Crònica d’un coronavirus (Dia 20)

Apujo la persiana. Continua sent hivern. I continua plovent. Amb tanta aigua, quan algun dia arribi la primavera, la real i la metafòrica, això serà una explosió de llum i de color que no ens l'acabarem. Mentre, seguim confinats i amb ministres sortint a xerrar a totes hores. I xerrant molt. Però molt de molt. Alguns no sabia ni quina cara feien. I els noms, ni idea. Ara tampoc, però surten.

Ara bé, siguem comprensius. Això de les rodes de premsa eternes amb senyors i senyores ministres desconeguts llegint-nos uns rotllos eterns és una conseqüència lògica de la situació que patim. Pensi que hi ha un munt d'assessors sense fotre res. Braç sobre braç. I, esclar, a la que els donen l'oportunitat de lluir-s'hi redactant una compareixença pública, s'abraonen als ordinadors per redactar pàgines i pàgines de palla, de circumloquis, d'obvietats i de Paolocohelhisme infinit. Normal.

El problema és que quan arriba el moments de parlar dels autònoms, cada dia els passa alguna cosa. És com anar a un restaurant on et prometen un menú degustació de primer nivell i a un plat li falta sal, a l'altre s'hi han deixat un ingredient, l'altre està cru, la massa de les croquetes està congelada, el peix està massa fet, a l'altre plat hi han posat de guarniment florolos de Mura en comptes de jandes del Berguedà i les postres anomenades “la crema catalana com la feia la iaia Angelina amb el cruixent de l'avi Ton” resulta que mires l'etiqueta i hi posa “made in Hong Kong”.

Se'n recorda d'aquell dimarts dia 17 de març (que joves érem, oi?), quan Pedro Sánchez va anunciar aquella pluja de 200 mil milions d'euros detallats “en el que es, probablemente, el mayor Real Decreto Ley de la historia de nuestro país”? Sí, oi? Aquell mateix dia ja vam descobrir que ni eren 200 mil milions, ni eren ajuts sinó crèdits. També aquell mateix dia vam saber que els autònoms quedàvem fora de qualsevol mesura. No existíem. Després, quan el segon decret de confinament, ho vam confirmar en veure l'aclariment que van haver de publicar a corre-cuita i que començava dient: “la confusió generada pel reial decret que paralitza tota activitat no essencial, publicat diumenge de matinada, ha obligat al Gobierno a emetre una nova ordre ministerial en la que aclareix que la citada norma no és d'aplicació als autònoms…” i bla, bla, bla. Vaja, que hores i hores per redactar una cosa i quan arriba el moment, els autònoms no hi són gaire presents. És el que passa quan tens tantes coses al cap.

I després ha vingut la famosa moratòria, que més que una moratòria és un número de l'espectacle del Bombero Torero però en versió “Contorsionistes xineses”. La cosa és que la matinada de dimarts van passar el rebut d'autònoms, la quota mínima del quan són 300 euros. A 2/4 de 4 de la tarda del mateix dia van sortir uns quants ministres a dir que el pagament del rebut d'autònoms podria ajornar-se. Preguntada la ministra corresponent per la giragonsa de cobrar-te una cosa a les dues de la matinada i 14 hores després anunciar-te que podràs demanar pagar més endavant el que ja has pagat, la brillant resposta va ser: “yo entiendo que podran solicitar la devolución”. ME-MO-RA-BLE!

En canvi, al BOE d'aquest dimecres sí que hi ha espai per un simpàtic regalet a les televisions privades. A la pàgina 42 d'un decret que en té 87, allà en un raconet, hi publiquen aquest simpàtic paràgraf:

BOE TV

QUINZE milions d'euros per prestar el servei que la llei diu que han de prestar i que es farà d'una manera que ja concretaran un altre dia perquè ara és tard i vol ploure. I mentre, l'Estat demanant calers:

Donacions Coronavirus

La veritat, no només vénen moltes ganes de pagar impostos sinó que, a més, ja he sol·licitat un crèdit per fer un donatiu de diversos milers d'euros, que ja pagaré venent-me uns quants òrgans. Eh, que mentre jo tingui dues mans, als senyors Estat no els faltarà de res.

I encara m'animo més veient la solidaritat que brolla desenfada de parts dels que haurien de donar exemple. El New York Times publica una peça on parla dels milionaris del món que aprofiten el confinament per passar-se’l per les gònades:

NYT1

I sap quin prohom, d'entre altres, apareix al reportatge? Siiiiií, ho ha endevinat, José María Aznar López! Pobret, és a Marbella “una famosa localitat ressort a la Mediterrània”. Marbella, que és on tothom sap que viu aquest senyor i que, per tant, és evident que NO és a la seva segona residència. NOOOO! I no hi és perquè està prohibit instal·lar-se a les segones residències. Qui les tingui, esclar.

Però bé, es tracta que la bona gent i les teles privades  sigui felices i nosaltres hem de col·laborar perquè això sigui així. Amb ells i amb altres persones perquè, en un moment en que tot està aturat, hi ha coses que han de seguir funcionant perquè són de justícia. Com aquesta que em passa una amiga advocada:

Conde

I així ha passat un dia més, que és un dia menys perquè això d'ara acabi i comenci una cosa que no sabem com serà, però que ja sabem segur que la pagarem vostè i jo.

Anar a la font – ElNacional.cat

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

%d bloggers like this: