El PSC tem que el Govern vulgui crear “una policia patriòtica” a Catalunya

El PSC-Units demanarà la compareixença del vicepresident de la Generalitat, Jordi Puigneró, i del conseller d’Interior, Joan Ignasi Elena, al Parlament. Ho ha anunciat la portaveu del PSC, Elia Tortolero, aquest dilluns en una roda de premsa.

Els socialistes són crítics amb les darreres reformes que afecten el cos dels Mossos d’Esquadra –com la reforma de la cúpula, el fet que la seva protecció jurídica depengui ara del Departament de Presidència o que el Parlament hagi posat en marxa una comissió sobre el model policial– i ara temen que el Govern vulgui crear una “policia patriòtica”, a l’estil dels agents de la Policia Nacional que durant el mandat del PP al govern espanyol haurien actuat contra rivals dels populars. “L’últim que necessita el nostre país és que ens trobem davant d’una versió independentista del cas ‘Kitchen'”, ha dit Tortolero.

Les sospites del PSC procedeixen de diverses publicacions periodístiques sobre el malestar entre jutges i fiscals pel relleu del fins fa poc cap d’investigació dels Mossos, Toni Rodríguez, i suposats moviments dins del cos per entorpir indagacions policials que afecten l’entorn de l’extinta Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), d’on provenen destacades figures de JxCat. Aquestes informacions “preocupen moltíssim” els socialistes, per la qual cosa volen que Puigneró i Elena les aclareixin al Parlament.

Font: Racó Català: Llegeix, pensa i opina – Read More

Post Title

Per David Valls

 

Hi ha una sèrie de comunitats que per a comunicar-se xiulen, en concret s’han trobat uns 70 grups arreu del món que fan servir els xiulets. De fet, es parlen xiulant. Per exemple, l’ètnia hmong –que viuen a les regions muntanyenques de Xina, Vietnam, Laos i Tailàndia–, fan servir els xiulets per a comunicar-se. Els xiulets permeten als grangers parlar entre ells a través dels trossos, i als caçadors comunicar-se per dins del bosc.

A Papua Nova Guinea, els parlants de la llengua wam, també xiulen. De fet, l’exèrcit australià els va contractar per a confondre els japonesos que interferien i escoltaven les comunicacions.

Ara, cal dir que uns dels llocs més populars on es xiula és a l’illa de Gomera, a les Canàries.

El llenguatge xiulat de l’illa de la Gomera (Illes Canàries), denominat silbo gomero, reprodueix amb xiulets la llengua parlada pels illencs, que en aquest cas és la llengua castellana. Sembla ser que els últims parlants de guanxe van adaptar i traduir els xiulets, que originalment eren en aquesta llengua, al castellà perquè no es perdessin. Cal dir que el guanxe era una llengua amaziga. Transmès de pares a fills durant els segles, és l’única llengua xiulada del món plenament desenvolupada i practicada per una comunitat nombrosa (més de 22.000 persones). El silbo gomero reemplaça les vocals i consonants del castellà per xiulets: dos xiulets diferenciats substitueixen les cinc vocals espanyoles; i altres quatre xiulets a les consonants. Els xiulets es distingeixen pel seu to i la seva interrupció o continuïtat. Una vegada que han adquirit pràctica suficient, les persones poden transmetre amb xiulets tota mena de missatges. A més, algunes variants locals permeten identificar l’origen dels xiuladors.

El silbo gomero és un sistema de comunicació que imita la llengua castellana amb xiulets. No és realment una llengua per si sola, com ho seria el català, el francès o l’anglès perquè no té un vocabulari propi, sinó que copia les paraules i substitueix les paraules del castellà per xiulets.

Com es tracta d’un sistema simple que representa amb sis fonemes (dos vocals i quatre consonants) als 24 que té el castellà, moltes paraules es xiulen de la mateixa manera. Per entendre-les és crucial el context. Per exemple, balena i gallina es xiulen de la mateixa forma. Una persona de terra endins entendrà gallina i un pescador, balena.

El 1999 es va començar a ensenyar a les escoles, cosa que ha fet que el silbo gomero sigui entès per gairebé tots els illencs, sobretot per gent gran i per joves. El silbo s’utilitza també en les festes, incloses les de caràcter religiós. Per evitar que aquesta llengua desaparegui –tal i com ha passat a les altres illes de l’arxipèlag canari– cal reforçar-ne la seva transmissió i valoritzar-ne la seva qualitat de patrimoni cultural, un fet que ja és summament apreciat pels habitants de la Gomera i de totes les Illes Canàries. Cal dir que el silbo gomero és considerat PatrimoniCultural Immaterial de la Humanitat per la UNESCO.

 

Us ha agradat? En voleu més? Text extret del llibre del mateix autor ‘Les llengües de l’Anaconda’ de Viena Edicions

Podeu sentir-ne l’àudio a ivoox

 

 

Font: Racó Català: Llegeix, pensa i opina – Read More

RACó POèTIC: Mirar els teus somnis, de Gabriel Maria Pérez

Mirar els teus somnis
podria ser
escoltar llunyans
murmuris de la teva ànima,
amanida de colors blaus.

Sentir els teus somnis
podria ser
gaudir de silents
vergers de la teva ment,
amanida de colors blaus.

Xarrupar els teus somnis
podria ser
sadollar exquisits
exilirs de la teva essència,
amanida de colors blaus.

I aquests blaus,
reflexos del cel,
del teu caminar,
dels teus enigmes remullats
per la innocència perpètua.

Font: Racó Català: Llegeix, pensa i opina – Read More

OPINIÓ – Francesc Abad: L’article de Xavier Roig com a síntesi del potencial devastador per a l’independentisme dels efectes que s’estan generant des de la frustració

La no publicació fa uns dies de l’ARA d’un article de Xavier Roig, ha estat un fet àmpliament denunciat i difós, que ha generat un ambient d’una toxicitat molt inquietant.

Després de llegir l’article la impressió que en vaig treure és que era un exemple perfecte de l’element comú de les molt diverses maneres com s’està expressant la frustració indepe amb tot el que està passant des de l’1-O: ignora i nega la realitat de la societat que som, de la nació que som

Parla de la “institucionalització del bilingüisme” i de que el bilingüisme és un parany per al català, que serà menjat pel castellà.

No, no hi ha cap “institucionalització” del bilingüisme. L’únic que hi ha és la realitat d’un país bilingüe. Ens agradi o no, la realitat de la nostra societat, de la nostra nació, de com som és la realitat d’un país bilingüe. No s’ha institucionalitzat res. Hi ha una realitat.

Sí, des del 1714 el nostre país ha patit una sistemàtica persecució de les nostres llibertats i de la nostra llengua, del català. És contra això que ens aixequem i lluitem, per la nostra llibertat i per un estat a favor del català i no en contra del català, com és l’estat espanyol. Però la història també són tots aquests milions de vides, compromisos, il·lusions, que ha acollit Catalunya durant el s.XX i el s.XXI. Som el país que som per tot el que hem viscut i vivim. No som el país que érem. Segurament tampoc el que serem. Però no hi ha futur si ens neguem com som, la nostra realitat. I aquesta realitat és la d’un país on el català és una llengua viva que conviu amb el castellà.

Diu Xavier Roig que el castellà no està present a Catalunya des de fa segles, i això és cert. Però això no justifica en cap cas que hàgim d’ignorar la realitat de la societat i la nació que som. I ara mateix el castellà és la llengua inicial del 52,7% de catalans, mentre que el català és la llengua inicial del 31,5%.

Que cal protegir el català? Sens dubte, però no ho podem fer d’esquenes a la societat que som, a com som. El bilingüisme forma part de la nostra realitat. I la majoria de la població això ho assumeix i vol:

un 75,5% de la població catalana vol que el català esdevingui la seva llengua d’ús habitual.
un 60%, vol que català i castellà siguin, totes dues, les seves llengües d’ús.

Sí, la immensa majoria de la nostra societat es mostra satisfeta per formar part d’una societat bilingüe. Només un 12,5% de la nostra societat vol que el català sigui la seva única llengua d’ús habitual. I només un 8,7% que només ho sigui el castellà.

Aquesta és la realitat. Sobre aquesta realitat és que cal treballar, i fer-ho integradorament i protegint la llengua que més ho necessita, el català, però no contra el castellà.

Perquè no és cert, com afirma Xavier Roig que “el bilingüisme porta a que una llengua es mengi l’altra”: a Catalunya el català és l’única llengua que creix en usuaris habituals i que la fan seva, com a llengua de referència, fins al punt que es passa del 31,5% que té el català com a llengua inicial al 43,7% que la té com a llengua habitual (36,3% + 7,4 compartint ús amb el castellà), mentre que el castellà passa del 52,7% al 46,6%.

No, no vull que el meu país i les seves polítiques, que el nou país que volem ser, s’edifiqui sobre la negació de la nostra realitat com a societat, del que som i de com som, en cap àmbit, però en especial en temes tan sensibles i nuclears com la llengua, i menys encara en intents de vincular processos migratoris, orígens, i actituds negatives davant el català, com quan Xavier Roig diu: “el bilingüisme només ha servit perquè els que no vulguin aprendre el català no ho hagin de fer”. Doncs la realitat és que tota la població que passa per les nostres escoles aprèn el català: el 94,4% de la població jove (15 a 19 anys) entenen i poden parlar, llegir i escriure el català. I aquesta és la principal garantia de futur per al català, la nostra escola, i aquest assegurament del coneixement de la llengua, sense el qual no hi pot haver ús.

Em sap molt greu que escampi l’ombra del dubte sobre la immigració en relació a una distància o desinterès envers el català. La generació que va arribar a Catalunya als anys 60-70, procedents de la resta de l’estat, no van tenir cap oportunitat d’una escola en català ni d’una societat en la que el català hi fos present. Però els seus fills ja sí. Amb l’onada migratòria del s.XXI, molt recent, llatinoamericana, però també asiàtica, magrebina, africana, de l’Europa de l’Est… la població adulta tampoc ha passat per l’escola, i no hem tingut prou força per facilitar-los un gradual coneixement del català. Però sí els seus fills. Per això aquest 94,4% de plena competència entre la població jove.

És injust aquest deixar-ho anar vinculant immigració i escaquejament lingüístic. I és desconèixer el nostre país, com eren i van ser les coses i com són. La població migrant d’aquesta onada del s.XXI s’ha tornat a concentrar majoritàriament a ciutats i barris on ja es va concentrar la immigració dels 60-70, en entorns amb molt poca presència del català entre la població adulta. Socialment aquesta situació ara com ara només s’està podent revertir amb el paper clau que té l’escola i la formació dels joves, dels fills d’aquesta segona gran onada migratòria. No és un procés d’un dia per l’altre, requereix temps. La voluntat hi és, com clarament evidencia aquest 75,5% de la població que vol que el català sigui també una llengua seva d’ús.

Tenim un país en el que el castellà és la llengua inicial de la majoria de la població, i on català i castellà són llengües oficials, i el que proclama Roig és negar la nostra realitat, com a societat, com a nació, en relació a les nostres llengües, i obrir un conflicte divisiu d’abast impredible amb la seva proposta de “retirar” al castellà, promovent “el monolingüisme català oficial”. 

Segons Roig amb aquesta mesura “ l’equiparació 50/50 s’hauria acabat. Voldria dir tenir eines legals per poder fer discriminació positiva sobre el català sense contemplacions ni pors”. Un altre cop ignora o nega la nostra realitat. El català ja gaudeix de discriminació positiva, de protecció… fins on l’estat espanyol permet, que no és on nosaltres voldríem ser. Per això volem la independència, perquè no és un problema del castellà, sinó de l’estat espanyol. No és un problema de pors, sinó d’intel·ligència i d’una visió integradora de la nostra societat i la nostra realitat, no excloent.

Suposo que ell mateix veu ho està portant massa lluny i llavors intenta aclarir que aquest monolingüisme no equivaldria a oprimir l’espanyol. Però la realitat és que tot el que és retirar i limitar drets dels que gaudeix la nostra societat té aquesta perillosa dimensió.

I així és com arribem a una de les afirmacions més terribles de l’article: “Que l’actitud pot comportar enfrontaments i certa divisió social? És clar! No es guanya cap guerra sense enfrontaments.”

 Aquesta frase, aquesta exaltació del conflicte i de la divisió social, no és res més que una “entranyable” victòria pòstuma de C’s, ara que està a punt de desaparèixer.

C’s es van crear amb l’únic objectiu de fomentar la confrontació i divisió civil com a estratègia per aturar l’independentisme… i ves per on, ara són alguns que diuen predicar des de l’independentisme que reivindiquen la confrontació i la divisió civil com a estratègia, que recullen el relleu a aquests ciutadans en extinció política.

I per si no n’hi hagués prou amb la confrontació i la divisió social, també “Cal començar a ser clars i desagradables. Perquè el tema s’ho mereix. I no guanyarem res amb contemplacions”

Ser desagradables com a estratègia. I sense contemplacions. Aquesta és la recepta, sembla ser.

I llavors, amb un parell de referències més a la immigració és com Roig, i els que l’aplaudeixen, poden dinamitar un dels pilars estructurals de la majoria social i política per la independència, que podem resumir en actuar d’acord al “un sòl poble” candelià.

Del “un sòl poble” a l’estratègia de ser desagradables, els enfrontaments i la confrontació i divisió social… No hi ha manera més “intel·ligent” de fer avançar i enfortir l’independentisme en una societat tan diversa com la nostra.

Cal ser conscients de la nostra realitat social, com a societat, com a nació. Paco Candel ho era, sabia com havia evolucionat la nostra societat, i sabia que l’estratègia del “un sòl poble” era determinant, necessària, per a qualsevol futur col·lectiu d’aquest país nostre en el que només el 63% ha nascut a Catalunya, i en el que, d’aquest 63% nascut a Catalunya, només un 23,9% tenen els 4 avis nascuts a Catalunya, mentre que el 39,3% no en tenen cap.

És molt irresponsable, si sabem com és el nostre país, la nostra societat, voler dinamitar l’estratègia integradora del un sòl poble, per convertir la llengua en escenari de confrontació social. 

I a sobre fer aquest totum revolutum de llengua i immigració… se m’escapa, no puc entendre-ho. Un escenari així condemnaria inevitablement l’independentisme a la seva minorització i a una amarga testimonialització política i social de la que ens costaria dècades sortir-ne.

Som el país que som i les coses són com són. Som una societat i una nació amb orígens diversos, i identitats i llengües compartides, i que la immensa majoria vol seguir compartint i fa seves. I sí, les coses han anat així i som així. I negar aquesta realitat és el pitjor que pot fer l’independentisme. La independència, la República Catalana, el nou estat català s’ha d’edificar millorant i estenent els drets que ara tenim, no limitant-los a ningú. S’ha d’estar molt pillat per fer crides a la divisió social i al monolingüisme oficial del català.

I jo a un unionista el podré menystenir, àdhuc insultar, o el que sigui, però en cap cas negar-li la catalanitat. El conflicte amb l’únionisme està en les seves propostes, polítiques, en negar la democràcia, en la seva repressió, etc. mai en una divisió social identitària perquè des de l’independentisme ens hi referim com a no-catalans. Són catalans. Perquè com a qualsevol poble, i procés d’emancipació, hi ha de tot.

I acabo: una de les més recordades manifestacions d’allò del “un sòl poble” era la que s’expressava amb el “és català qui viu i treballa a Catalunya”. Fou una expressió pensada en aquell moment tan complicat, sense cap estructura de govern, ni de país, en plena dictadura. Una expressió adreçada a aquells més de dos milions de persones procedents de la resta de l’estat que havien arribat a Catalunya els anys 60 i 70. Era una manera de promoure i facilitar la seva integració, d’ajudar-los a sentir-se part del nou país del que ja formaven part. Són expressions del país que jo vull i pel que porto lluitant tota la meva vida. El moment és complicat, molt. Amb tot el que ha passat després de l’1-O és molt difícil no sentir-se frustrat. Però si volem fer realitat la independència, el nou país, en cap cas ens podem deixar arrossegar per l’antipolítica que nega la realitat de la nació que som i posa proa a forats negres com els de la divisió social.

Font: Racó Català: Llegeix, pensa i opina – Read More

Llarena defensa la seva “aparença de neutralitat” després de rebre una medalla de la fundació espanyolista Villacisneros

El magistrat del Tribunal Suprem Pablo Llarena ha presentat aquest dilluns un informe on rebutja els arguments de la recusació que l’expresident de la Generalitat Carles Puigdemont i els exconsellers Toni Comín, Lluís Puig i Clara Ponsatí van presentar contra ell per manca d’aparença d’imparcialitat després que aquest rebés una distinció de la fundació espanyolista Villacisneros per “defensar la unitat d’Espanya”. Llarena argumenta que rebre aquesta distinció no afecta la seva aparença d’imparcialitat i nega que estigui fent una “persecució personal” als exiliats. La seva actuació, afirma, és únicament processal.

Segons el jutge, la seva tasca és impol·luta i no se’n pot desprendre “cap animositat” respecte a l’expresident Puigdemont i els exconsellers Comín, Puig i Ponsatí. “La persecució que addueixen fa referència a una obligada actuació processal”, diu Llarena, que creu que no se’l pot acusar de manca de la “imparcialitat exigida”.

“És el legislador qui imposa que l’instructor acordarà la recerca dels processats en rebel·lia fins que siguin trobats i quedin a disposició del procés perquè es pugui culminar la fase d’investigació”, sosté.

En aquest marc recorda el cas de Meritxell Serret, que va comparèixer voluntàriament al Suprem. Destaca que va acordar el seu alliberament immediat.

Segons el magistrat, el lliurament de la distinció de la fundació Villacisneros tampoc afecta de cap manera a la seva imatge d’imparcialitat. Ho argumenta recordant que el 2011 va rebre la medalla de la Guàrdia Urbana de Barcelona quan Xavier Trias era alcalde, Puigdemont alcalde de Girona pel mateix partit i Joaquim forn tinent d’alcalde de Barcelona.

Llarena afirma que si en aquell reconeixement no va comprometre la seva aparença d’imparcialitat, tampoc ho fa la medalla de la fundació Villacisneros. Al seu escrit també recull la doctrina del Suprem sobre la imparcialitat, que estableix que per excloure un jutge no n’hi ha prou amb “sospites”, sinó que calen actituds del propi magistrat que corroborin que ha pres partit.

Segons Llarena, Puigdemont i els exconsellers basen la recusació en el fet que acceptés la distinció de la Fundació Villacisneros, però “no fan cap anàlisi” sobre el seu comportament personal ni del discurs que va fer per agrair el premi. El fet d’acceptar la distinció, insisteix, no permet pressuposar que combrega amb la ideologia dels qui li lliuren.

El jutge també nega que –com sostenen les defenses- hagi desplegat una “persecució personal, injustificada i arbitrària” de Puigdemont i els exiliats, i recorda que ha adoptat algunes decisions “favorables a les defenses”, com “la decisió de posar en llibertat els membres de la Mesa del Parlament després de prendre’ls declaració com a instructor”, o alliberar membres del Govern la Generalitat.

També argumenta la seva aparença de neutralitat recordant que no va apreciar indicis de criminalitat contra Artur Mas, Marta Pascal o Neus LLoveras, o que no va atribuir delicte de rebel·lió contra diversos dels investigats. També recorda que les decisions que sí que han estat adverses per a les defenses han estat validades per la Sala d’Apel·lacions del Suprem.

Font: Racó Català: Llegeix, pensa i opina – Read More

Catalunya En Comú aposta per abordar la negociació amb l’Estat amb un “consens” previ al Parlament

El portaveu de CatComú, Joan Mena, creu necessari activar la taula de diàleg i la Comissió Bilateral “més enllà del calendari electoral” espanyol, fent referència les eleccions de Castella i Lleó. Per això, ha demanat que la Generalitat i el govern espanyol es posin a treballar per “avançar”. Mena creu que Aragonès hauria de parlar amb “altres” formacions al Parlament, “més enllà dels partits independentistes”, per a asseure-s’hi amb el “màxim consens possible”. En roda de premsa, el portaveu de la formació d’esquerres defensa que “hi ha possibilitat de diàleg” i que treballaran per “facilitar-lo” per a arribar a acords concrets.

Per això, els comuns posen èmfasi en “garantir” que tant la taula de negociació com la Comissió Bilateral es reuneixin per abordar, per exemple, el finançament de Catalunya.

D’altra banda, sobre la conferència que oferirà Pere Aragonès a Madrid aquest dimecres, al Club Siglo XXI, Mena ha considerat que “és una bona notícia, un bon símptoma”. Així, ha ressaltat que aquesta trobada camina cap a la “normalització” de les relacions.

Font: Racó Català: Llegeix, pensa i opina – Read More

Reguant demana al Suprem la nul·litat de la seva causa i que es reprengui de nou la instrucció

L’escrit de defensa de la diputada de la CUP Eulàlia Reguant al Tribunal Suprem demana la nul·litat de la seva causa i que la instrucció comenci de nou ja que ara és diputada i, per tant, aforada. La Fiscalia demana 6 mesos de presó i inhabilitació contra la diputada per un delicte de desobediència greu. Reguant es va negar a respondre les preguntes de Vox, acusació popular, en el marc del judici contra l’1-O. La defensa també argumenta que s’han vulnerat diversos drets com la llibertat ideològica i de consciència de l’acusada, això com el seu dret a la llibertat d’expressió. I és que Reguant considera que respondre les preguntes de Vox li provoca un “perjudici moral”.

En un escrit de 16 pàgines, la defensa de Reguant argumenta que la instrucció hauria de començar de nou al Tribunal Suprem i s’haurien de declarar nul·les totes les actuacions realitzades fins al moment. Ja que ara és diputada i té la condició d’aforada. I considera una “absoluta irregularitat” que el Tribunal Suprem hagi donat per bona la instrucció i l’acusació.

En segon lloc, la defensa al·lega que no es pot sancionar dues vegades per la mateixa conducta, tenint en compte que la Sala Segona del Tribunal Suprem ja va interposar una correcció disciplinària en forma de multa a Antonio Baños i Eulàlia Reguant, l’any 2019. Concretament, 2.500 euros a cadascú.

La defensa considera que l’acusació vulnera la llibertat ideològica i de consciència de l’acusada, així com el seu dret a la llibertat d’expressió, ja que Reguant va actuar emparada per l’article 418. LECrim, que estableix que “cap testimoni podrà ser obligat a declarar sobre una pregunta de la qual la seva resposta pugui perjudicar materialment o moral, de forma directa i important, a la persona”.

I és que Reguant va voler evidenciar “l’anomalia” de la presència de Vox com a acusació popular en el judici contra el dret a l’autodeterminació i denunciar la “connivència entre l’extrema dreta i l’aparell judicial espanyol”.

Finalment, l’escrit també diu que la petició d’una pena d’inhabilitació “interessada” per uns fets ocorreguts prèviament que l’acusada fos diputada electe, suposa un “sacrifici inacceptable del dret a representació política i una flagrant vulneració del principi de
proporcionalitat”.

Font: Racó Català: Llegeix, pensa i opina – Read More

Borràs: el retorn de Puigdemont a Catalunya “ha de servir per culminar la independència”

La presidenta del Parlament de Catalunya, Laurà Borràs, ha assenyalat que el retorn de Puigdemont a Catalunya “ha de servir per culminar la independència”. Tot i que no ha donat dates concretes, Borràs ha desitjat que la tornada es produeixi properament i ha remarcat la necessitat que l’independentisme “ha de tenir previst” què pot comportar la seva arribada. “És evident que aquesta seria la principal victòria dels que hem estat sostenint que la nostra lluita és legítima”, ha dit en una entrevista publicada aquest diumenge a ‘El Nacional’. En la mateixa conversa, Borràs no ha descartat optar a la presidència de Junts si Puigdemont abandona el càrrec per centrar-se en el Consell per la República. “Veurem”, ha dit.

Pel que fa al possible retorn de l’expresident, Borràs ha defensat que seria una acció “legítima” i ha assenyalat que “hi hauria d’haver una resposta de país”. “Una de les fines que s’ha de fer des de l’independentisme és preveure aquests escenaris; si ell pot tornar a l’estat espanyol, haurem de veure com es comporta l’estat espanyol davant d’aquest fet”, ha comentat. “Fins ara no sembla que estigui en disposició de respectar la seva inviolabilitat o la seva immunitat […]; fins on podem arribar? Doncs hi ha coses que no les podem permetre”, ha afegit.

En relació amb la qüestió d’ocupar la presidència de Junts en cas que Puigdemont se centri en el Consell per la República, Borràs ha remarcat que les decisions que vulgui prendre “també han de ser referendades per la militància”. Alhora, ha recordat que l’expresident “continua sent allò que aglutina JxCat”, tot afirmant que “el fet que no presideixi el partit no vol dir que no continuï sent el seu partit”.

Font: Racó Català: Llegeix, pensa i opina – Read More

OPINIÓ – Toni Strubell: L’heroica Ràdio Vilablareix

Quan la sovint passiva activitat d’escoltar la ràdio ens porta a les orelles històries de les ràdios “locals” nostrades o dels herois que les fan rutllar, quasi sempre per amor a l’art, massa sovint ens parlen dels “inicis” d’un professional (que després “triomfa” a la SER) o potser d’una ràdio que només va sobreviure –ailàs, en algun temps pretèrit– gràcies al voluntarisme d’algun equip d’entusiastes de màgia de metxa curta. Dicífil és que entre aquells records no se’ns barregi el perfum de tecnologia radiofònica prediluviana i aquella “cultureta” local de pastorets i missatge dominical de mossèn X que tant va caracteritzar les ràdios locals pretèrites. Algunes, ailàs, segueixen en aquella línia en la seva perduda batalla amb el verí totpoderós de la COPE o dels txunta-txunta dels despacitos llatins omnipresents que ens ho ensucren tot a tothora. Que no ho creieu? Amable lector/a, feu-me el favor d’anar a l’àrea radiofònica metropolitana i feu un lent recorregut pel dial. Sí, escolti, apunti, aquell imparable tsunami de ràdios en castellà, aquell rude colonialisme massiu radiofònic que durant anys ens ha fet refugiar-nos com a nàufrags a l’illa pública de Catalunya Ràdio o la privada de l’inefable comte de Godó. Doncs no, mireu –ara que fins i tot aquestes ens han fallat en llengua i esperit– no tirem la tovallola. Hi ha una altra opció a la què ens podem agafar: Ràdio Vilablareix!

“Ràdio Vila… què, dius?”

“Ràdio Vilablareix!”

“Caram, però això és molt petit, no?”

“Oblides que Apple va néixer en un garatge?”

“Així que estem davant un futur gegant?”

 

Jo no he dit això. Però sí dic que la mida no importa. Dic que el que importa de debò és el contingut i l’art de seducció. La ràdio en català és possible! I dic que la perseverància, juntament amb la qualitat, són els valors que la faran subsistir primer, i triomfar després. De fet, són els valors de Ràdio Vilablareix, veieu. Petits? Sí. Però no són petits els defensors de tota causa “difícil” en temps difícils? Quan molts mitjans claudiquen i inviten feixistes a enverinar els prime times i neguen que el català sigui la llengua d’aquesta terra i donen per bons tots els fets consumats de la dictadura borbònica, allà tenim Ràdio Vilablareix per fer-los cara. Per fer, de fet, el que fan una ràdio danesa a Dinamarca o un sueca a Suècia, difondre el relat del país propi, sense legitimar el colonialisme banal que aquí tots semblen donar per bo. Gràcies Ràdio Vilablareix per atrevir-te a ser fidel. No tindràs el glamour de Rosalia, Serrat i Isabel Coixet, però tu no t’has venut al millor postor per la llengua. Tu t’has fet un gegant en la defensa d’una manera de ser sense haver-te venut a una altra cultura més pagadora o una altra mentalitat per ser universals. Perquè com va dir un filòsof, no hi ha cosa menys universal que renunciar a l’universalitat pròpia. Perquè és això mateix a què ens empeny el règim del 78 i el seu model de mitjans de comunicació. Uns mitjans que el passat 6 de gener van obrir tots els butlletins parlant-nos de la “Pascua Militar” i la “Loteria del Niño” com si fóssim súbdits de l’Ayuso, que és al què ens pleguen. Gràcies Ràdio Vilablareix per ser prou valenta per resistir-vos-hi! És el que us fa ser tan grans!

Font: Racó Català: Llegeix, pensa i opina – Read More

Impulso Ciudadano denuncia “discriminació” del castellà i l’aranès

L’entitat Impulso Ciudadano ha denunciat “discriminació” del castellà i l’aranès a les pàgines web de la Generalitat i el Parlament. En un informe sobre espais institucionals d’internet amb el domini .cat, l’entitat assenyala “nombrosos incompliments” de la llei 11/2007 d’accés electrònic dels ciutadans als serveis públics i de l’article 14 de la Constitució espanyola. Segons l’informe, “la ignorància, el maltractament i la desconsideració cap al castellà i l’aranès és constant en els aparadors institucionals d’internet, afectament guies, normes, serveis i tràmits fonamentals per a la ciutadania”.

L’entitat veu “irregularitats” en pàgines web que fan referència a intervencions del president de la Generalitat, l’activitat ordinària del Parlament, la inscripció d’un menor a La Meva Salut, incidències de la covid a les escoles, la normativa de seguretat viària, l’impost de transmissions patrimonials i persones en situació de pobresa energètica, entre altres.

A més, segons Impulso Ciudadano, la navegació en castellà dels portals de la Generalitat “pateix continuades apagades”. I afegeixen que les institucions utilitzen l’opció del google translate, el traductor automàtic, com una “coartada”.

Impulso Ciudadano enviarà l’informe al Defensor del Poble, el Síndic de Greuges, la secretaria general de política lingüística, el president de la Generalitat, la presidenta del Parlament i el director de la RAE i de l’Institut Cervantes, entre d’altres.

Font: Racó Català: Llegeix, pensa i opina – Read More