Comín: “Si t’has de rendir a la primera batussa, no vagis a la guerra”

Rate this post

El darrer cap de setmana d’octubre de fa un any, el conseller Toni Comín (Barcelona, 1971) va ficar en una maleta tota la seva roba d’hivern i es va enfilar en un cotxe amb la seva família cap a un poble a pocs quilòmetres de Perpinyà. Començava el seu exili després que aquell divendres el Parlament hagués proclamat la República, i ho feia amb el convenciment que marxaria tot el Govern. L’acompanyaven en altres vehicles la seva germana Betona i el seu amic i regidor de Barcelona Jaume Asens, el mateix que es va encarregar d’aconsellar-li Gonzalo Boye com a advocat. Un any després, Comín explica que durant aquests dotze mesos ha hagut de prendre decisions “excepcionals i extremes”, assegura que no oblidarà mai el moment en què va saber que els seus companys de Govern eren empresonats -“se’ns va caure el món a sobre”- i que, en aquest context, una cosa per a la qual no estava preparat és per a les pugnes internes dins de l’independentisme.

Toni Comin Casa de la Republica Waterloo - Sergi Alcazar

Com està després d’aquest any a l’exili?
No em deixo fer aquesta pregunta perquè la resposta és massa llarga.

Per què?
És molt llarga perquè hi ha dues parts, nivell polític i nivell personal, i tant en l’un com en l’altre en alguns sentits estàs bé i el alguns sentits és complicat.

A veure…
A nivell personal, i entro ja en intimitats, jo em vaig prometre que la meva filla quan vingués aquí canviaria de casa, de ciutat, d’escola, però no canviaria de pare. Ella tenia un pare feliç i alegre i vital, i té dret a seguir tenint el mateix pare que tenia a Barcelona. Això t’obliga molt a mantenir-te fort. No vull que la meva filla tingui un pare deprimit o ressentit o enrabiat, no s’ho mereix, seria una víctima totalment inacceptable de la repressió. Ja n’hi ha prou de víctimes de la repressió. Per tant estic bé. Però per altra banda no estarem bé fins que tornem a casa nostra. A més, pateixes per la gent que saps que et necessita i que ara mateix no els hi pots donar el suport que voldries. Tinc la mare molt gran, acaba de perdre un fill, el meu germà. Per tant, de la part personal hi ha moltes llums i moltes tristors també.

Toni Comin Casa de la Republica Waterloo - Sergi Alcazar

Estem molt forts. L’exili té sentit en la mesura que estàs en actitud de combat per una causa que mereix el sacrifici que fem

I, la part política?
Estem molt forts. Ho hem estat des del principi. Té sentit l’exili en la mesura que tu estàs en actitud de combat, democràtic, pacífic, però en actitud de combat per una causa que tu consideres que mereix el sacrifici que estem fent tots plegats. Això és el que estem fent a l’exili, un combat per la democràcia, pel reconeixement del dret de l’autodeterminació de Catalunya. Per això estem políticament molt bé, preparats per combatre contra un estat que ha fet una deriva autoritària, que ha ressuscitat els seus pitjors fantasmes i que ha recuperat el franquisme que tenia amagat rere l’armari. Hem estat molt forts tot aquest temps, potser fins i tot més forts del que nosaltres haguéssim imaginat. A més, hem anat acumulant una rere l’altre moltes victòries judicials. Però, per altra banda preocupat, en l’esfera política, preocupat perquè hi havia una cosa per a la qual no estava preparat.

No estava preparat per a les pugnes internes. És molt inquietant i preocupant aquesta desunió

Quina?
Per assistir a aquestes pugnes internes, aquestes discussions que, per altre banda, si algú les pot entendre sóc jo, perquè coneixent tots els actors entens molt bé les raons dels uns i dels altres. Per tant, no és que estigui responsabilitzant ningú d’aquestes tensions internes dintre de l’independentisme, no es tracta de distribuir responsabilitats i culpes, però sí constato que políticament és molt, molt inquietant i preocupant aquesta desunió, aquesta imatge de desunió que s’ha donat en alguns moments en aquest últim any. Massa cops en moments clau s’ha anat poc a la una. I això, a la gent en part la desmoralitza; que les víctimes se les tinguin, diputin entre ells, a la gent això se li fa molt insuportable. Quan dic la gent, em refereixo als dos milions llargs que estan a favor de la República, i per tant això és una font d’inquietud. A l’esfera política també hi ha llums i ombres.

Per què hi ha aquests problemes per aconseguir la unitat?
Potser no vam ser prou conscients, tots plegats, que el 27 d’octubre les regles de la política catalana canviaven. Havíem fet una declaració d’independència que suposava un xoc frontal contra l’Estat espanyol i aquest xoc generava víctimes a uns graus de sacrifici mai vistos fins llavors. Fins aquell moment la lluita per l’hegemonia dins de l’independentisme tenia un lloc important en l’estratègia dels  partits. Durant els anys previs al 2017, els partits sobiranistes, independentistes, estaven en un doble taulell: confrontació amb Espanya, però també de la lluita per l’hegemonia dins  de l’independentisme. Però, hi ha un dia que la guerra comença, perdó per la metàfora bèl·lica. Llavors canvien les regles del joc. Si tu vols guanyar el combat amb un Estat espanyol que ja comença amb tota la seva violència, la unitat ha de ser molt més gran, d’aquells dos taulells, n’hi ha un que l’has d’aparcar. S’ha de suspendre la lluita per l’hegemonia i la gent intuïtivament ho veu així, i no tolera que els partits segueixin jugant en dos taulells. He repetit fins a la sacietat aquesta comparació: França i Anglaterra es van disputar el continent Europeu, no es podien veure, sempre s’havien tingut mania, però el dia que li van declarar la guerra a Hitler, van passar a ser aliats. Nosaltres vam fer una declaració d’independència, que per Espanya és una declaració de guerra i així reacciona l’Estat espanyol, llavors l’independentisme ha d’actuar des de la unitat absoluta. Doncs això, és molt senzill d’entendre.

Amb els aliats ha d’haver-hi confiança i lleialtat

ERC i JxCat discrepen sobre l’abast d’aquesta unitat. Quines relacions manté amb Esquerra?
Quan ERC diu que és millor anar separats per eixamplar, jo no dic que em sembli malament. Hem de ser molts i per ser molts hem de ser molt diversos i transversals. Perfecte, però és evident que si aquests molts van pel seu cantó, van a bufetades entre ells, doncs no arribaràs enlloc. Si França i Anglaterra per la rereguarda s’haguessin dedicat a gastar les energies combatent entre elles, oi que haguessin perdut la Segona Guerra Mundial? L’equilibri entre transversalitat i unitat és difícil de construir, i té moltes fórmules. En aquests moments és més important que mai la unitat. El que no he volgut mai amb aquest debat és caure en el sectarisme que una fórmula és la bona i l’altra la dolenta, la llista conjunta i les llistes separades, les dues tenen avantatges i inconvenients. Si diem que ha d’anar millor amb llistes diverses per eixamplar, es va separats per eixamplar, no per competir. El que no pot ser és que a la pràctica serveixi per competir. Hem de construir els mecanismes de sanció fins i tot, de què quan es faci servir la pluralitat orgànica per competir, surti un àrbitre i posi una targeta groga, vermella o del color que toqui. En aquest sentit, els lideratges s’han d’entendre els uns als altres com a complementaris i no com a incompatibles. Amb els aliats hi ha d’haver-hi confiança i lleialtat.

No pot ser que anar separats per eixamplar, a la pràctica serveixi per competir. Hem de construir mecanismes de sanció fins i tot

Des d’ERC com es rep aquest discurs?
Jo crec que en allò que és bàsic estem d’acord. S’ha de fer un esforç per evitar enfrontaments públics. Mai ningú d’Esquerra m’ha dit que no estigui d’acord amb aquesta reflexió. Una cosa és voler-ho i l’altre és aconseguir-ho, però la voluntat de relacionar-se els uns i els altres com aliats hi és per part de tots.

Aquestes diferencies entre ERC i JxCat van aparèixer d’una manera explosiva al Parlament en el debat sobre la delegació o la designació dels diputats que el jutge havia suspès. En el seu cas el moment processal no es el mateix i encara no està suspès, però s’hi pot trobar…
No està clar. Gonzalo Boye va tenir una actuació molt astuta a nivell processal. I per tant en el meu cas, jo he estat declarat en rebel·lia, conjuntament amb la resta de consellers a l’exili, quan els meus recursos sobre la resolució de processament encara no han estat resolts. La meva resolució no és ferma i per tant no puc ser suspès, però ja he estat declarat en rebel·lia i, per tant, la instrucció està suspesa. En principi aquests recursos no haurien de ser resolts.

Per tant, no es veurà en la tessitura d’haver de delegar o designar?
És molt difícil pronosticar què farà un jutge del Suprem en aquest moments. Com fan una interpretació creativa del dret processal i del dret penal, no m’atreveixo a fer cap mena de pronòstic. El que jo dic és que no és descartable perquè seria el que correspon d’acord amb el dret processal, que jo em mantingués en aquesta situació de manera permanent.

Toni Comin Casa de la Republica Waterloo - Sergi Alcazar

Quan se’m va preguntar a l’agost, vaig dir que no accepto la suspensió

I en cas que se’l suspengués com a diputat quina decisió optaria?
Hauria de tornar a parlar amb tothom. Quan se’m va preguntar a l’agost, la meva resposta va ser molt clara, vaig dir que no. No acceptaré la suspensió, però això tampoc no em porta a una decisió encara concretíssima. El més important és assumir, en la lògica que deia abans de la unitat, amb empatia política, les línies vermelles de cada part. És molt raonable quan JxCat diu que el president Puigdemont no ha de designar ningú perquè això posa en risc la seva restitució, i també entenc que el president del Parlament digui que ell vol que els acords del ple no s’impugnin. Oi que les dues coses semblen molt raonables? Doncs, hem d’intentar fer l’esforç per assumir les raons de l’altre. Hi ha una solució possible, que és perdre la majoria parlamentaria. Al final és el mal menor. Doncs imagina’t que des del primer moment l’acord hagués estat formulat amb aquests termes, haguéssim arribat al mateix punt, però en canvi la gent no hagués viscut un cataclisme. Analitzant-ho fredament vaig desdramatitzar el que havia passat en termes de resultat. No ho desdramatitzo gens en termes de procés. Com a escenificació, horrible

Amb Oriol Junqueras manté relació?
Sí, ens escrivim. Ell em va escriure al principi, jo l’he escrit llargament. Ara em porta un parcial a favor seu, porta un cert avantatge.

I amb la Marta Rovira?
Estem en contacte, vam estar en contacte molt abans que ella s’exiliés, de manera permanent, habitual, setmanal. Un cop ella arriba a l’exili, jo que he conegut el que són els primer mesos d’exili, vaig entendre que ella quedaria molt atrapada per moltes urgències immediates i, per tant, la freqüència des que ella s’ha exiliat no és la mateixa. Però estem en contacte.

Amb Puigdemont ens hem entès molt bé

Amb Carles Puigdemont?
Amb Carles Puigdemont treballem colze a colze, estretament. Primer amb aquell objectiu de garantir la continuïtat institucional; qui li ha fet el traspàs al president Torra som nosaltres, des del punt de vista simbòlic i polític. Nosaltres actuem com a Govern legítim, ens reunim cada dimarts durant tots aquests mesos, i això ens ha portat a treballar estretament. Després una segona cosa que hem fet, amb Puigdemont i la resta de consellers a l’exili, Clara Posantí, Meritxell Serret i Lluís Puig, és una batalla jurídica molt important. Això ha estat molt absorbent, els èxits judicials que hem tingut no s’improvisen, hem hagut de pensar molt, amb valentia. En tercer lloc, la internacionalització, el que ha viatjat ha sigut ell, però nosaltres no hem parat d’estar en contacte amb tots els actors per fer entendre la situació de Catalunya al món, i particularment al nostre món que es diu Europa. I, després hi un capítol en què la feina l’hem fet ell i jo bàsicament, que és la preparació del Consell per la República, que és l’encàrrec que ens van fer els nostres respectius espais. És un repte polític intel·lectual molt gran, un exemple claríssim d’innovació institucional. I ens hem entès molt bé.

Toni Comin Casa de la Republica Waterloo - Sergi Alcazar

Què és el Consell per la República?
Deixa’m que comenci dient-te què no és. No és el Govern d’una república virtual sense territori. No és això. Tampoc no és una ONG o una entitat de la societat civil.

I què és?
El Consell és una institució que té una missió que és defensar la legitimitat del mandat de l’1 d’octubre, un mandat públic, que han fet uns ciutadans amb un referèndum organitzat per un Govern. Al servei d’aquest objectiu necessitem estratègies. La internacionalització, que serà la més evident de les tasques que farà el Consell, no és la finalitat del Consell, és el principal dels instruments dels quals disposa per treballar, però la missió és el reconeixement del dret a l’autodeterminació de Catalunya. L’objectiu és que l’autodeterminació quan l’exercim es respecti.

Com?
Això té molts fronts, el front jurídic internacional, el de la UE, els estats del món, les organitzacions internacionals… Però també hi ha el front del pensament, hem de construir un relat a favor del dret a la secessió per vies democràtiques, articular un diàleg amb el món acadèmic, universitari,… A més, hi ha una força silenciosa d’una potència màxima, que és l’opinió pública i la ciutadania, els governs al final faran en funció de les seves opinions públiques. Per tant, és important la diplomàcia civil. Molt. Necessitem un instrument robust que ha de ser el Consell per la República. Si es mou la comunitat internacional, el nostre objectiu s’haurà acostat molt.

Amb el Consell per la República hem fet una interpretació de màxims de l’acord d’investidura

S’ha dit que hi havia certs recels que el Consell no assumís funcions del Govern, i que s’estaria rebaixant, és així?
No. Al revés, més aviat hem fet una interpretació de màxims de l’acord d’investidura. Una de les qüestions clau és com es relaciona el Consell per la República amb les institucions catalanes, amb el Govern i el Parlament. No pot ser que aquests actors no tinguin cap mena de vincle entre ells. Són dues potes d’una mateixa estratègia. Vam decidir que aquesta legislatura havia de caminar sobre tres cames, el govern, la societat civil mobilitzada i el Consell per la República. És molt important que cada pota faci la seva funció, però coordinadament. No podem caure en suplantar els uns les funcions dels altres, però encara menys actuar com si no es coneguessin. El govern, com s’està veient aquests mesos, no pot anar a l’ofensiva com va anar el nostre govern. El govern actual està sota un 155 ambiental, és diferent. Té més funció de protegir el grau d’autogovern que hi ha avui, però li és difícil incrementar-lo.

El govern actual, com s’està veient aquests mesos, no pot anar a l’ofensiva com va fer el nostre. Està sota un 155 ambiental

Toni Comin Casa de la Republica Waterloo - Sergi Alcazar

Toni Comín serà el coordinador…
No ens hem entretingut ni un minut a pensar els noms de la cosa. Ja els decidirem. Les persones que estarem involucrades d’una manera més intensa en el dia a dia del Consell serem el president i jo. Però també els consellers Ponsatí, Puig i Serret. Ara bé, els que tindrem com a activitat principal la direcció del Consell som el president i jo. Jo sóc diputat i estic intentant exercir dins dels marges que la repressió m’ho permet, però la resta tenen altres responsabilitats institucionals o acadèmiques q suposen, ara mateix, la seva activitat principal. En canvi, pel president Puigdemont i per mi el Consell serà la responsabilitat prioritària.

A més dels membres del Govern, qui més formarà part del Consell?
La nostra voluntat és sortir amb el que en diem els membres nats. Temps tindrem per incorporar més persones.

Membres nats, els que estan aquí?
Sí.

I, Marta Rovira i Anna Gabriel?
És una qüestió que s’ha de posar sobre la taula i parlar amb elles. A veure quin paper volen tenir. Nosaltres hem de poder sumar tot el capital polític de què disposem a nivell internacional i elles ho són claríssimament. Entenem que el consell pot ser una institució en aquest sentit descentralitzada tot i que és evident que la seva seu és aquí, a Bèlgica.

El consell es presentarà el dia 30 al saló Sant Jordi…
Efectivament.

Per què al Saló Sant Jordi?
És una manera d’expressar que és una institució que té aquesta dimensió pública. És innovació institucional. En la seva missió i legitimació és com si fos una institució pública, en la seva operativa, a l’hora de finançar-se i construir una estructura administrativa és com si fos una institució privada, sense afany de lucre, per suposat.

Com es finança?
A l’acord d’investidura hi ha una línia que diu que el consell es finançarà per mitjà de mecanismes de finançament privat.

Haurà d’estar registrat…
Necessitarem disposar d’entitats, persones jurídiques de dret privat, d’entitats sense afany de lucre.

A Brussel·les o a Barcelona?
On ens convingui més, perquè és instrumental. On ens sigui més fàcil, on tinguem més seguretat jurídica, on generi menys problemes, on la persecució de l’Estat espanyol sigui menys efectiva.

Com es vincula el Consell amb el Govern i el Parlament?
Això són coses que anirem explicant amb més detall quan toqui…

Hi haurà vincles estables i regulars entre el Consell, el Govern i el Parlament

Toni Comin Casa de la Republica Waterloo - Sergi Alcazar

Hi haurà nexes?
Hi ha d’haver vincles estables i regulars.

El dia 8 de desembre hi haurà un acte a Brussel·les…
Sí, sempre havíem pensat que era bo sortir en dos temps, era important el simbolisme de l’octubre, i això es pot fer amb l’acte allà i entrant nosaltres en directe. Però també és important que nosaltres puguem explicar una mica més algunes qüestions de la seva estructura institucional, el seu programa de treball i això ho volem fer en un acte a Bèlgica el desembre.

Quina mena d’acte serà?
Hauria de ser un acte en un espai emblemàtic. S’han d’acabar de decidir. El 8 de desembre té el simbolisme de la manifestació de Brussel·les. Tornem a Brussel·les al cap d’un any.

L’independentisme ha de negociar els pressupostos amb el govern de l’Estat?
Els presos no són moneda de canvi. El que s’està fent amb els meus companys de govern és una ignomínia impròpia d’un estat democràtic i, per tant, el primer que ha de fer l’Estat és comportar-se democràticament. Després ens pot demanar moltes coses però no abans. Espanya no és un estat de dret, ho diu el president del Parlament flamenc, ho pensa molta gent, i el que hem de dir quan parlem de presos, és que volem que surtin, que s’anul·li la causa. Aquest és l’objecte principal del nostre diàleg amb el govern espanyol. Sabem que el judici és inevitable i, per tant, el que fem és demanar l’absolució, la causa s’hauria d’haver arxivat des del primer moment. L’advocacia de l’Estat sí que depèn del govern, per tant, demà mateix l’advocacia de l’Estat pot retirar l’acusació per malversació, de la qual pengen la resta d’acusacions. Si retira el delicte de malversació que és aquell pel qual té dret a presentar-se a la causa, els ha de retirar tots.

M’he mirat amb molta atenció la Crida. Tot allò que transversalitzi els diferents actors de l’independentisme és bo

Com valora la Crida que impulsa Puigdemont apel·lant a la unitat de l’independentisme?
Me l’he mirat amb molta atenció des del principi. Tot allò que transversalitzi els diferents actors de l’independentisme és bo perquè farà que els diferents es puguin entendre millor.

Per tant, s’hi apuntarà?
Jo avui sóc un diputat del grup d’ERC, sóc independent, no sóc militant, però estic en un grup parlamentari i una llista per un partit. Hem de prendre individualment aquelles decisions que contribueixin a la millor entesa entre les diferents parts. A mi no m’interessa tant on estic sinó fer de pont, perquè crec que és el servei millor que li puc fer a la causa en què crec. Les meves pàtries polítiques són les meves causes, la igualtat, la justícia social, el socialisme, l’autodeterminació, la república… Els partits són instruments al servei d’això. Jo defujo el sectarisme és una cosa que la vaig mamar a casa meva, l’antisectarisme, els meus són tots bons i els altres son tots dolents, he crescut en una família i una casa que rebutjava rotundament aquesta manera d’entendre la política. Això és genètic. És ADN, l’antisectarisme, l’entendre que entre els teus hi ha molta gent que s’equivoca molt i entre els altres hi ha molta gent dels quals tens moltes coses a aprendre i són molt vàlides, i buscar sempre aquest diàleg, aquests ponts. Ara tenim un projecte que es diu república i la meva obsessió no és si estic aquí o estic allà sinó fer de pont i cosir.

Quin ha sigut el pitjor moment d’aquest any a l’exili?
El pitjor moment d’aquest any és el pitjor moment independentment de l’exili, però jo l’he viscut a l’exili: la mort del meu germà. Hagués sigut el pitjor moment encara que no hagués estat a l’exili.

Es veu a Catalunya?
Sí.

Aviat?
Què vol dir aviat?

Un temps raonable…
Què vol dir raonable?

Em veig a Catalunya més tard del que desitjaria i, potser, abans del que ens pensem

Toni Comin Casa de la Republica Waterloo - Sergi Alcazar

Que la seva filla pugui tornar al seu col·legi…
Entre un i vint anys? Sempre dic, a nosaltres ens posen una forquilla d’entre un i vint anys… Em veig a Catalunya més tard del que desitjaria i, potser, abans del que ens pensem. Més tard del que desitjaria perquè per mi sempre serà tard. La nostàlgia fa que les hores s’allarguin molt i l’èpica fa que les hores s’escurcin molt. Vivim atrapats entre l’èpica i la nostàlgia. I per tant, les hores s’allarguen i s’escurcen alhora i simultàniament, encara que això vagi contra les lleis de la física.

No hi ha hagut cap altre any de la meva vida que hagi hagut de prendre decisions tan extremes i excepcionals

I el còmput global…
Han passat moltes coses. A nivell personal m’han passat moltes coses molt importants. I a nivell polític, també. Crec que no hi ha hagut cap altre any de la meva vida que hagi hagut de prendre decisions tan extremes, tan excepcionals, tan poc habituals i extraordinàries, tant en el personal com en el polític. Hem estat prenent decisions que no són normals a la vida d’una persona. Però sí que dic que potser serà abans del que ens pensem quan tornem. Cal veure què passa a Estrasburg, com avança aquesta seducció de l’opinió pública internacional a través del Consell per la República, cal veure quins fruits donen les mobilitzacions, quina capacitat tenim de ruptura pacífica des de la societat civil, quan tornem a tenir l’energia, l’espurna per tornar a aturar el país, això que en diem els 3 d’octubre, nous 3 d’octubre més intensos que el 3 d’octubre

Hi havia una conseqüència natural i inevitable de la DUI, que es deia exili

I com queda el famós debat de la via unilateral?
La via unilateral depèn de la correlació de forces. En això, no sé si vam encertar prou bé a explicar la primera setmana d’exili, els primers 15 dies d’exili, hi havia un desconcert, un xoc emocional a Catalunya, no sé si es va explicar prou bé que hi havia una conseqüència natural i inevitable de la DUI, que es deia exili.

Per què?
D’entrada, hem de situar-nos en el moment en què vam tenir dubtes sobre si calia fer la DUI o no, lògics, raonables i inevitables dubtes, faltaria més, m’hauria semblat una irresponsabilitat com a govern no discutir analitzar aquest escenari i plantejar altres escenaris diferents, eleccions. M’hauria semblat una insensatesa i una irresponsabilitat no discutir aquest escenari. Perquè sabíem a qui ens enfrontàvem, no anàvem a la DUI ingènuament, il·lusos, sense saber quina repressió ens cauria a sobre. No. Els Jordis ja els havien tancat a la presó, l’1-O ja ens havien apallissat, per tant, ja sabíem que l’Estat espanyol havia decidit transgredir tots els límits i traspassar totes les fronteres de la reputació i de la vergonya, i per tant disposats a fer el que calgués. Ja ens havien explicat com seria el 155, ens havien amenaçat de tancar-nos tots a la presó. Tot això ja ho sabíem, per tant sabíem la força que estava disposat a exercir l’Estat espanyol.

No defugir la repressió i víctimes de la repressió per una batalla que dones per perduda no té sentit

I, com s’havia de respondre?
Aquí és on vam haver de fer un debat, de dir davant d’aquest grau d’amenaça, de la força de l’adversari, anem a la batalla o no anem a la batalla? Si hi anem, hi anem per donar-la, no perquè no es pugui dir que no la vam fer. Un no hi va per quedar bé i que no sigui dit. L’argument és anem a donar aquesta batalla per guanyar-la. Som conscient com és de difícil i no sabem al 100% si toca començar-la. Ara, si la comencem, si finalment diem el mandat de l’1-O és sagrat i fem la declaració d’independència, no és per dir hem complert amb la gent i ara em rendeixo a la primera cantonada. No. Si t’has de rendir a la primera batussa aleshores no vagis a la guerra, millor fer eleccions, i t’estalviaràs una part de la repressió. Anar a la batalla, donant per fet que la perdràs, però perquè no sigui dit que no la vas donar i deixar tots aquests sacrificis, els ferits, estesos allà al mig… No té sentit. No defugir la repressió i víctimes de la repressió per una batalla que dones per perduda no té sentit. Aquesta és la clau. Assumir que hi haurà víctimes de la repressió, que podries haver-te-les estalviat, com a conseqüència d’una batalla que dones per perduda no té cap sentit, políticament parlant. Si fem la DUI és per començar la batalla contra l’Estat, en la qual la nostra correlació de forces és la que és.

Per liderar aquesta batalla l’única opció és l’exili. És molt difícil de liderar amb tots a la presó

Toni Comin Casa de la Republica Waterloo - Sergi Alcazar

Per què diu que l’exili és el pas natural?
Perquè per liderar aquesta batalla, donada la correlació de forces, l’única opció és l’exili. Sense l’exili aquesta batalla és molt difícil de liderar, tots a la presó, seria molt difícil. La correlació de forces era la que era, volia dir que si ens quedàvem –com s’ha demostrat- o ens tancaven o ens callaven. La nostra posició a Catalunya és d’una certa fragilitat davant la repressió de l’Estat, l’Estat té molta capacitat per fer mal, als líders, a l’organització, a l’independentisme… Per tant, no té sentit fer la DUI per rendir-se als cinc minuts… L’endemà de la DUI comença aquesta batalla. Aquesta batalla com totes necessiten ser liderades. Era imprescindible l’exili per poder liderar aquesta batalla.

El nostre exili té una potència en el seu relat que sense la presó no tindria

També és important la presó?
Molt. Moltíssim. El nostre exili té una potència en el seu relat que sense la presó no tindria, això és evident. Hi ha una dramàtica complementarietat entre un sacrifici i l’altre, entre la presó i l’exili.

En qui moment ho decideix que marxa a l’exili?
El cap de setmana del 28-29 d’octubre es va parlar de l’exili com a opció de tots. Com a opció de Govern, compartida, com a decisió comuna. Però també es va decidir que no deixava de ser una decisió personal de cadascú. Com que l’exili era políticament coherent, però també quedar-se era políticament legítim. A partir d’aquí vam dir-nos que la decisió era personal. I van pesar les situacions personals.

Allà no va dir cadascú el que faria…
Ens vam explicar el que faríem entre dilluns i dimarts.

Fins diumenge, la convicció era que anàvem tots junts a l’exili

Van parlar de la situació que generava els diferents escenaris?
Jo crec que fins diumenge, la convicció, al menys el que pensava jo i molts altres companys, era que marxàvem tots. Fins diumenge la idea que estava més o menys assumida és que anàvem tots junts a l’exili. Després, dilluns, de dilluns a dimarts, va haver-hi decisions personals absolutament legítimes i que, insisteixo, han estat políticament fructíferes. Encara que sigui una barbaritat haver de dir-ho així. Quan expliques al món que la meitat del Govern està a l’exili la gent s’escandalitza, i una part importantíssima de la solidaritat amb la causa catalana és pel fet que hi ha presos polítics, evidentment.

Per què hi ha aquest canvi?
No he de parlar pels altres. Aquí a aquelles hores passaven moltes coses pel cap de tothom, es va barrejar moltes consideracions personals, polítiques… Per tant…

La marxa es va fer de manera organitzada…
Es va fer organitzada. També va haver-hi el factor d’imprevistos que va tenir el seu pes. En un moment donat semblava que no se citaria a declarar ningú fins al dilluns 6 de novembre, i per tant semblava que hi havia uns dies per anar a Barcelona sense risc, perquè la querella s’havia presentat però no hi havia ordre de detenció i tampoc se’ns havia citat a declarar. La nit de dimarts, però, comencen a aparèixer les citacions per anar a declarar dijous, que és una cosa inaudita, que el dia abans de Tots Sants, que és festiu, citin a declarar la gent per una causa la querella de la qual s’ha presentat dilluns i els advocats no han tingut temps d’estudiar-s’ho… El cúmul d’irregularitats és tan brutal que això va fer que els càlculs fallessin.

Se’ns va caure el món a sobre quan ens van dir que se’ls havien quedat a la presó

Toni Comin Casa de la Republica Waterloo - Sergi Alcazar

Els primers dies van ser els més complicats?
Recordo com un moment traumàtic quan ens van dir que se’ls havien quedat a la presó. Que ho podíem preveure, que ens ho vèiem venir, però igualment fins que no es confirma mantens l’esperança. Saber que els tancaven a tots, se’ns va caure el món a sobre. Un moment especialment dolorós dels primers dies… Era la confirmació del que ja sabíem, que l’Estat havia decidit, la confirmació que el franquisme seguia viu, que 30 anys de democràcia havien servit de molt menys del que ens pensàvem, i això és una catàstrofe. Ara sabem que la Transició no va ser tal. Perquè al final si el franquisme es va refugiar a la judicatura, en els grans mitjans de comunicació, el franquisme es va refugiar a les grans empreses de l’Ibex, la policia, i hem jugat tots a fer veure que Espanya era una democràcia moderna, europea, i a la primera crisi rellevant, resulta que reapareix aquell franquisme que estava allà camuflat, es treu la careta i torna i agafar el control de ressorts claus de l’Estat, doncs tenim un drama, que és que el franquisme no va morir i la Transició no va ser una transició i que no es pot per evolució natural passar d’una dictadura a una democràcia, en algun moment s’ha de desfranquitzar l’Estat, igual com van fer Alemanya i Itàlia. El preu és molt evident, que el franquisme segueix viu a l’Estat espanyol.

Anar a la font
Marta Lasalas

Powered by WPeMatico

Translate »