La venda de moda de segona mà creix un 13% el 2023, segons l’entitat Humana

L’entitat sense ànim de lucre Humana Fundación Pueblo para Pueblo va tancar el 2023 amb unes vendes de 3 milions de peces de roba, un 13% més que durant l’exercici anterior. El primer operador de botigues de moda de segona mà a Catalunya per nombre de clients ha afirmat que el 2023 va arribar a 1,2 milions de persones consumidores, un 10% més que el 2022.

Les xifres publicades per Humana ratifiquen l’auge del sector de la moda reutilitzada que, segons l’entitat, és degut a l’augment de la demanda, la major consciència ambiental dels consumidors, el descobriment de noves experiències de compra i els preus assequibles davant d’un context d’inflació.

El director de Projectes i Relacions Externes d’Humana, Rafael Mas, ha assegurat que “els resultats del 2023 han posat de manifest la confiança en el model de gestió d’Humana basat en la millora de l’experiència de compra, una àmplia oferta de moda de segona mà en contínua rotació i el talent dels equips que participen en la gestió del tèxtil”.

Mas també ha destacat que el creixement d’aquesta mena de moda és notori des del 2015: “Entre 2015 i 2020 l’augment de vendes i del nombre de clients va ser progressiu, però es va frenar amb els efectes del confinament”. Després, el sector s’ha anat recuperant amb un creixement que ha augmentat progressivament, any rere any.

Actualment, la roba de segona mà es posiciona com a primera opció per un nombre creixent de consumidors, que respon a una societat més conscienciada en qüestions ambientals i de sostenibilitat. Rafael Mas ha destacat especialment la conscienciació del jovent, que valoren el fet que sigui moda original i sostenible. “Tenen menys poder adquisitiu i al mateix temps aposten pel menor impacte possible en el consum”.

Els articles que Humana posa a la venda provenen de les donacions dipositades en els 1.400 contenidors verds repartits per la via pública i en les mateixes botigues. Concretament, l’any passat la recollida de l’entitat va permetre recuperar 18,7 milions de peces de roba. Les peces en millor estat es destinen a la reutilització i, amb els beneficis obtinguts, Humana impulsa projectes de cooperació al desenvolupament a països del Sud i accions socials a territoris més propers.

La reutilització de roba és fonamental per reduir el consum tèxtil i promoure un model més sostenible amb menor impacte ambiental i climàtic. Actualment, cada català genera 22 kg de residus tèxtils en un any, dels quals només un 12% (2,64 kg) es recullen selectivament, segons l’Agència de Residus de Catalunya.

Font: Racó Català: Llegeix, pensa i opina – Read More

RACó TECNOLòGIC: Investigadors catalans creen un sistema per protegir les dades personals a internet

Qualsevol petita acció durant la navegació web pot comportar riscos de seguretat si s’actua de forma automàtica i irracional. Per tal d’evitar aquesta vulnerabilitat a la xarxa, un grup d’investigadors de la Universitat Rovira i Virgili (URV) ha desenvolupat un entorn basat en la tecnologia de la cadena de blocs, que permet als usuaris controlar en tot moment què està passant amb les seves dades personals i per a quina finalitat les estan fent servir.

L’estudi ha consistit a crear una plataforma de gestió que ofereix la possibilitat de generar contractes intel·ligents que queden de per vida publicats a la xarxa sense que tercers puguin modificar els termes acordats. Per fer-ho servir, s’ha d’instal·lar un programa al navegador que intercepta la petició del consentiment i respon en funció de les preferències introduïdes. A més, des d’una aplicació mòbil, es pot fer un seguiment de qui té les informacions personals, quan s’han atorgat els permisos i per quin motiu es fan servir.

Per part de les companyies proveïdores de serveis a la xarxa, aquest sistema demostra que han obtingut el consentiment dels usuaris en cas que se’ls faci una auditoria. El projecte compleix els principals requisits del Reglament General de Protecció de Dades (RGPD) de la Unió Europea, que va obligar les empreses a demanar un permís explícit a les persones per processar les dades personals, però no defineix en camp moment com han d’actuar en termes de transparència.

Font: Racó Català: Llegeix, pensa i opina – Read More

LLIBRE – Tossa, Babel de les Arts (1933-1936)

‘Tossa, Babel de les Arts’ (1933-1936). Així volia que és titulés aquest llibre el pintor, historiador i crític d’art Rafael Benet (Terrassa 1889 – Barcelona 1979). Ho tenia tot enllestit. L’obra contindria el mític article que, l’any 1934, sa la revista Art, Benet va dedicar a l’intercanvi cultural viscut a Tossa i que sempre més ha quedat lligat a aquesta localitat. També hi inclouria les columnes que havia escrit a ‘La Veu de Catalunya’, el 1933, en la secció “Coneguts d’estiu”, i n’afegiria d’altres que no havien estat publicades en el seu moment. Alguns dels protagonistes d’aquests textos, per la seva condició de jueus, havien arribat a Tossa buscant la seguretat que havien perdut en els seus països. Benet parlaria també de la transformació de la Costa Brava; de la creació del primer museu d’art contemporani de tot l’Estat, inaugurat el 1935; dels dies previs a l’esclat de la guerra, i del seu exili. El llibre ja tenia editor. I, també, qui en signés el pròleg: el crític Rafael Santos Torroella. Eren els darrers mesos de l’any 1968… Ara, finalment, l’obra veu la llum.

 

Biografia de l’autor

Rafael Benet i Vancells (Terrassa, 1889 – Barcelona, 1979) va ser un pintor, crític d’art i historiador de l’art català. Es formà a Terrassa prop del seu oncle, el pintor paisatgista Joaquim Vancells, i posteriorment a Barcelona, a l’Escola d’Art de Francesc d’A. Galí (1908-1912). Des de 1910 fou membre del Cercle Artístic de Sant Lluc (que presidiria els anys 1928-1930) i un dels impulsors del Gremi d’Artistes de Terrassa (1914-1918). El 1916 féu una exposició individual a les Galeries Laietanes presentant-hi obres d’estètica noucentista. Seguidament assumí la influència de Cézanne, palesa en les obres que presentà a les exposicions d’art organitzades per l’Ajuntament de Barcelona a partir de 1918 formant part de l’Agrupació Courbet i de Les Arts i els Artistes.

L’adquisició per al Museu Nacional d’Art de Catalunya de La Pluja i Les Nogueres (1920 i 1921) significà el reconeixement de Benet com un dels protagonistes del relleu generacional que es produí en l’art català al voltant de 1917. Seguí una reeixida sèrie d’exposicions individuals iniciada el 1924 a la sala El Camarín de Barcelona i continuada posteriorment a la Sala Parés, fins el 1933. Hi predominaven els paisatges del Vallès, de Corbera de Llobregat, d’Olot i de Tossa de Mar.

Font: Racó Català: Llegeix, pensa i opina – Read More

Crimea: deu anys d’annexió russa i d’una nova fase de la qüestió tàrtara

Per Abel Riu

 

Fa exactament deu anys que la Federació Russa es va annexionar Crimea. El control rus sobre aquesta península de la mar Negra ha jugat, i continua jugant, un paper geopolític destacat en la guerra que enfronta els exèrcits ucraïnès i rus i que ja ha fet centenars de milers de morts. En mig de la contesa, el poble tàtar de Crimea és victimitzat, un cop més, pel poder de Rússia. Us oferim un repàs detallat de la qüestió.

El 27 de febrer de 2014, unitats militars russes sense insígnia ni identificació prenien el control del Parlament de la República Autònoma de Crimea. Passarien a la història com els “petits homes verds”, envers els quals, en un primer moment, el Kremlin va negar tota responsabilitat. Serguei Aksiónov, rus ètnic nascut a la Moldàvia soviètica, va ser nomenat primer ministre en una sessió tancada i farcida d’irregularitats. A les eleccions de 2010 el seu partit, Unitat Russa, havia obtingut tres diputats d’un total de cent.

Als carrers dels municipis de la península, una part important de la població es manifestava amb càntics i lemes a favor de Rússia i de rebuig al Maidan ucraïnès. També, contra el procés de destitució del president Víktor Ianukóvitx després de la seva fugida del país, el 22 de febrer, quan encara no havien passat 48 hores de la massacre en què van ser assassinats desenes d’activistes al centre de Kíiv, la majoria per trets de franctiradors de les forces policials especials conegudes com a Berkut. Manifestacions d’un bàndol i l’altre es multiplicaven arreu de la península, amb els tàtars de Crimea i sectors proucraïnesos a favor de la unitat amb Ucraïna, mentre els sectors prorussos s’organitzaven en unitats d’autodefensa armades.

Durant els dies posteriors, grups de forces militars russes sense identificació oficial van prendre el control d’edificis governamentals, infraestructures civils i militars arreu de la península, i van bloquejar els accessos de les bases de les forces armades ucraïneses. Els esdeveniments es van produir molt de pressa. Les accions de les unitats russes van agafar per sorpresa els comandaments militars ucraïnesos a Crimea i els van deixar sense capacitat de resposta, en un context de desconcert i inestabilitat política i social creixent que es vivia arreu del país. Qualsevol resposta hauria implicat una confrontació militar a gran escala amb el país veí.

L’11 de març de 2014, el Parlament de la República Autònoma de Crimea aprovava una declaració d’independència, envoltat per grups de “petits homes verds”. El text apel·lava al dret a l’autodeterminació, i invocava el precedent de Kosovo com a pretext per a la secessió. També, a la decisió de la Cort Internacional de Justícia de juliol de 2010, que afirmava que les declaracions unilaterals d’independència no eren contràries al dret internacional. En aquest cas, però, no es tractava de constituir-se com un estat independent, sinó d’annexionar un territori a un estat independent preexistent, la Federació Russa, tal com s’establia en la mateixa declaració.

Els resultats que van ser anunciats després del “referèndum” de ratificació que va tenir lloc el 16 de març de 2014 a Crimea, sota la presència de forces russes desplegades arreu del territori, eren d’un 96,6% de vots afirmatius i un 82% de participació. Segons la declaració pública que va fer per Mustafa Jemilev, llavors líder del Congrés del Poble Tàrtar de Crimea (conegut com a Mejlis), la participació havia estat del 32,4%. El mateix dia 16 a la nit, el Parlament de la República Autònoma sol·licitava oficialment la incorporació de la península a la Federació Rússia.

 

L’edifici del Parlament de Crimea, en l’època en què estava sota control ucraïnès  Autor/a: Erud @ Wikimedia Commons

 

En la cerimònia solemne que va tenir lloc al Kremlin de Moscou dos dies després, el president rus Vladímir Putin va signar el document d’incorporació, i va anunciar que el sotmetria a ratificació de les dues cambres parlamentàries russes. En la seva intervenció, farcida de referències històriques per sostenir el clam rus sobre la península, Putin es va tornar a referir al precedent de Kosovo. El procés es completaria oficialment el 21 de març, amb la incorporació oficial de la República de Crimea i la ciutat de Sebastòpol com a subjectes territorials de la Federació, i inclosos com a tals a la Constitució.

Un dels pretextos emprats per justificar l’annexió de la península va ser la suposada discriminació lingüística contra la llengua russa a la península de Crimea arran del triomf del Maidan. El 23 de febrer, el Parlament ucraïnès havia anul·lat la Llei de llengües de 2012, que preveia mesures de protecció i promoció de les llengües minoritàries a les regions on eren parlades per més del 10% de la població, entre les quals la llengua russa. Una decisió que va ser immediatament vetada pel llavors president ucraïnès en funcions, Oleksandr Turtxínov.

L’estatus de la llengua russa a la regió, però, no quedava desprotegida per aquests fets: la Constitució de la República Autònoma de Crimea de 1998 ja el garantia. L’article 10 reconeixia el rus “com la llengua de la majoria de la població”, i n’establia la “protecció” i ”desenvolupament”, així com l’ús en tots els àmbits de la vida pública. S’establia una quasi igualtat entre el rus i ucraïnès, amb un reconeixement parcial de la llengua tàtara de Crimea. Igual com avui, el rus era la llengua predominant i d’ús habitual d’una gran majoria de la població. Abans de l’annexió, prop del 80% dels mitjans impresos de Crimea eren en llengua russa i només el 7% dels programes de televisió s’emetien en tàtar de Crimea.

L’annexió russa de Crimea va ser considerada il·legal per la majoria dels estats de la comunitat internacional, i per les organitzacions interestatals regionals i internacionals. El 27 de març, l’Assemblea General de Nacions Unides va aprovar la resolució 68/262 , en què afirmava que el nou estatus “no tenia validesa”, amb un resultat de 100 vots a favor, 11 en contra i 58 abstencions.

L’annexió significava una primera violació del Memoràndum de Budapest de desembre 1994, signat per Ucraïna, la Federació Russa, els Estats Units i el Regne Unit, i d’acord amb el qual Kíiv havia renunciat i havia lliurat a Moscou tot el seu arsenal nuclear heretat de l’URSS a canvi de garanties a la seva seguretat, sobirania i integritat territorial.

Tot i negar-ho en un primer moment, l’abril de 2014 Vladímir Putin va reconèixer que unitats de les forces armades russes havien participat en els fets de febrer i març a Crimea. Poc després que es completés el procés d’annexió, el ministeri de Defensa rus va crear unes medalles pel mèrit en la participació de les accions “Pel retorn de Crimea”, amb les dates 20.02.14 – 18.03.14, evidència que l’operació s’havia iniciat quan Víktor Ianukóvitx encara era president d’Ucraïna.

Segons l’actual sotscap de la Intel·ligència Militar Ucraïnesa (HRU), Vadim Skibitski, des de l’any 2010 Rússia havia enfortit la seva presència militar a la península, la qual exercia com a part dels acords vigents amb el govern ucraïnès. Segons l’almirall de les forces navals d’Ucraïna entre 2016 i 2020, Ígor Vorontxenko, des de 2012 Rússia havia estacionat quatre noves brigades a Crimea, equipades amb armament nou, que el gener de 2014 van iniciar els preparatius per capturar la península.

Poc després de l’annexió, el govern d’Ucraïna va fer tancar el principal canal que subministrava el 85% de les necessitats hídriques de la península, amb aigua provinent del riu Dnipró.

 

El simbolisme d’una península estratègica

Les primeres referències escrites sobre la península de Crimea es remunten a les ‘Històries’ d’Herodot. L’historiador de l’antiga Grècia va narrar els esdeveniments en aquestes i altres zones costaneres de la mar Negra, al sud de l’actual Ucraïna, on des del segle VI a. de C. s’havien establert diverses colònies gregues.

El poble dels tàtars de Crimea s’havia anat configurant a partir del segle XIII a través de la mescla entre diverses tribus turqueses que s’hi havien instal·lat des del segle X, i per mitjà del contacte amb pobladors armenis, grecs i genovesos, entre d’altres. El 1441, el cabdill tàtar Haci Giray es va proclamar kan de Crimea i de les ribes de la mar Negra, va fundar el kanat de Crimea i va trencar amb l’Horda Daurada. El seu successor, Mengli Giray, va retre vassallatge a l’Imperi otomà i va establir així una associació estratègica que perduraria en el temps.

El 1782 l’emperadriu Caterina la Gran va ordenar la conquesta del kanat de Crimea com a part de l’expansió de l’Imperi rus cap al sud, fins a les riberes est i nord de la mar Negra. Un any després va ser annexionat formalment. Es posava fi així a més de tres segles d’existència d’aquest estat quasi-sobirà, i s’iniciava la subjugació imperial de la població tàtara local, que l’havia habitat des de feia més de mig mil·lenni.

Un dels arguments emprats per justificar l’annexió davant de les potències europees va ser que a Crimea es trobava l’antiga colònia grega de Quersonès. Allà és on, segons les cròniques medievals, havia estat batejat pel ritual ortodox el príncep de la Rus de Kíiv, Volodímir el Gran, l’any 988. Aquest mite va ser explotat pel relat imperial rus com a moment fundacional de la “civilització russa”, i avui troba eco en els discursos oficials de les autoritats del país, començant pel president mateix.

El bateig de Volodímir va ser, de fet, una de les justificacions a les quals va recórrer Putin el març de 2014 per justificar l’annexió de la península, evocant-lo com una “gesta espiritual” que va predeterminar “les bases de la cultura, la civilització i els valors humans que uneixen els pobles de Rússia, Ucraïna i Bielorússia”. En el seu discurs del 18 de març de 2014, també es va referir a les gestes i glòries militars russes i soviètiques de la Guerra de Crimea de mitjan segle XIX i de la Segona Guerra Mundial, i a la condició de Sebastòpol com a primera i actual base de la flota russa de la mar Negra. Tots són factors que, segons la seva visió, feien la “condició russa” indestriable de la península.
Més enllà del simbolisme retòric, el fet és que, tant ara com a finals del segle XVIII, l’interès fonamental del poder rus per controlar Crimea no era altre que una ubicació geogràfica privilegiada que permetia assolir una posició de predominança estratègica a la zona de la mar Negra.

Després de l’annexió de l’abril de 1783, els tàtars de Crimea van ser desposseïts progressivament de les seves terres, i van ser subjectes a diferents formes de servitud. Durant el segle XIX es trobaven entre els pobles musulmans de l’imperi que van ser objecte de persecució i represàlies, les quals van provocar diverses onades d’emigració massiva cap a l’Imperi otomà, especialment després de la Guerra de Crimea de 1853-1856.

Si el 1785 conformaven el 84% de la població de la península, un segle després, l’any 1897, el percentatge havia caigut fins al 33,11%, mentre que els russos ètnics arribats en successives onades colonitzadores ja eren el 35,55%. El 1785, eren el 2,2% del total de la població de la península. El nombre d’ucraïnesos (llavors denominats “petits russos” per les autoritats imperials) a finals del segle XIX era de l’11,84%.

La tendència a la minorització de la població tàtara es va accelerar durant les primeres dècades de l’època soviètica, amb un increment de la transferència de població russa a la península. El 1939 els tàtars de Crimea eren tan sols un 19,4% de la població. Aquesta política va culminar el maig de 1944, quan tota la població tàtara de Crimea (llavors unes 200.000 persones) va ser deportada per part de les autoritats soviètiques, transportada per la força cap a Sibèria i l’Àsia Central tancada en trens de bestiar, sense menjar ni aigua i en condicions insalubres.

Es tractava d’un càstig col·lectiu com a represàlia per la col·laboració d’alguns membres de la comunitat amb els ocupants nazis durant la Segona Guerra Mundial. Uns 8.000 van morir durant el procés de deportació. Entre el 27% i el 46% del total de població va morir durant els tres primers anys de la deportació i el reassentament, sovint a causa de la desnutrició, les dificultats i les malalties.

 

Commemoració de la deportació dels tàtars. Kíiv, 2016. L’escenografia vincula la deportació estalinista amb l’ocupació actual  Autor/a: Visem @ Commons Wikimedia

 

Deu anys després, el febrer de 1954, el Sòviet Suprem de la Unió Soviètica va aprovar per unanimitat que Rússia cedís la península de Crimea a la Ucraïna soviètica. El relat oficial va presentar la decisió com un “gest d’amistat” envers Ucraïna en el 300è aniversari del Tractat de Pereiàslav entre els cosacs ucraïnesos i l’estat de Moscòvia, el predecessor de l’Imperi rus. La decisió, però, estava fonamentada per motius de proximitat geogràfica i necessitat econòmica, a fi de facilitar el desenvolupament de la península.

El 1967 es va permetre retornar a Crimea a alguns centenars de famílies, però no va ser fins a la perestroika de Mikhaïl Gorbatxov quan tota la població tàtara de Crimea que ho desitjava va poder regressar a la seva terra natal. Entre 1988 i 1994 ho van fer entre 200.000 i un quart de milió. Van patir diverses formes de discriminació per part d’habitants i autoritats, i en la majoria dels casos es van trobar que les seves antigues cases havien estat destruïdes o ocupades.

El 54,19% d’habitants de la República Autònoma de Crimea van votar a favor del referèndum d’independència d’Ucraïna de l’1 de desembre de 1991, un 57,07% en el cas de la ciutat de Sebastòpol. El “sí” es va imposar en totes les regions ucraïneses, amb un resultat del 90,32% que va sorprendre molta gent a Moscou, i que no tothom va acceptar de bon grat. Tanmateix, l’endemà, el president de la llavors República Socialista Soviètica Federativa de Rússia, Borís Ieltsin, va ser el tercer mandatari a reconèixer la independència d’Ucraïna en les seves fronteres republicanes soviètiques, només per darrere dels governs de Polònia i del Canadà. El 8 de desembre se signava l’Acord de Belaveja, indret bielorús on els líders de les repúbliques d’Ucraïna, Rússia i Bielorússia van signar la fi de l’URSS. El 21 de desembre s’acordaria el Protocol d’Alma-Ata, a la capital del Kazakhstan soviètic, on els líders d’onze repúbliques soviètiques de totes quinze confirmaven la dissolució de la Unió, i el reconeixement de les fronteres republicanes internes com a noves fronteres internacionals.

Entre 1992 i 1995 es va produir un estira-i-arronsa institucional entre les autoritats de Crimea i les de Kíiv per definir els límits de l’autonomia de la península dins de la Ucraïna independent. Finalment, la Constitució de la República Autònoma de Crimea aprovada el 1998 en confirmava l’estatus especial, però plenament integrada a la jurisdicció ucraïnesa. Dels dos milions d’habitants amb què comptava la península el 2001, segons el cens d’aquell any, els tàtars de Crimea conformaven el 12,1% de la població, els russos ètnics el 58,5%, i els ucraïnesos ètnics el 24%.

El reconeixement de les fronteres, sobirania i integritat territorial d’Ucraïna, i de Crimea com a part d’aquest país, es refermaria de nou en el Tractat d’Amistat, Cooperació i Partenariat de 1997, signat per Borís Ieltsin i pel president ucraïnès Víktor Kutxma. Bona part de la base naval de Sebastòpol quedava arrendada a la flota russa de la mar Negra durant vint anys. El 2008 la llavors primera ministra Iúlia Timoixenko va afirmar que la presència i ús de la flota russa del port de Sebastòpol en cap cas s’estendria més enllà de 2017, any en què l’hauria d’abandonar. L’arrendament, però, va ser estès fins al 2042 en el marc dels acords de Khàrkiv, signats poques setmanes després que Víktor Ianukóvitx arribés a la presidència d’Ucraïna el febrer de 2010.

Després de la fugida d’Ucraïna de Ianukóvitx el 22 de febrer de 2022, les forces prooccidentals van retornar al poder gràcies al triomf de la revolta del Maidan i a un procés de destitució que no va complir tots els requisits que fixa l’article 111 de la Constitució ucraïnesa. Putin va considerar que s’havia trencat l’acord no escrit que garantia la “sobirania condicionada” d’Ucraïna. Segons la visió del Kremlin, una Ucraïna que s’allunyava geopolíticament del paraigua de Moscou perdia el dret a la sobirania i a la integritat territorial.

La possibilitat de perdre l’ús de la base naval de Sebastòpol, i que pogués arribar a ser utilitzada per forces navals dels EUA i els seus aliats, pesava amb força al Kemlin, i el relat va canviar per justificar l’annexió. Així, el febrer i març de 2014 Putin va iniciar el seu “desreconeixement” verbal de la sobirania ucraïnesa; en primer lloc, sobre la península. Segons aquesta lògica, en el seu discurs d’annexió el 18 de març, Putin va afirmar que, pel que fa a Crimea, el 1991 Rússia havia estat “robada i saquejada”.

Putin també es va referir a la decisió de les autoritats soviètiques de transferir la península a la RSS d’Ucraïna el 1954 com a “inconstitucional”, un altre dels pretextos a què Rússia ha recorregut durant els darrers anys per sostenir l’annexió. Precisament, l’11 de març d’aquest 2024, diputats del partit oficialista Rússia Unida van presentar una proposició de llei a la Duma russa perquè la transferència de 1954 sigui declarada “il·legal”.

 

Els tàtars de Crimea i el retorn de la persecució

El març de 2014, la població dels tàtars de Crimea es va oposar majoritàriament a l’annexió a la Federació Russa. Si bé és cert que fins aleshores la seva relació amb les autoritats ucraïneses no havia estat senzilla, temien un retorn als períodes més foscos de la història. Els pronòstics més pessimistes es van complir i l’annexió va comportar l’inici d’una campanya de repressió sistemàtica contra els habitants d’aquell territori contraris a les noves autoritats, amb especial èmfasi en els tàtars.

La persecució política, els segrestos, les tortures i les condemnes llargues de presó d’activistes i representants de la comunitat tàtara de seguida van esdevenir la cruenta normalitat. Quan encara no s’havia oficialitzat l’annexió, però el territori ja estava de facto en mans de les forces russes, el segrest i assassinat de l’activista tàtar de 39 anys Reşat Ametov el 3 de març de 2014 va inaugurar una nova època històrica d’opressió nacional d’aquest poble.

Una de les principals manifestacions de l’onada repressiva van ser les acusacions de terrorisme i extremisme contra activistes tàrtars, tot i no haver-se produït atacs terroristes en aquest territori en més de tres dècades. Més d’un centenar de membres de la comunitat tàtara de Crimea han estat jutjats i empresonats per aquests delictes sota acusacions falses per suposats vincles amb l’organització islamista Hizb ut-Tahrir. Les desaparicions forçoses han esdevingut també una pràctica habitual. Fins al juny de 2022, Nacions Unides n’havia documentades 50, tretze de les quals de persones pertanyents a la minoria tàtara.

El Congrés del Poble Tàrtar de Crimea, conegut com a Mejlis, òrgan representatiu nacional principal, va ser prohibit el 2016 en ser considerat “extremista”. Els seus líders van ser forçats a exiliar-se i se’ls va prohibir d’entrar al territori de Crimea, i els que van negar-s’hi van ser empresonats. D’ençà d’aquell moment, les autoritats russes han creat noves organitzacions de govern de la comunitat tàtara controlades per l’estat.

 

Mustafa Jemilev i Refat Txubàrov, president del Mejlis, reunits amb el president txec, Petr Pavel, a Kíiv el 2023. Autor/a: Mejlis

 

Les restriccions de la llibertat de premsa i el tancament de mitjans de comunicació en llengua tàtara, i també en ucraïnès, han estat també una constant. Mesos després de l’annexió el març de 2014, l’òrgan supervisor de les telecomunicacions i els mitjans de la Federació Russa, Roskomnadzor, va imposar un nou procediment de registre obligatori per a tots els mitjans i premsa local que va provocar el tancament del 90%. Canals de televisió com ATR, ràdios, així com l’agència de premsa tàrtara QHA van ser forçats a aturar emissions i activitat. Molts periodistes que han continuat treballant ho han fet sota amenaces constants, agressions físiques i persecució política.

La llengua, cultura, i identitat pròpies també han estat víctimes del nou statu quo, en pro de la russificació. Les escoles que oferien educació en tàtar de Crimea al curs 2020-2021 eren només el 3% del total, i en ucraïnès, tan sols el 0,1%. En altres escoles, la majoria de les classes de llengua tàtara de Crimea que s’ofereixen són opcionals, i sovint s’ensenyen fora d’horari lectiu o els caps de setmana. En el cas de l’ucraïnès, el nombre d’estudiants que cursava l’educació primària en aquesta llengua va caure de 13.589 el 2013 a 371 el 2016.

Els programes educatius a les escoles presenten la península com un territori que forma part de la “Rússia històrica”, amagant el llegat dels tàtars de Crimea com a poble indígena, i de la gran diversitat ètnica que hi havia existit. L’objectiu no és altre que promoure una assimilació de tota la població sota la idea panrussa.

De forma similar, cada cop s’hi organitzen més campaments militars orientats als infants, per promoure un patriotisme rus d’adhesió al règim. Els registres policials són freqüents a mesquites i institucions religioses, a les quals sovint s’imposen multes elevades. L’agost de 2023 es va establir la prohibició de mostrar la bandera nacional tàtara de Crimea a les escoles de la península. Molts memorials als morts per les deportacions de 1944 han estat vandalitzats, i són freqüents les restriccions als actes i manifestacions en record d’aquells tràgics esdeveniments el 18 de maig, dia en què es commemoren.

Des de l’annexió de la península el 2014 el ministeri de Defensa rus ha portat a terme un total de quinze onades de reclutaments militars obligatoris a Crimea. Aquestes mesures comporten una violació de les Convencions de Ginebra, en tant que territori considerat com a ocupat, i han obligat molts joves tàtars, i també ucraïnesos, a exiliar-se per evitar ser reclutats. Es tracta d’un dels motius principals que han fet que, durant els darrers deu anys, fins a 50.000 tàtars hagin abandonat la península, encara que sigui de forma temporal.

La història no es repeteix, però si més no, rima. L’octubre de 2016, l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa va aprovar la Resolució 2133, en què alertava que l’efecte acumulatiu d’aquestes mesures repressives i altres comporta una amenaça per a l’existència mateixa dels tàtars de Crimea com a grup ètnic, religiós i cultural diferenciat. En altres paraules, del risc d’etnocidi d’aquest poble de la seva terra ancestral.

 

De l’annexió a la guerra total

El 2005, Vladímir Putin va descriure la dissolució de la Unió Soviètica com el desastre geopolític més important del segle XX. “Per a la nació russa, va significar un autèntic drama. Desenes de milions dels nostres compatriotes es van trobar d’un dia a l’altre vivint fora del territori rus”.

El març de 2014 tornava a insistir en aquesta idea, i referint-se als russos ètnics de Crimea, va afirmar que durant aquells anys Rússia va travessar unes dificultats que van fer que fos “incapaç” de “protegir-ne els interessos”. “Milions de russos i russoparlants viuen a Ucraïna i ho continuaran fent. Rússia sempre en defensarà els interessos. És en l’interès d’Ucraïna que aquests drets siguin totalment protegits. És la garantia de l’estabilitat de l’Estat ucraïnès, i de la seva integritat territorial”.

Es tractava de tot un avís per a navegants, que, en una confusió interessada entre rus ètnic, russoparlant, i prorús, amagava una realitat molt més complexa. Un estudi fet per l’Institut Internacional de Sociologia de Kíiv l’abril de 2014 revelava que només un 27,5% dels habitants de la província de Donetsk es mostraven partidaris d’unir-se a Rússia. En el cas de Luhansk, el percentatge era del 30,3%. En una línia similar, només un 19,3% a Donetsk defensaven una intervenció de tropes russes, i també un 19,3% a Luhansk. A la resta de províncies del sud i de l’est d’Ucraïna, el percentatge de població que desitjava unir-se a Rússia no arribava al 10%, amb l’excepció de Khàrkiv, on era d’un 16%.

En un documental emès el desembre de 2021, Putin es va referir a la fi de l’URSS com la desintegració de la “Rússia històrica sota el nom d’Unió Soviètica. Si l’annexió de Crimea havia marcat l’inici del revisionisme de les fronteres establertes el 1991 i en acords posteriors, el foment del conflicte bèl·lic al Donbàs en va ser l’episodi següent. Deu anys després, les restriccions contra el tàtar de Crimea i l’ucraïnès a Crimea es repeteixen ara contra la llengua ucraïnesa als nous territoris annexionats des del febrer de 2022, així com els abusos contra la població local que s’oposa a les noves autoritats.

A la península de Crimea, d’ençà de l’inici de la guerra a gran escala, l’increment de la repressió s’hi ha fet notar encara amb més intensitat que no pas en altres subjectes oficials de la Federació Russa. Del total de 640 presoners polítics que hi ha a Rússia, 113 són tàtars de Crimea, nombre desproporcionat tenint en compte la dimensió de la població, cosa que mostra fins a quin punt és víctima d’una política intensa de subjugació. La majoria han estat enviats a presons d’alta seguretat o colònies penals allunyades de la península, on són sotmesos a freqüents pràctiques discriminatòries i maltractaments, segons ha denunciat repetidament l’Alt Representant pels Drets Humans de Nacions Unides.

De la mateixa forma, a l’onada de mobilització militar que va tenir lloc a la tardor de 2022, uns 1.500 membres de la comunitat van ser cridats a files pocs dies, de nou un nombre molt superior al que correspondria segons criteris de proporcionalitat demogràfica. Igual com passa amb altres minories nacionals, els tàtars de Crimea han estat mobilitzats de forma desproporcionada en comparació amb els russos ètnics, especialment els que habiten a les grans ciutats de la Federació Russa.

En l’actualitat, dos batallons de voluntaris tàtars (“Crimea” i “Noman Çelebicihan”), fundats entre 2014 i 2016, participen en les operacions militars en el marc de la guerra contra Rússia, integrats a les Forces Armades d’Ucraïna. Les autoritats russes refusen incloure tàtars de Crimea en intercanvis de presoners de guerra. El setembre de 2022, tàrtars de Crimea, ucraïnesos i russos contraris a la guerra i al règim rus van crear l’organització partisana Atesh, que des de llavors ha portat a terme accions múltiples de contraespionatge, sabotatge i atacs contra objectius militars russos a la seva rereguarda a la península.

La importància estratègica de Crimea s’ha fet notar en el transcurs de la guerra, i ha proporcionat a Rússia avantatges territorials que han resultat cabdals. Des de 2014, les forces armades russes havien expandit la presència a la península, amb noves bases i instal·lacions. Durant les primeres setmanes de l’ofensiva russa el febrer i març del 2022, els avenços russos més notables els van portar a terme unitats que van avançar des de Crimea cap a les regions del sud d’Ucraïna de Kherson i Zaporíjia, els quals han consolidat. Des de Crimea, i des de vaixells i submarins de la flota russa de la mar Negra, són disparats un percentatge significatiu dels míssils i drons que colpegen objectius militars i civils ucraïnesos. La flota russa de la mar Negra va aplicar un bloqueig comercial contra els ports ucraïnesos que va durar més d’un any, escanyant la capacitat exportadora i l’economia del país, amb especial impacte en el sector agrícola.

La tendència s’ha anat equilibrant, i amb el suport dels països occidentals, les forces ucraïneses han desenvolupat una capacitat cada cop més gran de colpejar objectius militars russos a la península amb drons i míssils, arribant a destruir o inutilitzar prop del 25% dels vaixells i submarins de la flota russa de la mar Negra. Una part de la flota ha hagut de ser traslladada a la base russa de Novorossisk a fi de protegir-la, i hi ha prevista l’obertura d’una nova base naval a la costa d’Abkhàzia. El pont de Kertx, inaugurat el 2018, que uneix Crimea amb la Rússia continental, ha estat també un objectiu freqüent d’atacs ucraïnesos, tot i que segueix en funcionament.

L’annexió de 2014 va provocar un apropament polític entre la comunitat tàtara de Crimea i les autoritats ucraïneses, partint d’un interès compartit. Des de llavors, el govern ucraïnès s’ha compromès a fer valer els seus drets en cas de recuperar el control sobre la península. Igual com passa amb la resta de zones sota ocupació russa, la partida es juga en el tauler militar. Considerant el desequilibri de forces i capacitats actuals, si més no en el curt i mitjà termini és poc probable que les forces ucraïneses puguin recuperar el control de la península.

Es dona la circumstància que, a diferència de la resta de zones ocupades tant el 2014 com des de 2022, a Crimea la majoria de la població està composta per russos ètnics, i ara mateix probablement s’oposarien a retornar sota administració ucraïnesa. En el marc de les negociacions que van tenir lloc el març i abril de 2022, pel que fa a la qüestió de Crimea va ser elaborada una proposta perquè les parts es donessin un període de quinze anys per portar a terme consultes sobre l’estatus de la península. Uns intents que no van reeixir.

Una fórmula aplicable podria venir del reconeixement d’un estatus especial amb supervisió internacional, que facilités una solució basada en el principi d’autodeterminació i el respecte dels drets de les minories nacionals, en contrast al recurs retorçat que s’ha fet d’aquest principi com a justificació per portar a terme violacions del dret internacional per part de Rússia, i d’accions irredemptistes d’un expansionisme que apel·la a la nostàlgia imperial. Un escenari, però, que, malauradament, es troba ara molt lluny de ser possible. Tot ho decidirà el destí d’una guerra que no s’atura, com tampoc ho fa la lluita dels ucraïnesos per la seva sobirania, ni la del poble tàtar de Crimea per la seva supervivència i els seus drets col·lectius.

 

Font: Racó Català: Llegeix, pensa i opina – Read More

(VÍDEO) El primer futbolista negre en jugar amb Catalunya i campió d’Àfrica: “És un orgull jugar amb el meu país”

El RCD Espanyol compta aquesta temporada entre les seves files amb l’extrem d’Arbúcies (Selva) i internacional amb el Senegal, Keita Balde, que torna a Catalunya després d’una dècada jugant a les lligues italiana, francesa i russa. Un futbolista que, després de destacar a la cantera del Barça, va fer el salt al professionalisme amb la Lazio, on va debutar amb divuit i es va convertir en un dels jugadors més prometedors d’Europa.

Tot i que finalment no ha arribat a la categoria d’estrella, als seus vint-i-nou anys, sí que ha defensat la samarreta de clubs importants com el Mònaco, Milan o la Sampdoria i compta amb el seu palmarès amb una Copa Àfrica, la del 2021, disputada un anys després per culpa de la pandèmia de la COVID-19.

Keita també suma en el seu currículum dues internacionalitats amb Catalunya, els anys 2015 i 16, abans de debutar amb la sub-20 de l’estat de l’Àfrica Occidental.

El jugador català ha estat entrevistat pel programa ‘Tot Costa’ de Catalunya Ràdio on ha manifestat el seu amor pel seu país, Catalunya, després de tants anys fora. “Catalunya la porto al cor. El català mai m’ha marxat, amb els meus germans el parlo i se’m dona millor que el castellà”. El blanc-i-blau també ha repassat el seu pas per la selecció catalana: “Ha estat un orgull haver jugat en totes les categories inferiors”, i ha recordat especialment el seu partit amb l’absoluta contra Euskadi al Camp Nou. Keita també s’ha sentit orgullós d’haver estat “el primer futbolista negre en jugar a l’absoluta de la catalana”, i de “fer història al meu país (Catalunya) on he nascut i m’ho han donat tot”.

 

Keita Balde, internacional amb Catalunya i el Senegal: “Porto Catalunya al cor. Amb els meus germans i molts amics parlo català. Ha estat un orgull jugar amb la selecció catalana, al meu país, on m’ho han donat tot. No em puc queixar”

Entrevista https://t.co/Iqyk6F2MoN pic.twitter.com/gpEG5rxPdv

— Tot costa (@totcosta) March 22, 2024

Font: Racó Català: Llegeix, pensa i opina – Read More

(VÍDEO) Una ‘influencer’ es pregunta si els catalans usen “ese idioma” o sempre parlen en castellà

“D’on no n’hi ha, no en raja” o millor dit, “pedir peras al olmo”, perquè parlem d’algú castellanoparlant que es qüestiona la utilitat del català i la resta de llengües cooficials. Aquesta dita hauria de formar part la descripció del perfil de Tik Tok i Instagram, Paty Aramburo, una ‘influencer’ madrilenya fatxenda (‘pija’). 

Aramburo s’entesta a demostrar que la sobreexposició a les xarxes socials i la necessitat de crear contingut són un còctel perillós quan no es té res a dir o se surt de la zona de confort d’allò que es domina. En un vídeo de només trenta-quatre que es fan molt llargs, per la feredat que fa, exposa “una duda que le surje“: “Las personas que no sois de Madrid, cuando estáis en vuestra casa, ¿habláis con vuestros padres en español o en catalán? ¿Mezcláis los idiomas? ¿O vais a un bar y habláis con el camarero en catalán?“.

Es que siempre me lo he preguntado, ese idioma lo utilizarán  o hablarán siempre en castellano, no sé“, conclou.

 

ese idioma lo utilizaran??? pic.twitter.com/DSuHK7KkME

— èlia (@eliusmb_) March 20, 2024

Font: Racó Català: Llegeix, pensa i opina – Read More

“El català és negoci” incorpora l’anglès perquè les empreses estrangeres s’adeqüin a la llei

“El català és negoci” renova la pàgina web i inclou novetats com ara una versió en anglès o un apartat de preguntes freqüents sobre la legalitat dels territoris de parla catalana en termes de consum. A més, la web ha actualitzat les dades que ja incloïa prèviament i ha incorporat un espai on hi ha aquelles empreses líders a escala mundial que ja operen en català.

Gràcies a la nova versió en anglès i les diferents actualitzacions, la campanya podrà ampliar la seva influència entre les empreses estrangeres i facilitar-los de primera mà tota la informació que necessitin per tal d’adequar-se a la normativa vigent. Així, grans marques internacionals ho tindran més fàcil per afegir-se a la nombrosa llista de companyies que ja són responsables lingüísticament. A més, l’apartat de FAQS inclou un seguit de qüestions que donen resposta a aspectes clau de la normativa com, per exemple, l’obligatorietat d’etiquetar, retolar o atendre oralment i en escrit en català.

El web elcatalaesnegoci.cat és una eina que va ser elaborada l’any 2021 per Plataforma per la Llengua, juntament amb la Fundació Vincle. La campanya vol destacar el potencial econòmic que té la llengua catalana i pretén ajudar les empreses a aplicar correctament les diverses normatives que afecten els usos del català en el sector.

 

L’àmbit empresarial, un dels eixos estratègics de Plataforma per la Llengua

Treballar la presència de la llengua catalana en el món de l’empresa és un dels pilars estratègics de Plataforma per la Llengua. És per això que, des de fa anys, es vol incidir en l’ús transversal de la llengua a l’empresa. L’any 2023, l’entitat va aconseguir que més de quaranta empreses incorporessin el català en la seva activitat, principalment pel que fa als manuals d’ús i etiquetatge, retolació, i pàgines web i aplicacions mòbil. D’altra banda, també és important promoure el català en les comunicacions internes laborals, en la senyalització interna, en la documentació comptable i administrativa i, en definitiva, en tots els mecanismes de funcionament de l’empresa.

Aquest any l’entitat se centrarà en nous àmbits estratègics i continuarà treballant intensament en els sectors en què ja ha aconseguit casos d’èxit, sempre amb l’objectiu de normalitzar el català en l’àmbit empresarial i comercial arreu del domini lingüístic.

Font: Racó Català: Llegeix, pensa i opina – Read More

Totes les novetats en català a plataformes (del 15 al 22 de març)

De la mà de ‘Goita què fan, ara!’, us oferim una llista de totes les novetats en català a les plataformes de l’última setmana. Tots els títols estan ordenats per plataforma, especificant si es tracta d’una sèrie o una pel·lícula i amb l’enllaç perquè pugueu accedir a la seva fitxa del web ‘Goita què fan ara!’, amb la sinopsi, informació tècnica i l’enllaç directe per a poder veure-la des de la plataforma on s’allotja. La setmana passada vam incloure els títols que havien aparegut fins el 15 de març a les 10 del matí, i aquesta hem inclòs els que van sortir la resta del dia 15 i fins el divendres 22 de febrer, a les 10 hores. En total, s’han incorporat als diferents catàlegs 49 pel·lícules i 8 sèries doblades o amb subtítols en català.

 

3CAT

Pel·lícules

Assassinats a Tolosa (Àudio i subtítols)

El cim (Àudio i subtítols)

Herència (Àudio i subtítols)

La masia (Àudio i subtítols)

La senyora de les roses (Àudio i subtítols)

Les del criquet (Àudio)

Llenceria fina al Kurdistan (Àudio i subtítols)

Tala’vision (Àudio)

Una boda a la Toscana (Àudio i subtítols)

 

Sèries

Asfalt (Àudio i subtítols)

Conde & Fonde (Àudio)

És pecat (Àudio i subtítols)

Gameface (Àudio i subtítols)

Steins; Gate (Àudio i subtítols)

 

 

FILMIN

Pel·lícules

A l’Adamant (Subtítols)

Dallas Buyers Club (Àudio)

Dance First (Àudio i subtítols)

Decibel (Subtítols)

Dues mares perfectes (Àudio i subtítols)

El primer dia de la meva vida (Subtítols)

El somni d’Ellis (Àudio)

Els joves amants (Subtítols)

Enfront del tornado (Àudio i subtítols)

Gagarine (Àudio)

Gloria Mundi (Subtítols)

Hundreds of Beavers (Subtítols)

Insensats (Àudio i subtítols)

L’événement (Subtítols)

L’informe Auschwitz (Subtítols)

L’última pel·lícula (Subtítols)

La família Bélier (Àudio)

La imatge permanent (Subtítols)

Maya (Subtítols)

Més que un somni (Àudio i subtítols)

Pastisser i xef (Subtítols)

Philomena (Àudio)

Rally Road Racers (Subtítols)

Retribution (Subtítols)

They Shot the Piano Player (Subtítols)

Tres lladres i un lleó (Àudio i subtítols)

Un home fidel (Subtítols)

 

 

Sèries

OVNIs, el retorn (Subtítols)

Such Brave Girls (Subtítols)

 

MOVISTAR +

Pel·lícules

Alienoid (Subtítols)

Chesil Beach (Subtítols)

Hotel Transsilvània 2 (Subtítols)

Mes trésors (Subtítols)

Prometheus (Subtítols)

Sausage party (Subtítols)

Sicari (Subtítols)

Susie Searches (Subtítols)

The Wrath of Becky (Subtítols)

Una nit per sobreviure (Subtítols)

 

 

NETFLIX

Pel·lícules

Irish Wish (Subtítols)

The Wonderful Story of Henry Sugar and Three More (Subtítols)

 

Sèries

3 Body Problem (Subtítols)

 

 

RAKUTEN

Pel·lícules

Traïció (Àudio i subtítols)

 

 

 

 

Font: Racó Català: Llegeix, pensa i opina – Read More

(VÍDEO) Viatja a Catalunya i descobreix que tot el que li han explicat sobre els catalans és mentida

Un ‘tiktoker’ malagueny ha protagonitzat un vídeo molt simptomàtic sobre la catalanofòbia que impera a Espanya; les mentides i els falsos prejudicis que s’afirmen sobre Catalunya i els catalans, A Antonio Gutiérrez, que és així com es diu aquest creador de contingut, ha descobert sorprès que Catalunya no és com li havien dit. Gutiérrez ha viatjat al Principat per primer cop a la seva vida, i ha fet estada a Cerdanyola del Vallès. A l’inici del vídeo ha manifestat les seves ‘pors’: que li parlessin en català i el tractessin de manera ‘estranya’ per ser de Màlaga. A continuació, ha afegit que la gent l’estat tractant de “maravilla, la gente me está tratando increible, muy amable, me están hablando todos en español”. Després, afirma que és obvi i normal, que hi hagi gent que parli en català, però s’entén que en detectar el seu accent, la gent es passa al castellà.

Los que nos han contado en Málaga sobre Catalunya, de momento, todo mentida. Gente increible y muy contento. Me mola Catalunya“, afegeix abans de tancar el vídeo.

 

@antoniomasmasgutierrez Estoy en Cataluña y estoy muy sorprendido del buen trato y de lo normal que es todo pese a lo que me habian contado #cataluña #feliz #buentrato #topicos ♬ sonido original – Antonio Gutierrez

Font: Racó Català: Llegeix, pensa i opina – Read More

ERC i PSOE pacten no reunir la taula de negociació de governs fins després de les eleccions

ERC i PSOE han pactat no reunir la taula de negociació dels dos governs fins després del cicle electoral, marcat per les eleccions al Parlament del 12-M i les europees del 9-J. Tal com ha pogut saber l’ACN, tant a Palau com al govern espanyol coincideixen que no té sentit forçar ara una trobada d’aquest òrgan de negociació bilateral, en plena precampanya. L’acord signat entre ERC i PSOE per investir Pedro Sánchez inclou que la taula s’havia de tornar a reunir abans que acabés el primer trimestre de 2024 (és a dir, la setmana que ve com a tard). Des de la Generalitat insisteixen que no volen cap reunió que només sigui “una foto”, i que ara mateix no hi ha cap acord tangible nou, un cop aprovada la llei d’amnistia.

Posteriorment, en un comunicat conjunt d’ERC i PSOE, les dues formacions han assenyalat que s’han reunit de forma “discreta i periòdica” en l’espai entre els partits per avançar en la situació política des de l’acord d’investidura. I remarquen que les reunions s’han fet amb un “mecanisme internacional” que té les funcions d’acompanyar, verificar i fer el seguiment de tot el procés de negociació.

Pel que fa a la suspensió de la reunió pública de la taula de diàleg entre els dos governs prevista per a aquest trimestre, els dos partits afirmen que en anteriors convocatòries electorals també s’havia suspès.

“Tots els actors implicats aposten pel diàleg i la negociació continua com a forma per trobar una solució política”, conclou el comunicat conjunt.

Font: Racó Català: Llegeix, pensa i opina – Read More