Diverses entitats del País Valencià preparen l’Ascensió a l’alt de Guisop

L’any 2011, a partir d’una iniciativa cívica promoguda pel Centre Cultural Castallut i l’Ateneu Cultural Republicà, de Petrer, es va proposar l’ascensió a l’alt de Guisop (1.250 m), a la serra de Castalla, per celebrar l’eixida del sol el 22 d’agost, coincidint en el dia exacte del naixement del mestre i escriptor: “l’alba de Valor”. Es va triar L’alt de Guisop, pel fet que un indret estimat i sovintejat pel mateix Enric Valor i recurrent en obres com Temps de batuda.

Posteriorment s’han incorporat altres entitats que han donat suport a la iniciativa com El Tempir i El Teix d’Ibi. En la vuitena convocatòria d’aquest ascens, s’hi afegiren La Cívica d’Alacant, la Coordinadora pel Valencià de l’Alcoià-Comtat, Terres del Vinalopó i el col·lectiu Gent de Valor. A més, a cada convocatòria, noves entitats s’hi han agregat o hi han pres part com la Càtedra Enric Valor de la UA i la Colla de dolçainers i tabaleters “El Terròs” de Petrer.

De fet. coincidint amb el centenari del seu naixement, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua va declarar el 2010 Any de l’escriptor Enric Valor. Es feren múltiples activitats d’homenatge al llarg de la nostra geografia.

Enric Valor va viure sempre compromés amb la llengua i el país i destaca per la seva aportació intel·lectual que va des de la gramàtica a l’obra novel·lística, passant per la monumental recopilació literaturitzada de les Rondalles Valencianes i una tasca civicocultural heroica.

En aquesta festa valoriana del 22 d’agost del sol, el paisatge, la literatura, la llengua i la civilitat, s’hi reivindicaran altres accions i mesures que dignifiquen la figura de l’escriptor castallut i la nostra pròpia cultura: la Fundació Enric Valor;  la presència de l’obra narrativa de l’escriptor en adaptacions audiovisuals en ÀPunt i altres mitjans del domini lingüístic; la recuperació efectiva i funcional de la Casa Valor, a Castalla, l’heretat de Planisses que es demana que esdevinga un espai ecovalorià; i també s’hi denunciarà el marc legal i jurídic que impedeix avançar en  l’increment dels usos administratius i socials de l’idioma; a banda de seguir reivindicant de Vinaròs a Oriola una escola valenciana plurilingüe vertebrada entorn al valencià, l’excel·lència i la qualitat educativa i amb enormes dèficits jurídics, organitzatius i metodològics. A més, es segueix clamant pel restabliment de les llibertats individuals i col·lectives sense límits i la plena normalitat democràtica en tot l’àmbit cultural.

Font: Racó Català: Llegeix, pensa i opina – Read More

LLIBRE – Modernitat i progrés. L’evolució ateneística i associativa de les Terres de Ponent (1850-2020)

A les comarques del Segrià i el Pla d’Urgell, els ateneus i altres espais de socialització es van desenvolupar a la llum de l’evolució social induïda per la Revolució Industrial i les millores agràries. Des de la segona meitat del segle XIX, els espais associatius van contribuir a modelar la societat, a més de ser actors decisius en les diverses etapes històriques que ha viscut el país fins avui dia. El present estudi ens aporta evidències que ajudaran a entendre les necessitats i les demandes dels diversos grups socials que estructuraven les poblacions de Ponent, canalitzades a través de les associacions ateneístiques. Així mateix, s’endinsa a descobrir les connexions entre els esdeveniments locals i les dinàmiques socials que s’experimentaven a escala nacional, la consolidació del catalanisme i la irrupció de les classes obreres com a subjecte polític dins les noves societats industrials. Tot amb l’objectiu d’entendre millor els canvis socioculturals produïts durant la segona meitat del XIX i principi del XX, així com la seua evolució històrica fins a arribar a les primeres dècades del segle XXI.

 

Biografia dels autors

 

Montse Baiges i Minguella (Bellvís, 1996) és graduada en història per la Universitat de Lleida (2018) i màster en arqueologia professional i gestió del patrimoni per la Universitat d’Alacant (2021), a més de membre del Centre de Recerques del Pla d’Urgell Mascançà i coimpulsora del projecte arqueològic de la vil·la romana de Cantaperdius (Bellvís). La seua principal línia d’investigació és la història del paisatge, que també combina amb l’arqueologia professional, la didàctica del patrimoni cultural, la recerca en història de Bellvís i l’associacionisme comarcal, entre d’altres.

Gerard Pamplona i Molina (Lleida, 1996) és investigador predoctoral per la Universitat Pompeu Fabra (FI-2020). Actualment forma part del grup de recerca Grup d’Estudi de les Institucions i Societat a la Catalunya Moderna (XVI-XVIII), on realitza la seva tesi doctoral sobre els mecanismes de control del territori aplicats a la Corona d’Aragó arran de la Guerra de Successió. La seva línia d’investigació també se centra en l’estudi de la repressió franquista, els camps de concentració, els mecanismes de resistència ciutadana envers els poders governamentals, els moviments socials i l’evolució del catalanisme polític entre final del XIX i principi del XX.

Font: Racó Català: Llegeix, pensa i opina – Read More

OPINIÓ – Francesc Tirador: Troba a la vida el teu Màrius Carol

Escola d’estiu de la JNC. Taller de judo i política. Any indeterminat.

Quimono blanc. Cinturó taronja. Genolls a terra. Flexionats, fent força. Tot jo estic en tensió. Pregunta: “Sensei, què ens cal a la vida per ser feliç?”.

“Jove padawan, dins teu la resposta no està. Un Carol Màrius a fora buscar hauràs”.

“D’acord que des de Madrid li diguin que s’assembla a Yoda o a l’esguerro aquell del ventre del mutant de ‘Desafiament total’, però cal que es pinti de verd i ens faci aquesta merda d’imitació”.

Un cop de vara llançat a una velocitat del dimoni que veig i no puc esquivar impacta contra la meva cara, em parteix la mandíbula, em salten dues dents i caic cap enrere. Del cop contra el terra entro en la inconsciència.

Em desperto dues hores després en una ambulància, a punt d’entrar a l’Arnau de Vilanova. Em passaré els següents mesos dil·luint bistecs de vedella en Coca-cola per beure-me’ls seguidament a través d’una canyeta.

Aquí s’acaba el primer acte de la meva carrera política.

Profunditzo en el coneixement d’en Màrius Carol. Descobreixo que és un madur atractiu a qui li faria un favor als lavabos del camp de Barça. Somric. Escriu a ‘La Vanguardia’, durant anys ha estat l’ombra del Borbó. En aquells temps, un bon home, honrat, que només vivia per servir Espanya i els espanyols. Un home sant, enamorat de la seva esposa, embarcat en un matrimoni feliç, amb dues filles, difícil triar quina és la més maca, i amb dos gendres que ja els voldria jo, sobretot el jugador d’handbol. L’avalaria davant del president Matas i també li faria un tour pels lavabos del Camp Nou.

Però Màrius Carol no només és l’ombra del Borbó. També és la d’un paio a qui li diuen Conde de Godó. Miro una foto seva i penso: “Per què no va al quiropràctic?”. Al fons hi veig en Màrius Carol. Em diuen que hi ha dos Màrius Carol (?). Es veu que el xofer del Conde també se’n diu -vés quines coses-. M’imagino el Conde a la butaca, agitant la copa de brandi, puro en boca i amb els peus recolzats sobre un Joaquín Luna postrat, que es mor de ganes d’acabar el seu horari laboral i anar a una nova whiskeria que han obert. Ha cobrat la mensualitat i la nit és jove.

El Conde obre la boca: “Màrius, la rebequita que estoy cogiendo frío”. Màrius Carol escolta el missatge, la rentada de cervell que li van fer el dia que va fitxar per ‘La Vanguardia’ funciona. Surt disparat a obeir l’amo. Arriba i es troba el Màrius Carol xofer despenjant la peça de roba de l’armari. “No pot ser”, pensa. “És meva”, exclama. S’abraona contra el seu homònim. Tots dos agafen cadascun amb les dents una punta de l’abric. Grunyen. Es barallen, surten rodant i es precipiten des de la planta de l’edifici al carrer Pelai. A l’aire, mentre van caient, es van intercanviant les posicions, ara és el Màrius Carol qui està més a prop de terra, ara és en Màrius Carol xofer. Aquest últim impacta amb l’esquena contra el sostre d’un cotxe aparcat. Tot d’una, li cau a sobre l’altre Màrius Carol, i li fa un sandvitx. El vídeo enregistrat des d’una càmera de seguretat va guanyar l’equivalent al ‘Betes i films’ de l’any a Corea del Sud.

El Conde treu el coll per la finestra. Mira cap al pis de dalt. Es posiciona per contemplar l’escena correctament. I s’horroritza. Han destrossat el cotxe d’en Duran que l’estava esperant a la recepció per parlar de quina estratègia seguir per apartar en Mas de la cursa per la successió d’en Pujol.

En Duran, que ha sentit l’impacte, irromp al despatx de l’editor. Mira per la finestra, i per primer cop, des d’aquell llunyà estiu a El Campell, on va decidir que algun dia acabaria amb un dels partits més veterans de la història de Catalunya, plora. El Conde s’ho mira, l’abraça, i el consola.

L’endemà, un Duran somrient contempla com un Màrius Carol en frenesí aporreja l’ordinador per crear l’article que acabarà amb les aspiracions del candidat Mas. Algú repara en un detall. No vesteix com un gerent de planta del Corte Inglés, sinó com un conductor de la SARFA. El fan fora. S’asseu al seu lloc amb un somriure malèvol l’altre Màrius Carol. Una hora després ja ho té. Pitja la tecla d’imprimir. Demà serà l’article més comentat del dia. En Duran i el Conde se’l llegeixen. Acaben de pressa, massa de pressa. Es miren entre ells i la cara que li etziben, desconcerta en Màrius Carol. Estripen l’article davant seu i el llencen a la paperera. Han de frenar en Duran, malgrat que té el cotxe de substitució aparcat al mateix lloc, sembla disposat a llençar per la finestra en Màrius Carol, no el xofer, l’altre.

El Conde recorda que per aquesta missió necessita alguna cosa millor, no un periodista atractiu i amb bona veu que quan escriu fa uns textos on no aconsegueix ni coordinar una adversativa. Ha trobat la solució. Es treu la sabata del peu. Desplaça el taló, apareix una roda amb uns números i de la punta una antena. Li va robar a Francisco Ibañez el dia que va visitar Ediciones B. Riu malèvolament -en aquella casa mana Llucifer-. L’article l’escriurà aquell tipus de Girona, de cognom que uneix muntanya i tonalitat, i que mai recorda el Conde. L’anomena simplement “eh, tu” a la redacció, però quan ho fa, tothom es gira. La rentada de cervell que els hi fan als empleats el dia que fitxen per ‘La Vanguardia’ funciona, menys en el cas de Víctor Amela, que va acceptar sotmetre’s voluntàriament. El Conde encara recorda el seu bes humit i calent sobre la seva mà, i com li va jurar fidelitat eterna a ell i a Llucifer.

En Collpastel o Turoblau -es diu així?- és un articulista quirúrgic, precís i que escriu uns textos amb una densitat que els lectors no poden evitar desplomar-s’hi a sobre inconscients, posseïts per una somnolència absoluta, i començar a bavejar sense control com un caragol a qui tiren sal a l’Aplec.

El resultat és conegut: “Mas president, Catalunya independent” o més o menys.

Font: Racó Català: Llegeix, pensa i opina – Read More

RACó POèTIC: Ho sap tothom i és profecia, de JV Foix

Ho sap tothom, i és profecia.
La meva mare ho va dir un dia
Quan m’acotxava amb blats lleugers;
Enllà del somni ho repetia
L’aigua dels astres mitjancers
I els vidres balbs d’una establia
Tota d’arrels, al fosc d’un prat:
A cal fuster hi ha novetat.

Els nois que ronden per les cales
Hi cullen plomes per les ales
I algues de sol, i amb veu d’albat,
Criden per l’ull de les escales
Que a cal fuster hi ha novetat.
Els qui ballaven per les sales
Surten i guaiten, des del moll,
Un estel nou que passa el coll.

Els de Banyuls i els de Portvendres
Entren amb llanes de mars tendres
I un raig de mots de bon copsar
Pels qui, entre vents, saben comprendre’s.
Els traginers de Perpinyà,
Amb sang barrada en drap de cendres,
Clamen dels dalts del pic nevat:
A cal fuster hi ha novetat.
Res no s’acaba i tot comença.
Vénen mecànics de remença
Amb olis nous de llibertat;
Una Veu canta en recompensa:
Que a cal fuster hi ha novetat.
Des d’Alacant a la Provença
Qui mor no mor, si el son és clar
Quan neix la llum en el quintar.

La gent s’agleva en la nit dura,
Tots anuncien l’aventura,
Les Illes porten el saïm,
i els de l’Urgell, farina pura:
Qui res no té, clarors del cim.
La fe que bull no té captura
I no es fa el Pa sense el Llevat:
A cal fuster hi ha novetat.

Font: Racó Català: Llegeix, pensa i opina – Read More

Fedea apunta a Andalusia, les Canàries i Galícia com les principals beneficiàries de la solidaritat interterritorial

La comunitat de Madrid aporta 6.000 MEUR a les autonomies de menor renda dins el sistema de finançament autonòmic i Catalunya hi contribueix amb 2.070 MEUR, segons un informe publicat aquest dilluns per la Fundació d’Estudis Economia Aplicada (Fedea) espanyola. Les Illes Balears és la tercera i última comunitat que assisteix el sistema, amb 462 MEUR. Els 8.532 MEUR que aporten aquestes tres comunitats –juntament amb els 10.310 MEUR que proporciona l’Estat- sumen quasi 19.000 MEUR per a les altres 13 comunitats autònomes de règim comú, per compensar els seus menors recursos i finançar-ne els serveis bàsics. L’informe de la Fedea assenyala Andalusia, les Canàries i Galícia com les principals beneficiàries de la solidaritat interterritorial.
 
La Fundació d’Estudis d’Economia Aplicada d’àmbit estatal ha elaborat el document analitzant les dades corresponents a la liquidació definitiva del 2019 de les comunitats autònomes del règim comú realitzada el 2021. Madrid, Catalunya i les Illes Balears són les tres úniques comunitats amb saldos negatius (que contribueixen a finançar les CC.AA. més ‘pobres’). Andalusia apareix com la principal receptora de la solidaritat interterritorial amb 5.246 MEUR, seguida de les Illes Canàries amb 3.515 MEUR i Galícia amb 2.137 MEUR. Les altres comunitats amb un elevat saldo positiu són Castella i Lleó (1.656 MEUR), Castella-la-Manxa (1.562 MEUR) i Extremadura (1.467 MEUR).

“Les aportacions a l’anivellament suposen al voltant d’un 10% dels ingressos tributaris autonòmics de Catalunya i les Balears, i quasi un 25% a Madrid”, segons l’informe de Fedea, realitzat per l’economista Ángel de la Fuente. “Per la banda de les comunitats receptores, els ingressos per aquesta via excedeixen el 20% dels ingressos tributaris homogenis en deu casos i són particularment importants a les Canàries, on suposen més de la meitat dels ingressos totals”, ha afirmat de la Fuente.

Font: Racó Català: Llegeix, pensa i opina – Read More

Les tres organitzacions signen un document on es comprometen a “unir esforços”

La Lliga Democràtica, el Partit Nacionalista de Catalunya (PNC) i Lliures han fet el “primer pas” per a confluir en una única organització abans d’acabar l’any. Segons ha avançat La Vanguardia i han confirmat a l’ACN fonts de la Lliga i el PNC, les tres formacions han signat un document on es comprometen a “unir esforços” per crear un partit que ocupi l’espai “de centre ampli”. Fonts coneixedores de l’acord apunten que “fa molts mesos que es treballa en aquest primer pas” i avancen que “en vindran molts més els propers mesos per tal de consolidar una proposta de centre català”.
Segons fonts de la Lliga, de moment ja s’ha començat a dissenyar uns equips de gestors que “prioritzaran l’aproximació de les idees que puguin ser compartides per la majoria de ciutadans” i que a més siguin “compatibles amb la concòrdia entre els pobles d’Europa, d’Espanya i de Catalunya”. Aquests equips prioritzaran “una organització comuna, un programa conjunt, una acció territorial i una estratègia i comunicació col·legiada”.

A més, en una carta de la Lliga Democràtica a la seva militància a la que l’ACN ha tingut accés afirmen que totes tres organitzacions estan “clarament dedicades” a la creació d’una nova formació política “per tal d’unir tots els recursos i esforços de cara a les properes eleccions municipals”. L’organització assegura als seus militants que aquest gest és “la primera passa en la reconstrucció del catalanisme modern, emprenedor, constructiu, jove, vigorós i defensor de l’equilibri ambiental amb la humanitat al centre”, tot i que apunten que això no ha de significar “la desaparició” de la seva organització.

Converses amb el PDeCAT

Fonts del PNC i de la Lliga han explicat a l’ACN que també s’està “en converses” amb el PDeCAT i amb Convergents. Per la seva banda, el PDeCAT ha assegurat a l’ACN que sempre “parlen amb tots els partits” i ha recordat que treballen per dissenyar unes llistes de cara a les eleccions municipals que “sumin”.

El mateix secretari general adjunt de la formació, Marc Solsona, ja havia remarcat en roda de premsa que el PDeCAT té tots els canals oberts per fer les “millors” llistes municipals, tot eixamplant “el centre ampli”.

Font: Racó Català: Llegeix, pensa i opina – Read More

Arran, Endavant, la COS, Alerta Solidària, el SEPC i la CUP es mobilitzen per aquest setembre

Les organitzacions de l’Esquerra Independentista han convocat quatre manifestacions per la Diada de l’11 de Setembre d’enguany, a Barcelona, Girona, Reus i Lleida. En un comunicat, denuncien “la nova ofensiva recentralitzadora de l’Estat” i el “reencaix autonomista”. A més, asseguren que el govern espanyol “no té cap intenció” de respectar ni el dret a l’autodeterminació ni els drets socials i criden a la mobilització. A més, veuen la taula de diàleg prevista per a la setmana del 13 de setembre com “un intent de pacificar el conflicte independentista” i avisen que si se celebra convocaran noves mobilitzacions.
 
De cara a l’11-S les organitzacions de l’esquerra independentista Arran, Endavant, la COS, Alerta Solidària, el SEPC i la CUP convoquen una manifestació i acte polític a Barcelona, que començarà a la plaça Urquinaona i acabarà a la plaça Comercial. La manifestació de Reus començarà a les 19.30 hores al Mercat Central, la de Lleida a les 12 hores a la plaça Paeria i la de Girona serà a les 12 hores a la plaça del Vi.

Les organitzacions fan les convocatòries sota el lema ‘La lluita és l’únic camí, ni pactes ni renúncies”.

Font: Racó Català: Llegeix, pensa i opina – Read More

RACó PEL·LíCULES, SèRIES I PLATAFORMES: Doblatge en català per normalitzar el català

Aquesta darrera setmana a Twitter hi ha hagut una espècie de “debat” entre la gent que defensa el doblatge i la subtitulació en català i la gent que prohibiria el doblatge, casualment aquesta gent només surt quan es parla de doblatge en català i no de doblatge castellà.

El doblatge en català és essencial per normalitzar la llengua, ja ho vam veure als anys 90 amb l’aparició de l’anime en català, veies fills i filles de pares castellanoparlants jugant a Bola de Drac en català, ara ja no, ara és just el contrari, veus fills i filles de catalanoparlants cantant la cançó de Doraemon en castellà. I tot i aquesta situació encara hi ha catalans que volen acabar amb el doblatge en català.

Volen que els catalans dominem més l’anglès, però no els importa si el català perd parlants pel camí, volen que no faltem al respecte a l’actuació verbal dels actors i actrius, volen que siguem la punta de la modernitat d’Europa i deixem d’utilitzar una imposició cinematogràfica que segons diuen alguns d’ells es va inventar la dictadura franquista. Deuen ser la mateixa classe de gent que diu que Churchill va dir “els feixistes de demà es diran a si mateixos antifeixistes”, ni Churchill ho va dir, ni Franco va inventar el doblatge.

S’emmirallen a una suposada Europa (inventada) que no dobla res, consideren Espanya i Grècia endarreries al moment per doblar-ho tot, però no tenen en compte que la majoria de països ho doblen tot, altres doblen el contingut infantil i altres utilitzen doblatges d’altres països. Sempre anomenen Portugal i països nòrdics, com a països avançats que no doblen. Bé, sí que doblen, Portugal dobla tot el contingut infantil i part de la resta, el que no es dobla a Portugal, és cert, ho veuen en versió original subtitulada, però també ho veuen utilitzant els doblatges brasilers. També solen anomenar països nòrdics, bé Dinamarca destina a l’audiovisual en danès 100 € per habitant mentre que Catalunya destina 31 € per habitant. De fet, cada cop més països doblen el contingut audiovisual per al cinema, televisió i per les plataformes de streaming. Fins i tot Netflix dobla contingut per als Estats Units. Com experiència personal, fa més d’un any que visc a Irlanda, he conegut gent que ha vist “La casa de papel”, ningú l’ha vist en castellà (versió original), els irlandesos que l’han vist, ho han fet en anglès i els portuguesos i brasilers l’han vist en portuguès.

Defensen la prohibició del doblatge per aprendre altres idiomes (bé idiomes, anglès). Perquè la gent ha d’aprendre anglès a l’escola i al cinema, però el català només a l’escola. L’anglès, com altres idiomes s’aprenen estudiant a l’escola i a les acadèmies, però també practicant, parlant, llegint, mirant pel·lícules. Amb les pel·lícules soles, no, i menys subtitulat al teu idioma i no a l’idioma de la pel·lícula, al final el teu cervell s’acostuma a només llegir. Si realment fos tan fàcil aprendre idiomes, no creieu que la majoria d’actors de doblatge catalans sabrien japonès nivell natiu, ja?

Volen que es vegi tot en versió original subtitulada per no perdre l’actuació verbal de l’actor i no falta al respecte al seu treball. Suposo que el treball de la gent de fotografia, vestuari, escenari i postproducció no és important, com tampoc ho és el llenguatge no verbal dels actors. Amb els subtítols es modifica la imatge, a més a més en estar llegint et perds els detalls del vestuari, de la fotografia, dels escenaris i la comunicació no verbal dels actors. No falta més al respecte del treball de la pel·lícula això que el doblatge? No ho sé, no ho vull valorar, però crec que el que falta més al respecte és voler imposar el que tu vols i no deixar als altres tranquils que gaudeixin del cinema com vulguin, amb els subtítols i el doblatge es perden detalls i matisos, cert, però es perd més si mires qualsevol contingut en una llengua que no domines i no disposes de doblatge o subtítols. També troben estrany escoltar Lebron James parlant en català, però no troben estrany escoltar a Juli Cèsar parlant anglès en lloc de llatí o a Aquil·les parlant anglès i no grec antic.

Pel que fa a l’argument típic de “el doblatge el va inventar Franco”, dir que no, no el va inventar Franco, no sé d’on s’ho treuen, però no, si fos així l’any 1933 no s’hagués doblat la primera pel·lícula al català, si fos així l’animació americana que va arribar entre els 50 i 70 a l’estat espanyol hagués arribat amb el castellà d’Espanya, no de Mèxic. Si ho hagués inventat ell, no seria una pràctica habitual a Europa des de fa dècades.

Però el més important de tot i que no tenen en compte, com volen que un infant que encara no sap llegir vegi dibuixos en VOS? Com volen que una persona amb dificultats de visió o cega pugui gaudir del cinema sense el doblatge?

Per què hi ha catalans amb llaços grocs i estelades al Twitter que els preocupa més que els infants, joves i adults aprenguin angles i no català? No se n’adonen que gràcies al doblatge i a l’audiovisual en general es pot aprendre molt vocabulari nou de la teva pròpia llengua i a millorar la comunicació verbal? El millor que li va passar al català van ser les sèries doblades de TV3 des dels anys 80 fins a principis d’aquest segle, el que hem de fer és recuperar-ho i no destruir-ho tot. El que hem de fer és doblar i subtitular el màxim de contingut possible i fer-lo arribar a les plataformes, cinemes i televisions.

Necessitem l’audiovisual, la música i els llibres per salvar el català, ensenyant-lo només a l’escola no l’ajudem. Ara mateix per un infant és molt fàcil pensar que el català només és una assignatura avorrida més de l’escola que un idioma útil per comunicar-se i divertir-se, perquè la gran majoria de sèries, pel·lícules i videojocs estan en castellà, sobretot a les plataformes, si volem tornar a sentir català de forma normalitzada entre els infants, necessitem donar-los material per jugar i cantar en català com fèiem fa 20 anys. Si volem que els nouvinguts a Catalunya aprenguin català els hem de donar eines audiovisuals per millorar el seu català fora de les classes i el treball. També, necessitem audiovisual en català per tota la gent que vol gaudir del cinema i les series en la seva llengua i no l’original, és una opció tant valida com els subtítols, respectem-nos entre tots perquè si no l’únic que fem és ficar més pals a les rodes del català, i ja té prou pals, millor treure’n que ficar-ne més. Volem que el català a Catalunya sigui com el gaèlic a Irlanda, una llengua que estudia tothom a l’escola, però només la parlen 80 mil persones? Si acabem amb el doblatge no farem de Catalunya la Dinamarca del sud, farem del català el gaèlic del sud.

 

Font: Racó Català: Llegeix, pensa i opina – Read More

OPINIÓ – Jordi Martí Font: Pfizer, la farmacèutica espera que tinguem bona salut

Pfizer és avui una multinacional farmacèutica molt coneguda i reconeguda arreu del món. Però què en sabem d’aquesta empresa que es dedica a crear i vendre medicaments de tot tipus? Doncs ben poca cosa a banda que és una de les empreses que ha fet una de les vacunes dedicades a combatre el coronavirus. I què més? Poca cosa, ja ho he dit, començant per mi mateix. Per això em vaig posar a buscar informació sobre aquest gegant farmacèutic i en vaig trobar molta, i destriant el gra de la palla he escrit aquest article amb algunes de les coses que l’empresa no explica a la seva pàgina web, que és en bona part el mateix que des que el coronavirus va arribar n’expliquen la majoria de periodistes i mitjans de tot el planeta que dia sí i dia també en lloen la feina feta per alliberar-nos del virus, i poca cosa més.

L’actual farmacèutica Pfizer va ser fundada a Brooklyn fa 170 anys per dos cosins d’origen alemany, el químic Charles Pfizer i el pastisser Charles Erhart, els quals tenien el somni de crear una empresa dedicada a fabricar productes químics. L’empresa va anar derivant cap a la producció de medicaments a partir de la comercialització de diversos productes que els van reportar grans beneficis, com l’antiparasitari Santonin. L’èxit d’aquest producte els va permetre introduir-se en el mercat amb preparats químics i mèdics com la càmfora o el iode. L’any 1899, el mateix Charles Pfizer deia que «El nostre objectiu ha estat i continua essent el mateix: trobar la manera de fabricar productes de la més alta qualitat i perfeccionar el mètode més eficient per poder servir els nostres clients (…) Hem de recordar sempre que la qualitat n’és la clau.»

Segons la pàgina oficial de la companyia1, Pfizer va aconseguir incrementar la capacitat de fabricar grans quantitats de penicil·lina per a l’Exèrcit nord-americà durant la Segona Guerra Mundial, el que li va reportar ingressos importantíssims, ha desenvolupat diverses vacunes innovadores i han creat un tractament contra el càncer que ha allargat la vida «a més de 350.000 dones i els ha proporcionat una alta qualitat de vida.» La popularitat de la farmacèutica, avui, és conseqüència de la creació d’una de les vacunes més administrades contra la covid-19, però també li ve de ser la companyia que va comercialitzar la Viagra, un medicament usat per tractar al disfunció erèctil a través del citrat de sildenafil.

La marca de l’empresa no només és coneguda i popular sinó que sovint mostra al món que com a companyia farmacèutica sempre ha tingut un comportament ètic positiu i preocupat per la salut de la gent, de tota la gent. Això la va portar, l’any 2016, a fer públic un comunicat explicant que com a companyia havien decidit fer una sèrie d’accions per tal que les drogues que produïen «no s’utilitzin en injeccions letals»2 ja que que «ens oposem de forma absoluta a l’ús de qualsevol dels nostres productes en el procés d’injecció letal per a la pena capital». L’empresa recalcava en el mateix comunicat que les seves medicines s’utilitzen per «salvar vides» de persones, no per al contrari.

Realment, una actitud per aplaudir si no fos que Pfizer va ser l’última gran companyia farmacèutica que es va negar a vendre substàncies per a l’aplicació de la pena de mort als Estats Units, després que una vintena d’empreses d’Europa i els EUA ja ho fessin3. De fet, la història de la farmacèutica és plena d’episodis que deixen clar que el centre de l’empresa és el benefici i que la resta, sovint, ben poc els importa o mai no els ha importat tant. Repassem algunes dades públiques, de les que han acabat generant notícies diverses sobre males praxis, procediments criminals o patiments innecessaris a persones provocats per… l’avarícia? La majoria d’aquestes dades, d’aquests delictes de què ha estat acusada, mai no han acabat amb sentències contra els seus procediments o maneres de fer però sovint els han destapat. En la major part de casos, això ha estat així perquè la farmacèutica ha arribat a acords monetaris amb les persones afectades per les seves pràctiques. I no és que siguin dolents o bons, senzillament són una empresa que treu diners de guarir malalties i, per tant, com més malalts, més diners. O, dit d’una altra manera, com més medicaments, més diners, perquè no cal que algú estigui malalt per vendre-li un medicament, només cal generar la necessitat del medicament en el possible client.

 

Suborns arreu del món per situar els seus medicaments

Fa unes anys, Pfizer va ser acusada de tenir una conducta delictiva i finançar un fosc sistema de comercialització dels seus medicaments, segons dictamen del Jutjat Nacional del Criminal d’Instrucció número 27 de la Capital Federal d’Argentina durant un judici contra dos dels seus exvisitadors mèdics. El judici el va iniciar la multinacional contra els visitadors mèdics Jorge Capalbo i Óscar Víctor Patrone per conducta «fraudulenta» perquè segons l’empresa havien desviat 24.423 pesos destinats al pagament de suborns mitjançant la presentació de factures falses.

Però la demanda de Pfizer, feta el 2006, es va convertir en un tret al peu de la mateixa companyia perquè durant el judici es va comprovar que els visitadors mèdics eren només una part d’un mecanisme creat per la multinacional per vendre els seus productes i tipificat com a «conducta delictiva». En la sentència judicial «sense excloure el delicte de Capalbo i Patrone, es responsabilitza l’empresa de forçar els seus treballadors a pagar suborns i distribuir cars regals entre centenars de metges per tal que receptessin els seus productes.»4

Aquesta pràctica no la feia Pfizer només a l’Argentina, ja que el 2012 la multinacional farmacèutica arribà a un acord amb el Departament de Justícia dels EUA per aturar un procediment judicial carregat de greus acusacions en aquest mateix sentit. Pfizer acordava acabar amb les disputes sobre les seves pràctiques il·legals pagant 15 milions de dòlars de multa, més 26,3 milions a l’organisme regulador del mercat de borsa i valors dels Estats Units, la Securities and Exchange Commission (SEC), més 18,8 més de l’empresa farmacèutica Wyeth que havia comprat el 2009 i que també feia les mateixes pràctiques. Amb aquestes multes, el Departament de Justícia dels EUA acceptava no continuar el procés criminal contra la farmacèutica «per pagaments impropis per tal d’aconseguir una millor posició de mercat per als seus productes.» Pfizer havia subornat metges, reguladors de preus i funcionaris públics de Rússia, Bulgària, Croàcia, Kazajistan, Sèrbia, la República Txeca, Xina i Itàlia, per tal que els seus medicaments fossin receptats i es venguessin més que no pas els d’altres farmacèutiques en diversos estats del món. Amb aquest acord i el pagament de 60 milions de dòlars tot quedava arxivat.

Eren noves aquestes pràctiques per part de la multinacional? Doncs desgraciadament, no. Ni la de subornar metges perquè receptessin els seus medicaments ni la d’arribar a acords amb la Justícia per tal de no fer judicis que suposarien penalitzacions encara molt més dures.

Ho deixa clar el cas de Thomas Franklin, un treballador de Pfizer Parker-Davis, una filial de Pfizer que aquesta va comprar per 120.000 milions de dòlars el juny de 2000. Franklin va denunciar l’empresa farmacèutica perquè regalava viatges a Hawaiï i als Jocs Olímpics d’Atlanta de 1996 a metges per tal que receptessin un fàrmac contra l’epilèpsia anomenat Neurontin5 per suposadament guarir altres malalties per a les quals no estava indicat, com el trastorn bipolar, la síndrome de les cames inquietes i d’abstinència.

Segons fonts de la companyia, Neurontin suposava en aquell moment uns ingressos anuals de 2.700 milions de dòlars a la companyia. «Pfizer no vol tenir un judici sobre això i no crec que cap altra companyia estigui disposada a tenir-lo. És millor pagar i continuar endavant», deia en aquell moment Ira Loss, analista de política farmacèutica de Washington Analysis a Cinco Días. I Pfizer va pagar i no poc. Era l’any 2004 i la multinacional va desemborsar 339 milions d’euros para evitar ser jutjada als EUA.

 

Prempro, el càncer de mama i la defensa a ultrança als jutjats

L’any 2009, la farmacèutica Pfizer era la més gran del món. Va ser l’any en què va adquirir la seva rival Wyeth per 51.800 milions d’euros. Entre els productes que venia Wyeth n’hi havia un que els reportava molts beneficis econòmics: Prempro6. El medicament combinava estrògens i progestina i servia, segons la seva etiqueta, per alleujar els fogots, la sequedat vaginal, la suor nocturna i els canvis d’humor propis de la menopausa. Segons la companyia, si es prenia el medicament aquest també serviria per prevenir malalties del cor, l’osteoporosi i el deteriorament mental.

L’any 2001, es van fer prop de 22,3 milions de receptes de Prempro per tractar les conseqüències de la menopausa. Durant prop de cinc anys, el Directori de Control de Dades i Seguretat (DSMB) estigué fent un estudi sobre les conseqüències de la combinació d’estrògens i progestina. L’estudi no s’acabà, ja que es va interrompre el 9 de juliol de 2002 i s’havia previst que durés fins al 2005. La decisió d’aturar l’estudi es va prendre el 31 de maig de 2002. Les revisions prèvies del DSMB van mostrar augments de les taxes de malalties coronàries, atacs cerebrals i coàguls, però, a més, en la reunió esmentada del 31 de maig, el DSMB va revisar dades preses al llarg del mes de febrer de 2002 en què apareixia per primer cop un important augment del càncer de mama en dones a qui s’administrava Prempro, en comparació amb les del grup que rebien un placebo.

Després de 5,2 anys de seguiment, es van localitzar importants augments del càncer de mama invasiu, malalties coronàries, atacs cerebrals i embòlies pulmonars. L’estudi del NHLBI va involucrar 16.000 dones de 50 a 79 anys a qui només es va subministrar Prempro. L’estudi enregistrava un 41% d’augment d’atacs cerebrals; un 29% d’atacs de cor; un 105% de coàguls; un 22% de malalties cardíaques; i un 26% de càncer de mama7.

Per què hem explicat tot això? Doncs perquè Wyeth i Pfizer, que són la mateixa cosa perquè la segona es va quedar la primera tal com hem dit, es van enfrontar a totes i cada una de les demandes per provocar càncer de mama en dones de la forma més bruta possible. Pfizer va aconseguir que 3.000 demandes no passessin de la fase prèvia. Al 2010, començaren els judicis contra la farmacèutica, després que la Cort federal d’Arkansas acumulés 8.000 judicis sobre aquest medicament que en comptagotes anà retornant als tribunals locals, allargant els terminis tant com va poder de forma que moltes de les demandants moriren abans de poder-se realitzar el judici.

Cada una de les sentències favorables a les afectades va ser recorreguda per Pfizer. Així, un jutge de Filadèlfia es va negar a atorgar 8,4 milions a una dona que atribuïa el seu càncer de mama a Prempro. En el primer any de judicis, la multinacional va perdre set dels onze judicis amb jurat que involucraren Prempro, però Pfizer, amb un exèrcit d’advocats dels millors bufets del país, aconseguí que, després d’alguns judicis, se’n desestimessin els veredictes i es reduïssin els diners que els obligaren a pagar a les afectades. En algunes de les sentències, com en la d’una dona d’Ohio que va prendre Prempro durant cinc anys i que el 2001 li diagnosticaren càncer de mama, el jutge li va atorgar una indemnització de tres milions de dòlars mentre afirmava que «Wyeth sabia que l’ús de Prempro podia provocar càncer de mama, però no va advertir els pacients sobre aquest risc.»

Els judicis han continuat durant anys i Pfizer ha continuat intentant no pagar. Així, per exemple, el 23 de novembre de 2009, un jurat de Filadèlfia va ordenar a Pfizer que pagués 28 milions de dòlars per danys a una supervivent de càncer de mama que havia utilitzat el seu medicament durant 11 anys i la multinacional el primer que va fer va ser advertir-la que recorreria la sentència.8
 

Manipuladors d’assajos clínics

El 2009, el prestigiós New England Journal of Medicine9 publicava un estudi que mantenia que la farmacèutica havia manipulat els resultats d’alguns dels seus assaigs clínics per intentar millorar els resultats de vendes dels seus productes. Segons l’article que en resumia la informació a Público10, la multinacional va canviar els objectius inicials de vuit estudis que havia fet per incloure’n altres que resultaven més beneficiosos per al seu medicament contra l’epilèpsia Neurontin fins al punt que, segons els autors de l’article a NEJM, els canvis qüestionaven la mateixa validesa dels estudis. La gravetat del tema era gran, ja que els assajos de Pfizer amb els resultats modificats havien estat publicats en prestigioses revistes clíniques i, si ens centrem en el cas del Neurontin, s’explicava que el medicament també era efectiu contra malalties per a les quals finalment no va ser aprovat com la migranya o el trastorn bipolar.

En vuit del total de 12 estudis publicats per la multinacional, es van canviar sense avisar en cap moment els efectes primaris i secundaris del medicament, que serveixen per determinar-ne la seva efectivitat. Els portaveus de Pfizer en el seu moment van rebutjar les acusacions i van respondre que l’estudi era parcial. L’any 2004, Pfizer va reconèixer que havia promocionat usos alternatius de Neurontin i va pagar una multa de més de 300 milions d’euros per evitar anar a judici als EUA. El setembre de 2009, continuant amb aquesta practica de pagar per no anar a judici, la companyia va pagar 1.600 milions d’euros per haver promocionat usos alternatius de quatre medicaments més.

 

Assajos amb persones com si fossin cobais

L’abril de 2009, Pfizer negocià amb el Govern de Nigèria un acord per evitar un judici per la mort d’onze nens d’aquell país i les seqüeles en forma ceguesa, sordesa i danys neurològics a desenes d’altres en un assaig clínic del medicament Trovan en què van participar prop de 200 famílies de la regió de Kano, al nord del país,11 sense ser advertides de la seva perillositat. Durant l’assaig, davant una epidèmia de meningitis, els experts de Pfizer van subministrar el medicament Trovan a cent dels nens de la ciutat i el medicament Ceftriaxona en dosis molt menors a la resta, per tal d’afavorir els bons resultats del seu medicament, que era el Trovan.

Un dels metges participants en l’experiment, Juan Walterspiel, es va posar en contacte amb la direcció de la farmacèutica per denunciar la violació de las normes ètiques durant l’assaig clínic. La resposta de Pfizer va ser el seu acomiadament, segons la multinacional «per altres motius». El medicament va ser aprovat per a infeccions molt severes als Estats Units, on encara s’utilitza, i a la Unió Europea, que tres mesos després el va retirar perquè causava problemes hepàtics.

La companyia tancà el tema amb el desemborsament de 75 milions de dòlars per indemnitzar les famílies i evitar que la causa criminal que ja havia arribat als tribunals tirés endavant. Però en aquest cas no només va posar diners damunt la taula sinó alguna cosa més. Ho sabem perquè, quan encara existia WikiLeaks (per coses com aquesta la van tancar i van empresonar Asange) i va revelar un cable de l’Ambaixada nord-americana a Abuja en què s’explicava que Pfizer va contractar un grup d’investigadors per trobar evidències de corrupció en el fiscal general de Nigèria, embrutar la seva imatge i fer-li abandonar el judici, quelcom que tal com veiem acabaren aconseguint.

 

I amb la covid, què?

Amb la covid, no passarà res del que fins ara hem relatat. I no passarà, podríem dir, perquè la vacuna de Pfizer contra la covid és perfecta i no provocarà cap efecte secundari nociu no previst per a les persones vacunades amb una, dues, tres, quatre… dosis o les que facin falta. I en el cas impossible que algun tipus de mal es derivés de la vacunació contra la covid-19 amb la vacuna de Pfizer, res del que passaria o hagués passat seria culpa de Pfizer. Ja ho sabeu…

Per què? Doncs perquè la companyia s’ha cobert l’esquena com mai abans. Els contractes entre les farmacèutiques i la Unió Europea van ser secrets en el moment en què es van signar, malgrat la democràcia sigui un dels mantres centrals de la propaganda de la UE, i només la pressió exercida per alguna premsa i per parlaments d’alguns dels seus estats va aconseguir fer públiques les condicions que amagaven. Així, davant de les crítiques per la manca d’informació, a principis de 2021, Brussel·les va fer públics els contractes signats amb les farmacèutiques, tot i que esborrant-hi tota la informació rellevant, la qual cosa encara va motivar més crítiques.

En el cas del de Pfizer, La Vanguardia va tenir accés al contracte complet i en va publicar una notícia el 21 d’abril de 202112. En la notícia, a banda d’explicar-nos que el preu de les vacunes no era els que s’havien anunciat sinó superiors, hi havia algunes dades importants en relació amb la salut. El contracte estava signat el 20 de novembre de 2020, quan la vacuna encara no havia tingut autorització comercial, per la presidenta global del programa de vacunes de Pfizer, Nanette Cocero, i la comissària europea de Salut, Stella Kyriakides, i en ell es detallen les possibles responsabilitats de la companyia en el cas que la vacuna produís danys a tercers, incloses empreses. En el text es deixa ben clar que tota la responsabilitat queda en mans de la Unió Europea i dels països membres. La farmacèutica només es fa responsable d’algun error que pogués produir-se en la fabricació de les vacunes, però a partir del lliurament d’aquestes als països membres, la multinacional no se’n fa responsable ni afrontarà cap mena d’indemnització. El document deixa ben clar que ni Pfizer ni cap dels seus directius ni cap dels seus socis seran culpables de res.

Per tant, queda ben clar, un cop vista la petita part de la història de l’empresa que no trobareu a Viquipèdia, que aquest cop, si passés res, que no passarà, Pfizer s’ho mirarà de lluny estant i com si no anés amb ella. Però insisteixo: les vacunes són tan segures com sempre han estat els productes de Pfizer, sense cap mena de dubte.

Per tancar aquesta petita història de la farmacèutica, vull assenyalar una curiosa coincidència que no té res d’estrany13 malgrat alguns dels que posen en dubte l’efectivitat de les vacunes s’hi han recreat molt. El mateix dia que es va informar el món sobre la disponibilitat i l’alta eficàcia de la seva vacuna (92% deien ells), tot i que l’assaig clínic encara no havia finalitzat, Albert Bourla, president i conseller delegat de Pfizer, va vendre el 61,8% de les seves accions a la companyia (132.508 accions a un preu de 41,94 dòlars cada una) per un preu de 4,7 milions d’euros. El mateix va fer la vicepresidenta executiva de Pfizer, Sally Susman, que va ingressar 1,8 milions de dòlars en l’operació. Els pobres no devien saber que la seva farmacèutica aquells dies posaria al mercat el producte que, junt amb la penicil·lina durant la II Guerra Mundial, més diners els donaria en la seva història i feia mesos que havien previst les vendes d’unes accions que, sense cap mena de dubte, a partir de començar el procés de vacunació, no deixarien de pujar i pujar i pujar. Bourla, però, no va ser acusat només d’això per gent sense trellat sinó que, durant mesos, va córrer el fals rumor que no es volia vacunar. Finalment, ell mateix ho va desmentir recordant una piulada14 que incloïa una fotografia feta en el moment en què s’havia vacunat amb un bonic text que deia «Tot i que el viatge està lluny d’acabar, estem treballant incansablement per vèncer el virus.»

Vull acabar el meu article, dirigit a cada una de les persones que us l’heu llegit, amb les mateixes paraules que Bourla, un veritable poeta, va escriure dirigint-se al món sencer quan la seva vacuna arribava al final de les proves de seguretat: «espero que vostè i els seus éssers estimats es trobin segurs i tinguin bona salut.15» A mi només em queda dir: així sigui…

 

(Algunes de les parts d’aquest article han estat inspirades pel text «Pfizer: una multinacional farmacéutica corrupta y con un historial de numerosos errores»16 escrit per Izquierda Castellana, just en el moment en què el Ministerio del Interior ha començat l’«extinció»17 de l’organització, que de facto vol dir la seva il·legalització. També vull fer constar que molt possiblement no trobareu aquest article ni a Facebook ni a Instagram ni a Twitter ja que des que va començar la pandèmia i, sobretot, el procés de vacunació, aquestes xarxes socials apliquen una censura duríssima a nivell tecnològic a qui discrepa encara que sigui un mil·límetre de l’únic discurs possible18 i amaguen a la vista de la majoria d’usuaris molts dels textos o entrades que parlen sobre la pandèmia quan no són de fonts oficials.)

 

2 Redacció, «La decisión de Pfizer que complica las ejecuciones por pena de muerte en EE.UU.», al web de la BBC, 14 de maig de 2016. (https://www.bbc.com/mundo/noticias/2016/05/160513_pfizer_inyecciones_letales_pena_de_muerte_eeuu_ps)

3Redacció, article «Pfizer no seguirá facilitando inyecciones letales para las ejecuciones», al web de DW, 14 de maig de 2016. (https://www.dw.com/es/pfizer-no-seguir%C3%A1-facilitando-inyecciones-letales-para-las-ejecuciones/a-19257456)

4Miquel Jara, article «El laboratorio Pfizer creó un sistema de sobornos a los médicos», publicat al web rebelion.org, 10 de juliol de 2012. (https://rebelion.org/el-laboratorio-pfizer-creo-un-sistema-de-sobornos-a-los-medicos/)

5 Redacció, article «Pfizer desembolsará 339 millones para evitar el juicio por incentivar a médicos», web de Cinco Días, 14 de maig de 2004. (https://cincodias.elpais.com/cincodias/2004/05/14/empresas/1084542005_850215.html)

6Jef Feeley, article «Pfizer se enfrentará a los tribunales por 200 pleitos asociados a hormonas», al web de saludyfarmacos, 19 de juny de 2010. (https://www.saludyfarmacos.org/lang/es/boletin-farmacos/boletines/jul2010/pfizer-se-enfrentara-a-los-tribunales/)

7Redacció, article «Demandas por terapias con Prempro», al web lawyersandsettlements, Mar-11-19. (https://www.lawyersandsettlements.com/lawsuit/sp-prempro.html)

8Redacció, article «Pfizer told to pay $28 mln damages in Prempro case», al web de Reuters, 23 de novembre de 2009. (https://www.reuters.com/article/pfizer-prempro-idUSN2326825420091123)

10Nuño Domínguez, article «Pfizer manipuló los resultados de ensayos clínicos» a Público, 14 de novembre de 2009, (https://www.publico.es/ciencias/investigacion/pfizer-manipulo-resultados-ensayos-clinicos.html)

11 Álvaro de Cózar, article «Un tormento llamado Trovan», publicat a El País, 19 d’abril de 2009, (https://elpais.com/diario/2009/04/19/domingo/1240113154_850215.html)

12Jaume Masdeu i Celeste López, article «El contrato con la Comisión Europea exime a Pfizer de responsabilidades», a La Vanguardia, 21 d’abril de 2021. (https://www.lavanguardia.com/vida/20210421/6986696/pfizer-vacunas-compra-ue-contrato-comision-europea-documento.html)

13EP, article «El consejero delegado de Pfizer vendió el 62% de sus acciones por casi 5 millones de euros tras anunciar el éxito de la vacuna», a El Heraldo de Aragón, 11 de novembre de 2020. (https://www.heraldo.es/noticias/economia/2020/11/11/ceo-pfizer-venta-acciones-vacuna-covid-1404756.html)

15Albert Bourla, article «Carta abierta del presidente i CEO de Pfizer», publicada al web de Pfizer. (https://www.pfizer.com.co/tu-salud/carta-abierta-ceo-de-pfizer-albert-bourla)

16Izquierda Castellana, article «Pfizer: una multinacional farmacéutica corrupta y con un historial de numerosos errores», publicat al web www.izca.net, 12 de novembre de 2020. (https://izca.net/2020/11/12/pfizer-una-multinacional-farmaceutica-corrupta-y-con-un-historial-de-numerosos-errores/)

17Ileon.com, article «El Ministerio de Interior inicia el proceso para “la extinción” de Izquierda Castellana como partido político legal», dins del web www.ileon.com, 6 d’agost de 2021. (https://www.ileon.com/politica/120922/el-ministerio-de-interior-inicia-el-proceso-para-la-extincion-de-izquierda-castellana-como-partido-politico-legal)

18Project Veritas, article «MÁS CENSURA. Filtran documentos internos mostrando que Facebook decidió censurar a cualquiera que presente dudas o preocupaciones respecto de las vacunas Covid-19», publicat al web d’extramurosrevista, 31 de maig de 2021. (https://extramurosrevista.com/mas-censura-filtran-documentos-internos-mostrando-que-facebook-decidio-censurar-a-cualquiera-que-presente-dudas-o-preocupaciones-respecto-de-las-vacunas-covid-19/)

Font: Racó Català: Llegeix, pensa i opina – Read More

Post Title

Els hopi són els habitants natius del nord-est de l’estat d’Arizona, als Estats Units. Són uns 18 mil, dels quals uns 6800 parlen la llengua hopi, llengua de la família utoasteca.

Abans no entrem en matèria, recordem que deia Sapir, un dels grans lingüistes del s. XX pertanyent al corrent relativista. De forma molt resumida deia que els mons de les diferents societats són mons diferents, no són el mateix món amb diferents etiquetes. I què volem dir amb això? Que darrere de cada paraula hi ha tota una mentalitat, una concepció cultural i que a vegades no tot és tan senzill com traduir una paraula i prou, sinó que cal entendre les connotacions culturals que hi ha darrere d’aquella paraula i que aquestes connotacions culturals poden variar de poble en poble, per molt semblants que siguin les llengües que parlen.

En català tenim que la categoria del plural s’aplica a objectes perceptivament tangibles, com podrien ser cadires o persones, com també podem aplicar el plural en cicles imaginaris com els dies, que no són perceptivament tangibles.

En català podem agrupar tant cadires com dies, és a dir podem aplicar el plural de dues maneres: amb plurals reals i amb plurals imaginaris. Podem dir deu cadires com també podem dir deu dies. Les cadires les podem agrupar físicament, per tant no cal que ens les imaginem, és un plural real. Però els dies no els podem agrupar físicament, ens els hem d’imaginar, és un plural imaginari. Podem experimentar les deu cadires però no podem experimentar deu dies, sinó que experimentem un dia, rere aquest dia en podem experimentar un altre, però no tots alhora a diferència de les cadires. Però en tot cas, si experimentem un dia, els altres 9 restants són a la nostra imaginació. Segons Whorf, un altre dels grans relativistes del qual ja n’hem parlat en aquest programa, aquest patró mental ve del fet que el català (i les altres llengües que funcionen igual) confon les dues situacions diferents i té un sol patró per a les dues situacions, la real i la imaginària. El que fem amb el plural imaginari és aplicar un patró cíclic per a cada dia, ens els imaginem com a objectes físics i així els podem agrupar i podem dir «deu dies». Aquest patró té una conseqüència cognitiva pels parlants de llengües europees els quals conceben intervals temporals com els dies, com a objectes concrets i estan (estem) disposats a experimentar el temps d’aquesta manera.

Què passa amb els hopi? Doncs que la categoria gramatical del plural sols es fa servir amb substantius referits a entitats, o sigui, a objectes tangibles. Les paraules que denoten intervals de temps pertanyen a una categoria especial de classe de paraules anomenades tensors, els quals no tenen plural. Els tensors es poden comptar, això sí, però fent servir nombres ordinals: «primer dia, segon dia, etc.». Segons Whorf, això no és com comptar peces d’un objecte, sinó que és comptar successives reaparicions de la mateixa cosa, la qual no pot conformar un grup. Per tant, en hopi no hi ha plurals imaginaris, no podem dir «deu dies».

Així en hopi el temps és comptat per dies o per nits i el compten amb nombres ordinals, el qual no segueix el mateix patró que comptar cadires, per exemple. Comptar dies, fent servir els ordinals, és com comptar reaparicions successives de la mateixa cadira, amb la qual no podem formar un grup. Ho sigui, no és una acumulació de cadires el que fem, sinó una reaparició de la mateixa cadira cada vegada que la comptem.

El cas és que en català i en altres llengües europees, els noms comptables inclouen paraules que fan referència al temps. Mentre que en hopi aquestes paraules pertanyen a una altra categoria, la dels tensors. Aquesta manera de concebre el temps tan diferent segur que té uns resultats cognitius diferents entre els parlants de hopi i la resta. Per a nosaltres el temps és tangible mentre que pels hopi, no. El fet que per a nosaltres el temps és tangible ho demostren expressions metafòriques com: estalviem temps; comprar temps; el banc del temps; el temps és diners; un temps llarg; el pes del temps; no tenir prou temps; etc.

Com hem dit, per els hopi els dies són cicles que es repeteixen. Per tant, cada dia no és diferent de l’últim amb contrast amb el que nosaltres diem: demà serà un altre dia! Els hopi emfasitzen continuïtat i persistència, enlloc de canvi.

Per tant, podríem afirmar que la concepció del temps no és igual a tot arreu, sinó que depèn de la natura de la llengua l’ús del qual s’ha desenvolupat.

 

Us ha agradat? en voleu més? Text extret del llibre del mateix autor ‘Les llengües de l’Anaconda’ de Viena Edicions:

Podeu sentir-ne l’àudio a ivoox

Font: Racó Català: Llegeix, pensa i opina – Read More