Crònica d’un coronavirus (Dia 26)

Apujo la persiana. Ennuvolat. Al cel i al cervell d'alguns. I d'algunes. En dos dies hem sabut que a Calafell ha augmentat el consum d'aigua perquè hi han aparegut turistes, que el 20% dels usuaris de l'hospital de la Cerdanya són no residents i que el 90% de les visites al CAP de Camprodon són de gent de fora. Felicitats als premiats! Però, a veure una cosa… què és el que no han entès encara de la situació que vivim tots aquests ciutadans (i ciutadanes)?

Imaginem que el virus és un gran incendi forestal. D'aquells amb una magnitud tan bèstia que és impossible apagar-lo. Quina és l'estratègia? Primer establir un perímetre perquè el foc no passi d'un cert punt i evitar que cremi la resta de bosc i les cases. Al virus això seria el confinament. Després l'incendi s'intenta estabilitzar, cosa que al virus en diuen la corba. I després entren els avions a llençar-hi aigua, que serien els tests. Però com que l'incendi és molt i molt potent, que en el cas del virus és la falta d'una vacuna, del que es tracta és d'anar-lo ofegant i d'anar salvant el màxim d'arbres de dins del perímetre. I els arbres que semblen sans, cal mirar si a l'interior no hi ha foc somort, que al virus serien els asimptomàtics. I hi haurà moments que semblarà que l'incendi està apagat, però fins que no hi hagi una vacuna, anirà revifant.

Doncs bé, els espavilats (i espavilades) que se'n van a la torreta o a l’apartamentet a passar la Setmana Santa i que, a més, aprofiten per anar al metge, els hem d'explicar que 1/ Són una flama que salta el perímetre i que pot encendre la resta del bosc i les cases, o sigui, poden infectar altres persones, 2/ La resta de bosc on hi fan arribar la seva guspira té una població envellida que és més susceptible de patir la malaltia, 3/ Aquesta resta de bosc té una planificació sanitària per la seva població habitual, no per la població habitual més aquests turistes espavilats que, a més, se'n van al metge sense cap mania i donant les seves dades i 4/ No vull donar idees, però si sabem el nom i el cognom de les flames que s'han saltat el perímetre… Bé, és molt senzill saber d'on vénen i on van, no?

Al migdia hem sabut les xifres de morts a les residències, Senzillament demolidores. Per cert, que a les rodes de premsa als morts no en diuen morts sinó “traspassats”. Quina mania en no dir les coses pel seu nom! A veure una cosa, els nostres familiars, amics, veïns, coneguts i saludats no són una compresa. No traspassen. No, no, es moren. Per què no dir-li mort a la mort?

Ara, un cop hem descobert que a les residències cauen com els soldats de les primeres llanxes del desembarcament de Normandia, ja hi ha permís perquè les famílies s'enduguin la gent gran a casa. Però sense saber si tenen la malaltia, perquè els tests encara estan venint. No entenc res. El cas és que ahir, de 70 mil persones que estan en residències només hi havia hagut 270 sol·licituds. Això és 0,25%. El meu amic biòleg afirma que és la confirmació de que vivim en una societat egoista. En canvi l’Anna, una amiga que es dedica al món de la cosmètica, m'explica el següent via telegram: “Jo tinc la iaia de 92 anys a la residència. Vam portar-la quan la meva mare, viuda, va patir el 2on càncer i pels tractaments oncològics no en podia tenir cura ja que la iaia presentava l'inici de la demència. Tampoc la podíem deixar sola ja que es podia fer mal o s'escapava. Avançada la demència senil ja no ens reconeix. Mobilitat poca i menjar triturat. Se l'ha de péixer. Té glaucoma i hi veu poc. Tot i això no ha perdut el somriure. És un drama perquè ni les filles ni els néts podem visitar-la des del dia 13 ja que van tancar portes a les visites pel risc de contagi. Crec que això de dur-los a casa depèn molt de l'estat de la persona i els mitjans de cadascú. Però certament la realitat és molt trista i vivim en una societat on la gent gran acaba essent una nosa perquè requereixen uns tractaments i una atenció que no poden rebre a casa”.

La meva amiga analista de comportaments socials, que justament venia d'enterrar una persona gran molt pròxima a ella i que vivia en una residència, em comparteix aquesta reflexió: “Com que la mortalitat de la gent gran és tan alta, el sistema de pensions es destensionarà. També ho farà el sector de les cures i de la dependències. Les llistes d'espera de les residències desapareixeran (o gairebé). Ningú no gosa dir-ho, però només veient el que està passant… De tota manera, el ‘marc mental’ que diu que tenir gent vella i depenent és un problema, és això, un marc mental. També era (o és) un problema que les dones vulguin ser tractades igual que els homes. O que els països en desenvolupament vulguin viure igual que els països occidentals rics, amb el mateix nivell de despesa. Les nostres societats aparten la gent gran. A la vegada, però, fan tots els possibles per allargar l'esperança de vida. És una punyetera contradicció: no volem vells però volem vells”.

I així acaba un dia més de confinament. El dia en que estic decidint on aniré a passar la Setmana Santa. M'estic mirant diverses ofertes i encara no ho tinc clar. Diuen que farà bon temps, o sigui que em plantejo seriosament estar-me aquests dies al menjador i anar fent excursions a l'habitació, a la cuina i al lavabo.

Anar a la font – ElNacional.cat

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

%d bloggers like this: