m’agrada per moltes altres coses: per la poètica i la teatralitat que desplega… L’obra no té fons, és com un Hamlet. És una mena de serial metafísic que ho abasta tot. A més, trobo que és una obra molt mediterrània, de fluids, de llàgrimes, plors, esperma, sang… És molt del sud en aquest sentit tot i ser americana. I posar en marxa tot això suposa un repte. 

Àngels a Amèrica no té fons, és com un Hamlet. És una mena de serial metafísic que ho abasta tot

Com l’has afrontat?

Amb inconsciència, que és com s’han d’afrontar els reptes i amb molta feina. Treballant, treballant i treballant i envoltant-me d’un equip brutal. Tothom està fent Àngels a Amèrica. Quan els hi vaig dir al Max Glaenzel (escenografia), al Mingu Albir (il·luminació), al Damien Bazin (so) … Tothom entén que no és un projecte més, que hem de fer això. I per tant hem de donar el millor de nosaltres. 

Deies que l’obra no té fons. T’hauria agradat interpretar-la?

No. Jo com a intèrpret no tinc la mentalitat de “vull fer aquest paper o aquest altre”. L’altre dia els hi comentava als de la Kompanyia, quan es va saber que se’ls hi acabava el contracte, que si em quedo amb alguna cosa és amb les històries xules que hem explicat, no amb els papers xulos que he fet. És molt més difícil que formes part d’una història que comparteixes i és meravellosa que no fer un gran personatge en una obra que ha passat sense pena ni glòria. 

Fa dos anys que li vau vendre la idea al Lluís Pasqual i porteu tres mesos assajant, però quan va començar realment l’aventura?

Amb el Max Glaenzel portem molt de temps treballant. També amb l’Albert Arribas vam estar fent proves i parlant cap a on podria anar la traducció i adaptació. Als 80 hi ha un text de rèplica i contrarèplica que ara podem anar més al gra.

Per tant, més enllà d’escurçar unes quantes hores l’obra, també heu fet una adaptació.

Sí. Kushner desplega moltes versions diferents en les diferents edicions de Perestroika. Hem canviat coses que són molt pròpies de l’època i ara són una mica rares. Com el viatge final de la Harper. Si la tia ja sap que és gai, ja pot començar a tirar milles. 

si em quedo amb alguna cosa és amb les històries xules que hem explicat, no amb els papers xulos que he fet

A nivell sociopolític sí que és totalment actual. 

Totalment. Per això s’està tornant a representar. A l’època Clinton o l’època Obama no tenia tant de sentit. Sobretot Perestroika, perquè sorties pensant “mira que bé, ho hem aconseguit”. I ara surts pensant “mira que bé, ho havíem aconseguit i mira què tenim ara”.

David Selvas

Per això vau insistir que s’havien de representar les dues.

Sí, perquè és absurd no representar les dues parts, perquè com va dir el Pere Arquillué calia superar un greuge històric. Sense Perestroikacosta de seguir, sembla una altra obra.

Quina influència ha tingut la minisèrie d’HBO? 

Influència sobretot en la segona part, en veure com Kushner segueix treballant i movent el material i, a més, li fem un petit homenatge a la sèrie perquè és una solució brutal. En canvi, no té res a veure amb el que van fer al National Theatre. La nostra versió és molt més contemporània. 

Fa vint anys, una de les reaccions davant la representació de l’obra va ser catalogar-la com “una obra de maricons”. Ara és impossible que passi però encara no s’ha normalitzat.

És el que tenim les minories. El públic al qual vas dirigit és un públic molt majoritari… En aquest sentit crec que les grans ciutats el canvi és important. Als pobles encara és diferent, però comparat amb fa vint-i-dos anys crec que s’ha fet un pas molt important. Sobretot perquè tenim drets que abans no teníem.

Ara és més una “fantasia gai” que una obra sobre la sida. 

Totalment. Era més una obra sobre la sida fa més de vint anys, quan era una malaltia mortal. Això tapava la resta de viatges que fan els personatges perquè com espectador tenies la por de poder contraure la sida. Ara ens hem tranquilitzat i podem veure la part més metafísica i com el sida funciona més com a metàfora. Aquesta obra té sentit perquè una plaga funciona com a metàfora.

Era més una obra sobre la sida fa més de vint anys, quan era una malaltia mortal. Això tapava la resta de viatges que fan els personatges

A la roda de premsa, en Pere Arquillué parlava d’un canvi de mirada respecte a l’obra. Que, amb els anys i els canvis al voltant de la sida sobretot, la mirada ha canviat. Ho has notat també? Què ha permès aquest canvi?

Amb els actors de la Kompanyia ens va passar. Del “no té sentit a aquesta obra” a descobrir tota la seva magnitud.

Això us ha donat més llibertat, no? 

Total. No teníem la llosa de “estem fent una obra sobre la sida” però evidentment tenim un pes al damunt important perquè estem fent Àngels a Amèrica.

Si mirem la teva trajectòria més recent com a director, també tenint en compte els espectacles que feu amb La Brutal, sembla que t’estàs especialitzant en “teatre per a tots els públics i de molta qualitat, ben fetes”, a vegades semblava que no era possible. 

La veritat? Fem el que podem. És molt complicat trobar el material, trobar una fòrmula. I una cosa és estar al Teatre Nacional i una altra al Poliorama, on estàs pagant dotze sous. Per tant, has de fer unes taquilles de 60.000 a la setmana per guanyar alguna cosa. Per tant, poses en risc moltes coses. És molt complicat. A vegades surt bé i altres malament, com Vides privades. 

A Àngels a Amèrica, encara que sigui producció del Lliure, l’esperit és una mica el mateix, no?

Sí. I també tenim present la creació de nous públics, que jo crec que depèn més de la tria del material i l’enfocament que li donis que no pas de fer col·loquis postfunció i fer activitats vàries. La clau és el material i no fer “una obra per adolescents”. La voluntat és aquesta gairebé sempre i no sempre surt. 

Anar a la font
Aída Pallarès

Powered by WPeMatico

Translate »