Daniel Pennac: “Una opinió no pot ser mai un delicte”

Rate this post

L’escriptor francès Daniel Pennac (Casablanca, 1944) recupera els personatges de la seva saga més famosa, la família Malaussène, a El cas Malaussène 1. Em van mentir, una comèdia-thriller amb un refefons marcat pel segrest d’un empresari protagonista d’escàndols judicials, en la qual l’autor no estalvia crítiques al món literari i al funcionament de la justícia. Hem aprofitat que venia a Barcelona a presentar el seu llibre, publicat en català per Empúries i en castellà per Penguin Random House, amb ell d’aquest i d’altres temes vinculats amb l’actualitat, com el manifest que va signar amb Erri de Luca i Roberto Saviano demanant la llibertat dels presos polítics catalans. 

636612898686803775

Quin ha estat el motiu per tornar a recuperar uns personatges que feia tan temps que eren al calaix, fent la seva pròpia vida?

Tenia el desig de retrobar una manera d’escriure. Una escriptura que havia abandonat fins ara. Sobretot retrobar el ritme, la musicalitat, l’ús de les metàfores. Una mica com faria un pintor que desitja retrobar els colors o un músic que vol recuperar les harmonies.

El llibre ha estat un èxit de vendes a França, on el públic volia continuar sabent què havia passat amb aquests personatges. Els llibres més venuts poden ser, com el seu, popular i, alhora, exigent literàriament?

Parlar d’una literatura culta només per a minories exquisides enfront d’una literatura popular no té cap sentit! Històricament la literatura popular ha tingut un lloc important a Europa. Només cal veure l’exemple de Victor Hugo o Charles Dickens. Sóc un escriptor de literatura popular, entenen aquesta com una literatura que tothom pot llegir.

La seva literatura seria una oposició al Nouveau roman i la literatura de tesi?

Hi ha dos elements que em defineixen intel·lectualment. En primer lloc jo no escric per cap capelleta, per uns fidels. En segon lloc, no considero la cultura com una propietat privada.

Seguint amb el debat literari subjacent a la seva obra, a la novel·la hi ha una crítica contra els escriptors que, al llibre, fan “veritat veritable”…

Penso bàsicament en un moviment literari que tenim a França i que es coneix com autoficció. Hi ha autors que sembla que tenen la veritat absoluta, que ho saben tot, que ho saben tot de tu, de la teva dona, dels teus veïns… Per a mi, la realitat i, per tant, la veritat és la complexitat.  

Sóc un escriptor de literatura popular, entenen aquesta com una literatura que tothom pot llegir  

636612899948069912

Ha vingut a Barcelona per parlar d’educació. Deu anys després de Mal d’escola, com veu el panorama educatiu?

Penso que no ha canviat res de fonamental. En essència, l’aprenentatge cultural no ha de fer por als nens i als adolescents. Per això, la primera missió d’un adult, el pare o el mestre, ha de ser destruir aquesta por per obrir les portes a la transmissió cultural.

Tot i no voler fer sociologia, als seus llibres hi ha un retrat de la societat francesa, més enllà de la sàtira…

No visc en un altre planeta! Viure d’una altra manera seria no voler escoltar ni veure, fer-se l’autista o d’algú que es tanca en la seva casta. 

L’aprenentatge cultural no ha de fer por als nens i als adolescents. Per això, la primera missió d’un adult, el pare o el mestre, ha de ser destruir aquesta por

En aquest sentit, a la seva novel·la el personatge de Georges Lapietá s’inspira en Bernard Tapie, un dels personatges més controvertits de la França contemporània. Com seria una novel·la sobre un president tan novel·lesc com Emmanuel Macron, ara que fa un any de la seva elecció?

T’ho hauré d’explicar d’aquí cinc anys!

I jo espero tornar-lo a entrevistar. De tota manera, com veu París actualment?

París és una gran capital europea, amb una propensió terrible des de fa vint anys -que crec que comparteix amb les grans ciutats europees- d’expulsar els pobres més lluny i fora del centre. Quan passa això la ciutat perd la seva personalitat i es converteix en una reserva d’una classe acomodada. Enric IV, al segle XVI, ja sabia que els pobres no havien de viure fora a l’altre costat del mur, i París està fent això. Penso que no és bo per la salut republicana. 

M’agradaria preguntar-li per Belleville, el barri és el lloc on viuen vostè i els seus protagonistes…

Belleville és un petit planeta en miniatura, on hi ha totes les poblacions, totes les religions, totes les llengües, les cultures, les alimentacions… Visc des de 1969 en aquest món multicultural on tothom viu plegat en harmonia. 

Vostè va encapçalar una campanya a favor de l’escriptor Erri de Luca i, fa poc, amb ell, Roberto Saviano i Jean Marie Laclavetine va signar un manifest a favor dels presos polítics catalans. Els intel·lectuals han de continuar implicant-se en els causes que creuen justes?

Personalment, crec que no s’ha de tancar ningú a la presó per un delicte d’opinió. De fet, una opinió no pot ser mai un delicte. Un delicte és un acte concret. I això és vàlid per tothom. No podem mentir i fer veure que una opinió política és un acte violent. Fer veure que una opinió política és un acte terrorista és el que fan els governs autoritaris i és un fet contra el qual no podem assistir en silenci.

Turquia o Rússia permeten que es tanqui a la presó a la meitat dels seus intel·lectuals i això és una regressió dels principis democràtics, un retrocés de la democràcia, que està desapareixent poc a poc. Jo, per exemple, no estic ni a favor ni en contra de la independència de Catalunya, és un assumpte que ni em va ni em ve, però estic en contra que es fiqui la gent a la presó per un delicte d’opinió.

La crítica a la justícia és molt present al llibre. No sé si a França passa com aquí, on el desprestigi de la justícia fa que molta gent no se’n pugui refiar…

Tot i que jo he escrit una novel·la i hi ha molts elements fantasiosos és cert que es cometen molts errors judicials d’estat, no només en processos polítics. En aquest sentit parlo dels errors judicials que es cometen en assumptes aparentment banals. La fase d’instrucció dels casos penals es basen en una mena de camí narratiu novel·lesc que es basa en una concatenació de relacions causa-efecte que semblen lògiques però la realitat no és lògica. Tu mateix, segur que havies previst venir a entrevistar-me, i això era una situació prevista, però no has previst moltes de les coses que has fet o faràs avui…

Com arribar tard a l’entrevista!

És inadmissible! (Riu) Ara, imagina’t, un jutge instructor podria pensar que has arribat tard a l’entrevista amb el senyor Daniel Pennac per un motiu concret. I si li dius que no ho saps, pot pensar que li amagues per alguna raó. I, a partir d’aquí, els jutges tenen com a obligació de tancar els buits narratius i converteixen les hipòtesis en ficció i aquesta ficció -que és com una novel·la on tot lliga- acaba sent una realitat sobre la qual t’acaben condemnant. Ara imagina’t, que a més, han assassinat el teu veí, amb el qual vas tenir una discussió fa poc…  estaries perdut! A França hi ha diversos exemples a França d’errors judicials molt greus.

Per acabar, s’imagina que quan torni a Barcelona l’alcalde és Manuel Valls?

Però, no era suís?

No estic ni a favor ni en contra de la independència de Catalunya, és un assumpte que ni em va ni em ve, però estic en contra que es fiqui la gent a la presó per un delicte d’opinió

636612899294624045

Anar a la font
Joan Safont

Powered by WPeMatico

Translate »