Cesc Martínez pinta una societat tarada

Recordo en Cesc Martínez (Manresa, 1974) a la facultat de Filologia Catalana de la UAB. Com jo, va assistir a les classes de grans professors com Pep Paré o Josep Maria Balaguer. D’ells en va aprendre l’estètica romàntica, l’estètica modernista i avantguardista i l’art de l’oratòria, uns conceptes que queden fabulosament reflectits a la seva novel·la Traça un perímetre, així, en imperatiu. 

Ara no em ve al cap una sola novel·la catalana que comenci amb un atac sanguinolent per part de tres llobes mortes de fam. L’escena és impactant, com també ho és el context social, ambiental i personal de la presa dels llops, la Pagesa, una dona bruta que només ha servit per a parir fills ingrats. El llenguatge de Cesc Martínez és d’un nivell altíssim, i això no significa que la lectura es faci feixuga, ans al contrari. Llegir Traça un perímetre, publicat a Anagrama, és com assistir a una classe de llengua i literatura catalanes a través d’una novel·la-riu que creix i es destrueix alhora a mesura que avança. 

L’estil de Martínez ja havia impressionat la crítica amb els microcontes de Bits (2001) i amb la seva primera novel·la, Opi i sardines (2011). Enginy, estructura postmoderna, reflexió sobre l’escriptura, deconstrucció permanent i molt de lumpen. Personatges perduts en un maremàgnum de circumstàncies. Rituals folklòrics narrats des d’una veu culta i transmóns psicològics retratats amb la força d’un escriptor que hi veu més enllà. Registres superposats i llenguatges infinits. Mirades que travessen mons. 

Traça un perímetre és d’aquells llibres que sumen quatre històries enxarxades a través d’una temàtica o d’una veu narrativa, de vegades comuna, filtrades amb humor negre del bo. Quatre moviments tectònics que desemboquen en el retrat calidoscòpic d’una societat malalta formada per persones que toquen fons, d’un temps i les seves indigències existencials. Cesc Martínez és capaç de d’enganyar la realitat amb una altra realitat. Cues de migrants que travessen Europa, artistes criminals, bojos de poble, xarxes de traficants, espies industrials, quinquis cabrons, malnoms i amors provisionals. Tot conviu a Traça un perímetre “com si hagués deixat d’existir la possibilitat d’atzar”. Els límits del món se’ns esborren a marxes forçades i, per tant, si no volem acabar els nostres dies en un manicomi a vessar d’individus amb codis instintius i animals, cal que tracem un perímetre o acabarem perdent-nos. 

Anar a la font – ElNacional.cat

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

%d bloggers like this: