Cultura prebèl·lica

Rate this post

La secció de llibres del Financial Times portava aquest cap de setmana un reportatge sobre les novetats editorials que el conflicte escocès ha donat darrerament, ideal per adonar-se del nivell de degeneració prebèl·lica que el debat nacional ha assolit a Espanya. El títol de la peça, The invention of Scotland, s’inspirava en un llibre d’Eric Hobsbawm que va tenir un cert èxit en els anys daurats del relativisme, The invention of Tradition

Més enllà de la provocació i de l’opinió unionista de l’autor, tant els llibres escollits, com els comentaris que se’n derivaven, tenien prou substància per enriquir els dos imaginaris enfrontats. L’articulista reconeixia, per exemple, que moltes de les condicions que havien justificat la Unió de la Gran Bretanya, com ara les oportunitats que oferia l’imperi, la lluita contra el catolicisme i la necessitat de defensar-se de les potències continentals, ja no es donaven. 

Mentre llegia el text pensava en columnes de patums que he llegit els darrers mesos. També pensava en llibres que s’han promocionat, com aquest del Jordi Amat, La conjura dels irresponsables, que es un exemple exacte d’allò que critica i que es refugia en una anècdota jurídica per no atendre el problema de fons. L’equilibrisme de l’autor és tan subtil, i a l’hora tan desesperat, que arriba al punt d’obviar que el president del TC que ha marcat el discurs legal del procés feia campanya per Fuerza Nueva amb tota la família.

Té gràcia veure que, a Madrid, fins i tot els columnistes joves escriuen com si fossin vells, mentre que a Barcelona fins i tot els columnistes veterans semblen jovenets ingenus, amb les seves indignacions i les seves palinòdies gòtiques i moralistes. De vegades sembla que el victimisme català hagi estovat el cervell de figures com Francisco Rico o Javier Marias, que haurien de tenir certa perspectiva i semblen Mortadelo y Filemón. D’altres, la xavacaneria de Pilar Rahola i Antoni Bassas semblen impossibles d’explicar sense la repressió espanyola. 

Fa pocs dies vaig veure una portada de l’ABC que resumia de forma genial els nivells de pintorequisme que ha assolit el debat entre Catalunya i Espanya: “El CNI descubre el código secreto del imperio español”, es llegia al costat d’una imatge de Ferran el Catòlic. Si el debat sobre les relacions entre Barcelona i Madrid tingués la meitat de profunditat històrica de la que traspuava l’article del Financial Times, el diari dels borbons no hauria pogut passar per alt la relació entre Nàpols i Barcelona i el paper que els catalans van jugar en la conformació de l’imperi. 

Si l’imperi hispànic no s’hagués muntat sobre les restes de l’imperi català, Madrid no necessitaria esborrar-lo del mapa per ser capaç de retenir el seu poder polític. La democràcia hauria hagut de permetre superar el punt cec que la disputa pel control d’Espanya ha introduït en la relació entre catalans i castellans de manera cíclica. Fins i tot hauria hagut de permetre que els principatins abandonessin el vaixell donant per perdudes les restes de la seva inversió, inclosa una part de la seva nació, sense problemes. Però res no ha canviat.

Com sempre, a Madrid són capaços de dir qualsevol cosa per continuar manant i ja només la sensació de controlar Catalunya i el seu passat històric al Mediterrani els fa sentir imperi. A Barcelona la barreja de por i de superioritat moral que han deixat les derrotes, també fa estralls en la cultura. El debat polític, en comptes d’enriquir les dues parts, les va empobrint, reduint la cultura catalana i espanyola als límits de la boina de Josep Pla, l’escriptor que millor va saber navegar entre tanta ximpleria i que, justament per això, no ha pogut ésser superat ni a Madrid ni a Barcelona.

La cultura és la vessant seductora del poder, posa mètode i vaselina a les relacions humanes i quan degenera les hòsties són segures. En el moment que el món s’articula a través d’un discurs hegemònic clar, Madrid i Barcelona semblen convergir i, a Espanya, es dona un miratge de convivència a través de la pedanteria. Però de seguida que Occident entra en crisi, com passa ara, les diferències nacionals emergeixen amb tota la seva cruesa natural i, sense cap coixí intel·lectual de gruix, arrosseguen l’Estat al col·lapse i a l’obscurantisme.

Anar a la font
Enric Vila

Powered by WPeMatico

Translate »