Confinament simbòlic

El president Torra ha tingut la bona pensada d’entrar al pavelló de la dignitat simbòlica amb la mateixa traça que els seus antecessors. Si Artur Mas havia inventat la fórmula màgica per organitzar un referèndum místic com un pecat de pensament sense acabar a la garjola i Puigdemont una declaració d’independència al·legòrica, figurada, i amb la durada d’un haiku, divendres passat en Quim va decidir que, en-aquesta-hora-greu del coronavirus, calia inventar-se això del confinament simbòlic. Com tothom sap a hores d’ara, ni el 131 ni cap president autonòmic –que no tingui com a motor la sedició i etcètera, és clar– té cap mena de competència per cloure fronteres o xapar aeroports. Però heus-lo aquí, gallard i valent com ell sol i amb l’ajuda de l’ANC (que en coses científiques la toca encara millor que el doctor Trilla), proclamant Catalunya rica, plena, lliure… i tancada.

Per risible que us pugui semblar, tan convergents com republicans van fer exactament el mateix amb la independència. A saber; tu muntes tota la performance de l’1-O i la posterior declaració política, simbòlica, apostòlica i romana sense tenir cap intenció de confinar el país, de controlar les seves fronteres i ni molt menys de comandar les forces de seguretat i esperes que Espanya t’alliberi. Com Torra amb el coronavirus, pensaven que n’hi hauria prou declarant la cosa amb una roda de premsa ben maca com perquè l'Estat acabés cedint a la lògica de l’enteniment que, com tothom sap, és exclusiva de la tribu. La tàctica és senzilla. Tu fas bullanga, declares quelcom i esperes que Madrit et cedeixi de forma amistosa el comandament del territori. Oye, Paco, tío, que estos han declarado la independencia. Pues nada, Josema, coño, que habrá que dársela, ¿no?

El problema de repetir els trucs de màgia com a pauta indefinida és que això de l’art del simbòlic al final se’t torna un pèl xaró. En aquest punt, hem d’agrair infinitament l’ajuda de la consellera del ram del virus, Alba Vergés, que va decidir perpetrar un acte d’escalf (amb llàgrimes i records a la família confinada inclosos) quan la seva teòrica feina era demostrar control i seguretat davant dels milions de catalans que la miraven i valentia als metges que, en aparença, lidera. Som una gent tan santa, cars lectors, que no entenc com els líders del món no ens copien els gestos. Jo encara no sé per què  Emmanuel Macron no va reblar el seu discurs als gavatxos amb un Vive la République et vive la France… ah, i aprofito per donar records a l’oncle Jacques que viu solet a Villeneuve-sur-Lot. Realment, aquest món tan inhumà no està fet per a la gent que mirem la vida amb el sedàs de l’empatia!

Que els convergents s’hagin posat tan calentons amb això de confinar el país no és gens estrany. Fa dies, l’Alfred Bosch (bentornat al món de la novel·la!) ja els va donar una alegria amb allò del seu cap de gabinet pitxa-feliç; ara la gent ja sap perquè els col·legues d’Esquerra feien parlar més aviat poc la consellera del departament més important de la Generalitat, i amb uns pocs dies més d’aquest simulacre de control del territori ordit per nanos tan entenimentats i gendres-perfectes com l’alcalde d’Igualada quasi tindran una campanya electoral feta. Perquè d’això va, encara que us en cardeu de mi, tota aquesta pantomima. La teva salut és un afer secundari; volen encastar-vos a casa tal com ho van fer la nit de la declaració fallida, on en trobaves gent desvagada pel carrer esperant indicacions del Govern. Però tot era simbòlic, com aquest confinament tan de jugada mestra.

Anar a la font – ElNacional.cat

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

%d bloggers like this: