Club Editor recupera ‘Entre dos silencis’ d’Aurora Bertrana, testimoni de la tragèdia europea

L'any 1938 Aurora Bertrana ja és molt més que la filla del novel·lista Prudenci Bertrana. És una escriptora consagrada que havia publicat Paradissos oceànics i Marroc, sensual i fanàtic. Però aquell any no és pas el millor moment de la seva vida. Lluny queden els viatges exòtics i el seu matrimoni i la Barcelona bombardejada sistemàticament per l'aviació feixista. A Ginebra, on s'hi refugiarà hi viurà "una experiència singular i especialment solitària de la guerra i l'exili", segons Maria Bohigas, editora de Club Editor. Pobre com una rata, Bertrana hi conviu amb exiliats i refugiats d'arreu d'Europa, treballa com a periodista per a diaris i ràdios suïsses i té accés a documentació de la Creu Roja suïssa i coneix el testimoni d'Antonio, un gitano granadí evadit d'un camp de concentració. "Això li permet fer una reflexió política molt aprofundida sobre el que està passant a l'Europa del seu moment, amb la Segona Guerra Mundial a punt d'esclatar", assegura Bohigas. Després de la guerra, a més, participarà en una missió de reconstrucció en un poble francès devastat per la guerra, Étobon, on els alemanys havien assassinat tots els homes com a represàlia per una acció de la Resistència.

Tot aquest material va fornir una de les obres més importants de Bertrana, la novel·la Entre dos silencis, que Club Editor –l'editorial que neix "sobre els enderrocs deixats per la guerra" en paraules de la seva propietària– recupera per commemorar els 80 anys de l'inici de la Segona Guerra Mundial. La recuperació, però, no és una simple reedició, sinó que l'ocasió ha permès desenteranyinar la història de l'obra. Com avisa la nota editorial, "entre dos silencis és un llibre tan accidentat com la història que explica".

Biografia accidentada d'una novel·la  

Que Joan Sales era un traductor i editor intervencionista –i sovint més que això– n'érem tots conscients després de llegir les cartes amb Mercè Rodoreda. Que també era un escriptor apassionat, també ho sabíem, però que la passió l'havia portat a traduir i fer canvis substanciosos a l'original d'Entre dos silencis, tot just ho havia insinuat Marta Pasqual al seu estudi sobre el Cicle d'Étobon. Ara, gràcies a la filòloga Georgina Solà –que en signa el post faci i la seva immersió en originals inèdits, correspondència i documentació de l'escriptora, s'ha posat al descobert el que des de l'editorial defineixen com "una de les aventures detectivesques més trepidants que hem viscut mai a Club Editor".

Tornada a finals dels quaranta a Catalunya per cuidar la mare i una tia i amb la condició de ciutadana suïssa, Bertrana havia escrit una novel·la en dues parts ambientada a Hernam, un poble inspirat en els fets d'Étobon durant i després de la guerra, i separades per la cesura de l'armistici. L'havia escrita en castellà –la seva llengua materna, de fet–, com abans havia escrit en francès, i pensant que les possibilitats d'editar en català eren mínimes s'havia adreçat als editors Lara i Plaza, que l'havien refusat. Santiago Albertí en publicaria la segona part, titulada Tres presoners, l'any 1957, que presumiblement va traduir ella mateixa.

Quan Xavier Benguerel va proposar editar la primera part a Club Editor, ja no serà Bertrana qui la faci, sinó Sales. Segons escriu una enutjada Bertrana a les seves memòries, aquest "es va permetre de modificar una pila de coses, modificacions de les quals jo no em vaig assabentar fins molt de temps després perquè no m'havien donat les galerades a repassar i també perquè jo tinc el mal costum de no rellegir mai cap llibre meu un cop publicat". Maria Bohigas n'és conscient d'aquesta mà del seu avi, i assegura que, malgrat tot, la versió de Joan Sales és una delícia. L'escriptor i editor acabava de publicar la primera versió d'Incerta glòria i estava sota la influència vigorosa i espiritual de Kazantzakis, i, per tant, "introdueix una processó digna d'El crist de nou crucificat en unes terres que, si bé catòliques, eren d'influència luterana; converteix una de les protagonistes, Marieta Rohe, en una mena de personatge dostoievskià emparentat amb la Carlana; estableix una rivalitat amorosa entre dos militars alemanys i, el més important per un escriptor-soldat com ell, canvia la perspectiva sobre el fet militar i a la mínima hi fa aparèixer la seva experiència", tal com detalla l'editora. De fet, de motius per entusiasmar a Sales i fer-lo fins i tot incloure un capítol sencer del seu puny i lletra n'hi havia uns quants. Per començar, els inicis d'Incerta glòria i d'Entre dos silencis, tenen un munt de paral·lelismes. Als dos, dones del poble han de conviure i alimentar a soldats enemics. Si bé en un cas l'autor escriu des del punt de vista del soldat, en l'altre ho farà des del punt de vista de la dona. La visió de la guerra també els havia d'emparellar fàcilment.

Una esmena de la filla al pare

Bertrana, que va conviure a Étobon amb les vídues dels morts i amb els antics ocupats que feien servir els soldats abans ocupants i ara vençuts com a mà d'obra. N'observa les formes d'organització i de relació i la temptació de la venjança o la solidaritat, i acota molt la fantasia. "Per tant, era evident que el que havia fet Sales deformava la voluntat literària de l'escriptora, contaminant-la de la seva novel·la i de les seves lectures com a editor. Hem enterrat un molt bon llibre i hem tornat a començar" resumeix l'editora. Tornar a començar volia dir tornar a traduir de nou el llibre en les seves dues parts, El poble sense homes i Presoners de guerra,  obviant la traducció de Sales, però d'acord amb l'estil i les decisions de Bertrana en les seves novel·les en català i la versió en català de Tres presoners, publicada per Albertí. 

En aquesta operació filològicament complexa hi havia el perill de trencar el to de la novel·la. "Per això hem tractat la Bertrana com si fos viva i per tant, no hem fet una traducció literal, sinó que hem treballat amb la base del que ella va fer" assegura Bohiogas. Segons explica l'editora, "qui traduís la Bertrana havia de ser un traductor amb ofici però també una llengua i una experiència del període i del món material que pogués tenir la vivacitat d'un text on la realitat de les coses és fonamental". La persona que tenien més a mà i que reunís aquestes condicions era Núria Sales, la mare de Maria Bohigas i filla de Joan Sales. D'aquesta manera, "la filla ha esmenat la plana al pare" riu la neta de Sales.

A banda de la peripècia editorial d'Entre dos silencis, Bohigas no s'està de destacar la importància de la novel·la com que parla de la guerra i la resistència d'una manera real, allunyada dels mites de la Resistència francesa, d'una manera que no es va poder parlar fins als anys 80. Això la fa, a parer seu, una novel·la europea. De fet, a parer de Bohigas, Bertrana escriu de la mateixa manera que als seus llibres de viatges. Fuig de l'heroisme, ja que no necessita crear una literatura èpica i nacional com seria els cas dels seus homòlegs francesos. "Bertrana no volia passar comptes, sinó que ens diu que el conflicte està basat també en la relació entre les persones i les actuacions individuals de cadascu. Una guerra és i no és ideològica. En un context inexorable, la consciència o consistència moral d'algú és prou per aturar la màquina". Això la fa, per exemple, molt diferent d'El silenci del mar, una novel·la de combat i de desig escrita per l'escriptor resistent Jean Bruller durant la guerra, en què l'autor clamava perquè els pagesos que havien d'acollir l'ocupant actuessin d'una determinada manera. Bertrana, senzillament, va observar el que havia passat realment i ho va explicar.

Anar a la font – ElNacional.cat

Deixa un comentari

%d bloggers like this: