Continuar la guerra per altres mitjans

Sostenia Jaume Vicens Vives que la vida dels catalans és un acte d’afirmació continuada i que el mòbil prioritari d’aquesta afirmació és la voluntat de ser. Han passat moltes coses, de fet, ha passat gairebé tot des que es va publicar Notícia de Catalunya quan Espanya vivia sota una dictadura autàrquica. Tanmateix, si l’historiador gironí hagués passejat dimecres per Barcelona, hauria tornat a escriure les mateixes frases. Mai com ara els comentaris de la gent, i fins i tot les pancartes, han estat tan crítics amb els líders i amb els partits que han votat. Molts assistents a la manifestació no s’estaven d’expressar el seu enuig i d’admetre que s’ho havien pensat dues vegades abans de fer l’esforç d’arribar-se fins a la Gran Via, però com em va comentar un senyor que m’exigia “canya amb els polítics”, “independentment del que facin, si no hi som avui aquí, no serem”.

Fa quinze o vint anys, les manifestacions de la Diada reunien uns pocs milers d’assistents, majoritàriament militants de partits extraparlamentaris. Les edicions multitudinàries, el 1976, el 1977 i des del 2012 fins ara, han estat excepcionals motivades per l’excepcionalitat de cada moment. La gent respon quan veu necessari que s’ha de fer constar la seva existència com a subjecte polític. Des d’aquest punt de vista, les disquisicions sobre si la manifestació d’enguany va ser un èxit o un fracàs a base de comparar les xifres d’assistents amb anys anteriors, només respon a un interès propagandístic dels mitjans compromesos amb la derrota politicomilitar del sobiranisme. Acceptant les xifres de la Guàrdia Urbana, no cal dir que el sobiranisme és el moviment polític amb més capacitat de mobilització d’Europa. No n’hi ha d’altre de tan capaç. Dit això, el que cal esbrinar és l’efectivitat d’aquesta capacitat en relació als objectius que es persegueixen.

La societat catalana no està tan desesperada com per rebentar-ho tot i no ho està perquè encara té molt a perdre, però Espanya també. L’obstinació de l’estat espanyol en la derrota militar ha bloquejat el funcionament polític d’Espanya

Quan la Transició i les negociacions pel restabliment de la Generalitat, el president Tarradellas va desafiar Adolfo Suárez amb treure un milió de persones al carrer i boicotejar la restauració de la monarquia. La mobilització es va produir i el president del govern espanyol va accedir immediatament a pactar el restabliment de la institució republicana. Ara, la situació és diferent. Els catalans continuen disposats a sortir al carrer per la Diada, però és obvi que ara els efectes no són els mateixos.

La qüestió és què cal fer, què es pot fer i què no es pot fer per forçar els canvis que es persegueixen i és d’una certa urgència aclarir-ho per poder determinar quina serà la resposta a la sentència del Suprem. Perquè més que la sentència, la resposta que obtingui serà el que determinarà el canvi polític a Catalunya i Espanya.

La mateixa presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie, ha reconegut que “només amb mobilitzacions no es podrà fer la independència”, és a dir, que caldrà fer alguna cosa més, i alguna cosa més, descartat tot el que no sigui pacífic i no violent, només pot ser fer política. I alerta perquè fer política és l’art del possible.

És molt fàcil imaginar que després de la sentència, els catalans es posaran en peu de guerra i aturaran el país durant quinze dies o un mes i amenaçaran de fallida l’economia espanyola. També és fàcil d’imaginar l’ocupació dels ports, dels aeroports, bloquejar els passos fronterers fins a doblegar l’Estat. És fàcil d’imaginar, però el que no pot ser no pot ser i a més és impossible. La societat catalana vol ser i continuarà afirmant-se, però no està tan desesperada com per rebentar-ho tot i no ho està perquè encara té molt a perdre. Ara, Espanya també perd. El prestigi de la democràcia espanyola i, sobretot dels seus líders, ha caigut en picat. Jutges i mandataris espanyols han estat i estaran sotmesos a constants escrutinis per part d’instàncies europees… L’obstinació de l’estat espanyol en resoldre el conflicte mitjançant una derrota militar ha bloquejat el funcionament polític d’Espanya des de fa gairebé una dècada… Arribats a aquest punt, cal destacar que és per aquestes situacions en què ningú no surt guanyant que la civilització va inventar la política… per continuar la guerra per altres mitjans.

Anar a la font – ElNacional.cat

Deixa un comentari

%d bloggers like this: