Coronavirus: L’Home davant la fi de l’home?

El coronavirus. Una de les moltes certeses que aquesta malaltia ha fet saltar pels aires és l’autosuficiència, aquella sensació, tan pròpia de l’Europa benestant, de que les catàstrofes són cosa dels altres, de que les misèries es queden a l’altra riba de la Mediterrània, de l’altre costat de les nostres fronteres exteriors.  Nosaltres, que ens consideràvem invulnerables, hem descobert, de sobte, que tot allò que creiem inamovible trontolla. Aquests dies ens hem descobert fràgils. La nostra indiferència individualista s’ha transformat, de cop, en desconcert: som individualment vulnerables i, col·lectivament,  enormement vulnerables. No és només la nostra salut que perilla, és aquell sistema que pensàvem gairebé definitiu. 

I, és clar, el desconcert no ajuda a pensar de manera assenyada, no sembla que ens col·loqui en la millor disposició per pensar bé. Però just quan patim, quan estem amoïnats, quan tot el que pensàvem que mai fallaria està fallant, quan ja no sabem on agafar-nos, és quan més ho necessitem. Pensar….si no ho fem ara, Quan? 

Però pensar de debò. Un pensar que ultrapassi els salons i es tradueixi en línies d’actuació concreta que contribueixin a millorar la realitat que estem vivint.  Bon moment, doncs, perquè l’acadèmia  filosòfica deixi de fabricar papers per a consum intern i enlairi la vista per sobre dels sexennis i els propis trams de recerca i la dirigeixi cap aquells que estran patint més profundament, cap a les víctimes d’aquesta crisi.

Karl Jaspers les anomenava Grenzsituationen, situacions frontereres o, simplement, situacions limit. Són aquells moment d’incertesa i de patiment que acaben amb la il·lusió de qualsevol ordre preexistent i t’interpel·len de tal manera que t’obliguen a replantejar-te tot el que creies que sabies. Són moments durs, «existencials» en diu ell, que t’exigeixen defugir la pura abstracció i implicar-te «viscudament». Són l’impuls principal de la filosofia i el seu motor més potent.

És sabut que en situacions de daltabaix intel·lectual i emocional com la que estem vivint, sorgeixen inseguretats, pors i desconfiances que ens poden convertir, fàcilment, en víctima propiciatòria d’aquells que ens ofereixin certeses prefabricades, solucions simples i contundents als nostres problemes. Per això, crec que és un bon moment perquè la filosofia abandoni provisionalment aquella humilitat excessiva, tan postmoderna, que l‘ha convertit, gairebé en una prestatgeria una mica més erudita, això si, inclosa en la secció d’autoajuda de les gran llibreries  És clar que la filosofia ens ha de donar consol, però, a hores d’ara, més que el De consolatione philosophiae de Boeci (un llibre meravellós, per cert!), jo aconsellaria altres línies de pensament. Només dos apunts breus, dos imatges:

Terratrèmol de Lisboa

El primer. Ens pot servir, com a metàfora on emmirallar-nos, el terratrèmol de Lisboa de 1755. Judith Shklar en parla a Els Rostres de la injustícia (un altre llibre meravellós, per cert!). Una catàstrofe natural que va causar milers de morts i va commocionar tothom. I és va convertir en un estimul per la reflexió filosòfica: els pensadors europeus no van poder sostreure’s a la pregunta: per què una desgràcia tan gran? Voltaire va escriure el seu cèlebre Poema sobre el desastre de Lisboa on responsabilitzava Déu de la tragèdia. Rousseau i Kant van criticar durament aquesta posició. Ells consideraven que la discussió de Voltaire amb Deu en realitat distreu l’atenció dels verdaders responsables de la tragèdia. El terratrèmol va ser un fenomen natural però si va esdevenir tragèdia va ser per responsabilitat nostra. Nosaltres en som culpables:  si no haguéssim construït on ho vam fer i, sobretot, de la manera que ho vam fer, el terratrèmol no hagués esdevingut tragèdia. Rousseau conclou que la responsabilitat no és de Déu sinó dels rics i poderosos. Molt interessant aquesta distinció entre dissort i injustícia! I molt actual! Ahir a Espanya van morir pràcticament vuit-centes persones….segur que el responsable és només el coronavirus? És dissort o potser hi ha un component d'injustícia? Fatalitat o caldria pensar en la responsabilitat (o mes aviat en la irresponsabilitat) d’unes autoritats que no han volgut dotar el sistema sanitari de recursos mínims imprescindibles per fer front a la pandèmia? La culpa és de Déu o del neoliberalisme?

El segon apunt: [•REC], el film dirigit per Jaume Balagueró l'any 2007. Confinats en un edifici, els protagonistes pateixen l’amenaça d’una pandèmia misteriosa. Qualsevol dels seus companys pot ser el portador del mal i amb una esgarrapada o potser només amb respirar el seu alè, ja els pot transformar en zombis. L’amenaça és l’altre (l’amic, el professor, el veí que  trobes a l’ascensor…). Brutal! Si la nostra modernitat tardana ja es caracteritzava per invisibilitzar «l’altre» (ho descrivia magistralment, per exemple, Lévinas o, darrerament, Byung-Chul Han), a hores d’ara s’hi afegeix un altre ingredient: l’altre personifica l’amenaça. És l’enemic de qui hem de desconfiar sempre i a qui hem de témer. 

I en moments  d’incertesa, de consciència de la pròpia vulnerabilitat i de patiment és quan més propicis som a caure en aquests paranys que ens porten a aïllar-nos en la desconfiança i la por per l’altre. L’alteritat, la diferència, com a responsables dels nostre mals.  tant a nivell individual com estatal: Europa tancant fronteres, Per què? Si som el focus principal d’infecció!. Els líders europeus sobreactuant, una mica  a la manera de Carl Schmitt, aprofitant per reivindicar sobirania quan el que tocaria seria solidaritat i acció comunitària? Discursos impregnats de llenguatge prebèlic i fins i tot presència  d'uniformes militars en les compareixences governamentals? Tribalisme immunitari?

Contra aquesta  tendència aberrant que ens fa perdre allò que potser més ens identifica com a humans, crec que a la filosofia li correspon ajudar-nos a ser responsables en la prevenció però sobretot a no deixar-nos seduir per  emocions tan primitives i tan fàcilment manipulables com la desconfiança, envers un "l'altre" que identifiquem com un enemic que ens amenaça. Responsabilitat i solidaritat. 

Bona lectures per aquest dies de confinament? Per exemple, Sobre el problema de l’empatia, d’Edith SteinSolidaritat o suïcidi col·lectiu, de Franz Hinkelammert, o Meditacions en temps de crisis, de John Donne, de qui reprodueixo  un fragment: «Ningú és una illa. La mort de qualsevol persona m'afebleix perquè estic lligat a la humanitat. Per això no preguntis mai per qui toquen les campanes: toquen per tu»

Anar a la font – ElNacional.cat

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

%d bloggers like this: