Company de cel·la però no de llista

Rate this post

Avui es compleix un primer termini de les eleccions que el govern espanyol ha convocat el 21 de desembre. Concretament, avui els partits han d’indicar si presenten coalicions o no. Tot indica, en el moment que escric aquest text, que en el camp independentista no n’hi haurà, de coalicions. No hi haurà cap llista que agrupe l’independentisme, sinó que cadascun dels tres grans partits –PDECat, ERC i CUP– hi anirà tot sol, amb la possibilitat encara oberta que la CUP opte per no participar-hi.

Les crides a la unitat han estat, una vegada més, inútils. Tots els partits han fet veure que estaven disposats a comparèixer units, però en realitat no han fet res per poder comparèixer units. Es veu que es pot ser company de cel·la, però no pas company de llista.

La decisió, si s’acaba de confirmar, és un mal senyal. La pulsió partidista al nostre país ha estat sempre molt intensa i, per tant, no puc dir que em resulte sorprenent, això. Però el que significa, i el que significa en aquest precís moment de la nostra història, no pot deixar de sorprendre.

Que les forces independentistes accepten d’anar a unes eleccions imposades de manera il·legal pel govern espanyol ja és ben estrany d’explicar. L’única raó per a anar-hi era, en tot cas, acceptant-ho com una oportunitat molt clara de denunciar la situació que viu el país. I també pensant que la possibilitat, real, que l’independentisme les guanye tindria repercussions molt importants sobretot en l’actuació europea i al reconeixement internacional de la República proclamada el 27 de setembre.

Ningú no dubta gens de l’impacte enorme que tindria que el govern legítim de Catalunya, formalment deposat pel govern espanyol en aplicació del 155, guanyàs clarament les eleccions i tornàs a palau. Que la primera reunió del govern eixit de les urnes il·legítimes del 155 fos amb els mateixos membres que el 155 va provar de destruir. Si la força de les urnes reconstruís el govern que Espanya ha dispersat en presons o en l’exili, Rajoy i Sánchez tindrien el problema més greu que ens puguem imaginar i es fa difícil de creure que Europa mantindria aquesta posició intransigent d’ara. Especialment, vist que les crítiques i les queixes contra l’autoritarisme espanyol creixen cada minut.

Però sembla que aquesta possibilitat no hi serà, per voluntat pròpia, i que, per tant, ens encaminem a unes eleccions en què els partits ens obligaran a triar entre companys de cel·la i exili. Aquest sí, aquell no. A això o a rebel·lar-nos-hi no acudint a votar –que al final no deixaria de ser també una forma de protesta contra Espanya i, per què no?, contra ells.

Tanmateix, el fet més preocupant de tot plegat és imaginar què faran els partits independentistes catalans l’endemà de les eleccions. Aquell dia hi haurà un president que supose que no serà el president de la Generalitat. I aleshores què? En triaran un de diferent del que ara hi ha a l’exili lluitant per preservar la institució? El president Puigdemont supose que no tindria cap inconvenient a dimitir en favor seu, però amb això al final no farem sinó donar la raó al govern espanyol i validar el 155. Qui siga president substituint Puigdemont serà el president del 155.  I què farem a partir d’aleshores? I quina serà la proposta de futur que ens oferirà? Hi ha una república independent que ha estat proclamada. La reconeixerà, aquesta república, el president escollit gràcies a l’aplicació del 155? I si la reconeix, com justificarà aleshores la seua presidència si el president és a l’exili? O és que quan es diu ‘retorn de les nostres institucions’ vol dir retornar a la Catalunya que era una autonomia dins Espanya? A la Catalunya d’abans del 27 d’octubre de 2017. Pregunte.

Anar a la font

Powered by WPeMatico

Translate »