Cultura autocomplaent

Mig segle enrere autocrítica i renovadora, avui adotzenada i autocomplaent, és a dir, crítica amb els altres i encantada a la placenta de la tribu, assetjada per les malèfiques i fosques forces exteriors. En els 60 i els 70, la cultura catalana era resistent, permeable, creadora, avantguardista, una locomotora capaç de canviar les percepcions i modificar els valors de la societat. Ara és, en el millor dels casos, un apèndix, un instrument, una excusa per convocar actes on es renova i es fossilitza el misteri de la fe independentista, dogmatitzat a mesura que sallunyen les perspectives de tocar el cel amb les dents. Tal com anem, aviat no es podrà guanyar un premi literari, participar en un concert multitudinari en català, etcètera, sense manifestar-se com a adepte de la creença republicana, ja sigui en la versió radical-calvinista-postconvergent, ja sigui en la revisionista-neokumbaià.

Seguir leyendo….

ElPeriodico.cat – PORTADA

Deixa un comentari

%d bloggers like this: