Dani Vega: “Esborraria Twitter de cop. No crec que aporti absolutament res a la humanitat”

Al costat -i al darrere- del líder de qualsevol banda hi ha figures que acostumen a quedar poc perfilades, sovint sota l’eclipsi parcial del frontman. Són espècimens discrets, incòmodes davant dels focus i les càmeres, però tan rics de matisos i tan imprescindibles com la cara i la veu principals. En el cas de Mishima, els quatre músics que acompanyen David Carabén encaixen a la perfecció en la penombra de l’escenari. El teclista dandi, Marc Lloret. Alfons Serra (podria ser britànic, però és enginyer químic), amb una discreció inversament proporcional al so de la seva bateria. El baix, Xavi Caparrós, amb aires d’escriptor de novel·la negra. I a la guitarra, el Vega, que podria passar per científic boig.

Per fer el gelat sempre és bona hora. Tot i que potser quarts d’onze del matí és passar-se. Però és divendres, fa calor i el cafè amb llet de l’esmorzar ja el tenim als peus. A més, tots dos arribem a El Tio Che amb la llengua fora. Entrar a Barcelona en cotxe entre setmana i aparcar, encara que sigui a finals de juliol, és incompatible amb qualsevol sensació d’assossec. Amb la guitarra entre les mans, Dani Vega és capaç d’extasiar, però a mig matí de divendres i amb les mans a les butxaques, resulta disciplinat. Va directe a la barra dels gelats -“Crec que mai he pres un gelat tan d’hora!”- i demana un cucurutxo de cafè. Mentre l’hi preparen, s’interessa per saber si està fet amb cafè moca o cafè normal. M’encomana l’entusiasme pel gelat fora d’hores i me’n demano un de maduixa, però m’estalvio el qüestionari sobre l’elaboració.

Un fotimer d’estona

Li agrada molt el gelat. Potser no calia que ho digués (la determinació amb què ha demanat el cucurutxo d’una bola no en deixava cap dubte), però, en el moment que el comença a assaborir, em confirma que li “encanta”. De cop sembla haver-se allunyat del Poblenou. Ha tornat al paisatge del Lanzarote de fa 30 anys, on els estius començaven i acabaven a Órzola (el poble de l’àvia Vicenta) “pescant amb les mans i jugant a pilota bruts de sorra”. El marc és radicalment diferent, però el record és tan fidel que fins i tot li ve al cap l’olor de les figues que devorava de petit. N’enyora també la llibertat, la falta de preocupacions i responsabilitats, i el fet de no tenir prejudicis. “Quan som petits tot és normal, acceptes tot el que és nou perquè ja hi era abans que tu. A mesura que et fas gran, hi ha coses que ja has rebutjat i és aleshores quan es formen els prejudicis”. També la satisfacció semblava més abastable aleshores, quan un gelat era sinònim de ser feliç “un fotimer d’estona”. Ara, per contra, s’han de fer encaixar més peces per assolir un estat semblant al de la felicitat. “Si un dia no tinc res a fer, surto a passejar, m’aturo on em sembla, demano un Bloody Mary i tanco el mòbil -o decideixo no mirar-lo-, segurament seré capaç de viure el moment, ser-hi present i, per tant, gaudir-ne. Ara t’ho has de treballar molt més per arribar a gaudir de les coses senzilles”.

No és que sigui boig

Com els paisatges canaris, la música també ha format part de la infància i, a la llarga, de la vida de Dani Vega. El pare tocava la guitarra i componia cançons que després la família sencera cantava. Els va ensenyar a viure envoltats de música i, sense saber-ho, va teixir un vestit a mida per al fill gran. “Vaig descobrir que volia ser músic als 12 o 13 anys, quan els meus pares es van separar. Un dia vaig marxar de casa molt enfadat, em vaig endur la guitarra que el meu pare tenia per allà i es va quedar amb mi per sempre”. Aquell rampell d’adolescent ha derivat en un ofici, però sobretot en un estil de vida. “La música sempre hi és. I és a tot arreu. M’ajuda a ser-hi del tot i a canalitzar algunes preocupacions. No és que sigui boig, però la música em manté emocionalment estable”. Fa de la música una definició absoluta: una passió, un punt de suport personal i una manera de guanyar-se la vida. Des de la publicació del disc Ordre i aventura (2010), Mishima és l’única font d’ingressos per a Vega, cosa que considera “un privilegi absolut”. No totes les feines fan vibrar de la mateixa manera, ni permeten la sensació de dir poder dir “ Joder, com em mola la meva feina!” Tot i que sembli impossible, hi ha alguna altra cosa que l’apassiona més que la música: el cinema (“Segurament és el que més m’agrada del món”). Els 14 anys que va treballar en un videoclub de Barcelona (continua obert, per cert) van ser “una època fantàstica” i encara somia en poder fer cine algun dia. “Dirigiria una pel·lícula, i tant. O l’escriuria! Sempre ho he volgut fer, però és tan car i requereix un nivell d’implicació i de temps tan gran que ho veig complicat”. La música no exigeix ni tants diners, ni tanta determinació, ni tant de temps. Però sí constància i dedicació. “Treballo a les nits, quan tothom dorm, i la millor manera de crear coses inspiradores és apagant el telèfon mòbil, tancant el wifi de casa i asseient-me a tocar”. En aquest sentit, l’hivern és la millor època per a la creativitat del músic perquè, a diferència de l’estiu, les probabilitats “d’enredar-se i passar tot el dia fora quedant amb gent” són poques. De fet, l’estiu és el millor moment per viure experiències úniques que serveixin d’inspiració per a l’hivern.

Carabén, president

Durant els concerts de Mishima és habitual que el públic coregi alguns càntics, més enllà de les lletres de les cançons, que donen als directes un aire de festa d’amics. Sovint des de les primeres files se sent un sorneguer “Alfonserra!” en bucle que faria envermellir el destinatari si no fos perquè és britànic (que no ho és). Però sobretot se sent el ja clàssic “Carabén, president!” o bé la versió ideològicament evolucionada “Carabén, president. Catalunya, independent!” La banda no és aliena als missatges del públic. La quarta paret existeix només en el teatre, mentre que en la música “l’anhel de la gent se sent dalt de l’escenari”. Des de fa tres anys (“Abans no passava”), el públic de Mishima supura ànsia independentista: “Hem notat un canvi, sobretot en la gent de la nostra edat, que majoritàriament és fidel a la causa”.

Un canari i un català -com a esquemes generals- comparteixen ben poc. Però després de vint anys vivint, treballant i sentint-se part de Catalunya, Vega té apamat el caràcter nacional: “Aquí es tendeix més a incidir en les parts negatives, a valorar poc les coses bones. Potser té a veure amb la manera de ser d’aquí o potser amb el moment que vivim, però crec que tendim al pessimisme, a recrear-nos en el patiment”. Ho diu algú que, com a bon optimista, atribueix aquesta tendència a la insatisfacció i a la queixa, a la dictadura d’internet. “Esborraria Twitter de cop. Ho portaria en el meu programa electoral: «Tancaré Twitter». Dubto que aporti absolutament res a la humanitat. Que qualsevol pugui dir el que li roti des de l’anonimat no em sembla bé. La llibertat d’expressió en aquest sentit, tampoc. No si no hi poses cara i nom. Tinc problemes amb la democràcia, jo. Com tothom”.

Política i xarxes a part, Vega es reconeix “molt diferent de la manera de ser dels catalans”, a qui admira pels “tics diplomàtics i la contenció”. “Jo no penso gaire les coses abans d’actuar. M’agrada ser imprevisible. M’agrada ser una mica boig”. Ja m’ho semblava, el científic foll. 

Un racó per perdre’t a l’estiu.

El poble de Matosinhos, als afores de Porto. Hi ha restaurants de tot tipus i s’hi menja de meravella.

Un local per fer l’última copa.

El Panoramic Bar de Montgat. Té unes vistes espectaculars.

Quina banda sonora té aquest estiu?

Aldous Harding. M’hi vaig enganxar després d’escoltar-la en directe l’últim Primavera Sound. Em sembla que fa una música molt d’estiu.

Quin llibre t’emportes aquestes vacances?

Un dels llibres que tinc pendents, l’autobiografia de Miles Davis ( Miles. La autobiografía. Editorial Alba).

L’estiu dels teus somnis és…

Alguna cosa semblant a jo i el meu fill sols recorrent la costa est americana.

Què et fa fondre?

El bon menjar i el bon vi.

Cucurutxo o terrina?

Cucurutxo.

Anar a la font – Ara.cat

Deixa un comentari

%d bloggers like this: