El nacionalisme lingüístic espanyol s’omple la boca de clams per la “llibertat lingüística” i, en conseqüència, aquesta idea, i la manera com se cercaria de concretar, es troba present, en un lloc destacat, tant dels programes, com dels acords i els discursos dels dos partits, PP i Vox, que ara mateix tenen a les seues mans l’autogovern de les Illes Balears i del País Valencià (autogovern que, si hem de fer cas a la voluntat manifestada per qui és el soci minoritari en vots però aparentment majoritari en influència política, en sortirà considerablement emmagrit).
“Llibertat lingüística” és una expressió que sona molt bé. És lògic, no definiran les seues intencions amb paraules inquietants. Ara bé, tenint en compte qui són i d’on venen (i de fet PP i Vox venen del mateix lloc ,i han fet camí junts les darreres dècades sota les sigles del primer), sabem que en realitat la idea els serveix només per a enfarinar les seues potetes del llop, i que allò que de debò pretenen és aprofundir en la imposició del castellà, tot garantint que els qui han arribat a casa nostra (i continuaran arribant-hi, especialment en els indrets que s’ha lliurat al Déu turisme) puguin fer vida en castellà com si mai no haguessin marxat mai del seu poble o que, si fos el cas que encara no el parlessin, hagin d’integrar-se en aquest idioma, i prescindint del català. I això alhora que s’assetja aquesta darrera llengua i se l’elimina o residualitza en els àmbits públics, tot esperant-ne el col·lapse (una perspectiva de la qual a més d’un els ulls li fan pampallugues).
“Llibertat lingüística”, diuen, però enarboren aquesta idea mentre s’aferren al precepte constitucional que tothom ha de saber castellà, llengua sense la qual ningú no pot exercir els seus drets civils i polítics en aquest país (entre altres el de ser funcionari, que en castellà sí que hi ha requisit lingüístic, i en la seu versió més forta), en la qual llurs parlants nadius tenen el dret de restar perfectament monolingües (mentre que els altres cal que siguen perfeccionats en castellà) i poden fer servir allí on vulguin, limitant de facto el dret dels qui voldrien fer servir altres llengües estatals sense restriccions.
La llibertat lingüística a què es refereixen és, per tant, llibertat per als castellans a costa de l’assetjament lingüístic dels catalans, valencians i balears (que, de fet, amb el temps ja ens hem acostumat tant, a aquest supremacisme, que ni el veiem, i tendim a considerar-lo una cosa normal, apolítica, de sentit comú).
Potser ens hauria de sobtar que, sent així les coses, les institucions valencianes i balears hagin acabat, després d’unes eleccions, en mans de castellanistes militants. En realitat, però, no té res d’estrany: per una banda és conseqüència d’aquesta naturalització del discurs del supremacisme lingüístic castellà de què parlàvem, però també, especialment en el cas de les Illes, d’allò que precisament es coneix com a “balearització” i que, entre moltes altres conseqüències negatives, comporta profunds canvis demogràfics amb conseqüències polítiques (i un gran cost ambiental, social i cultural). A la pràctica, les Balears i les Pitiüses s’han privatitzat i s’exploten en benefici d’uns pocs, amb la col·laboració (insensata) de molts i sempre ─contra les aparences superficials─ en detriment de la gran majoria (que inclou tant treballadors nouvinguts, que fan feina en condicions precàries, com el gruix de la població autòctona, immersa en un procés avançat d’estranyament). “Aquí ja no hi cabem”, se sent cada cop més a les Illes, i és veritat que el creixement demogràfic comença a adquirir tonalitats de bogeria, però és que, a més, n’hi ha que més que no cabre, hi sobren: els mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterencs que encara volen ser-ho i no es resignen a tornar-se apèndixs insulars de Castella. Quan Abascal i els seus (i, per extensió, els qui hi pacten entre somriures) diuen que cal triar entre “ellos y nosotros”, tingueu clar que dintre dels primers s’inclouen, en primer lloc, aquells. I així ho demostren les seues prioritats de govern.
Però en fi, han guanyat les eleccions, és veritat, i ara volen garantir l’imperi del castellà (la impunitat de la seua supremacia), lligant ben curt el català. És la democràcia, diuen… però ho és de debò? Era això la democràcia? No implicaria aquesta també certs valors, com ara la igualtat i la justícia, i per tant, la igualtat i la justícia lingüístiques? Perquè, si reduïm la democràcia a votar, la reduïm a forma, la buidem de substància i la convertim en potencial coartada de tota mena d’abusos, en font de legitimació de, per exemple, de les temptacions lingüicides de les majories etnolingüístiques de l’estat.
Si, per contra, situéssim al centre del sistema els valors democràtics ja esmentats de la igualtat (que és aquell que legitima la mateixa democràcia i exigeix que les decisions es prenguin a través de l’exercici del sufragi) i de la justícia (que se li pressuposa al sistema i el faria desitjable), aleshores aquella llibertat tan esgrimida només podria ser entesa com a alliberament de la dominació dels uns sobre els altres, com a alliberament de tota pràctica que pretengués que negar-li a ningú els drets que li corresponen (al capdavall, justícia significa precisament això: donar-li a cadascú el que li correspon). Aleshores no totes les polítiques serien acceptables, perquè n’hi hauria que encara que tinguessin suport popular, serien profundament antidemocràtiques.
En termes de drets lingüístics l’acabat de dir es traduiria en l’exigència de plena igualtat entre les comunitats lingüístiques estatals, cosa que implicaria que l’estatut de la llengua catalana en el seu domini lingüístic històric hauria de ser el mateix que se li reconeix a la castellana en el seu, i que, correlativament, els drets lingüístics dels catalanoparlants a les illes Balears i les Pitiüses, al País Valencià, a l’Aragó catalanoparlant i al Principat de Catalunya, fossin els mateixos drets dels quals els castellanoparlants han gaudit sempre a Castella (a totes elles) i a l’Aragó castellanoparlant. Un estatut i uns drets que el català i els seus parlants mantenen legalment en l’únic indret del domini lingüístic històric que no ha acabat governat pels forasters i els seus servidors: el Principat d’Andorra, i que si no conservem més enllà és només perquè hi hem perdut aquella llibertat de què s’omplen la boca els qui construeixen el seu estat-nació a sobre nostre i que demanen llibertat (impunitat) per a fer-ho. Llibertat de dominació, llibertat pera no tractar-nos coma iguals i per a no haver de ser justos amb nosaltres.
Volen llibertat lingüística? Nosaltres també, i volem la mateixa que tenen ells, els castellans, i que consideren que els escau tant que ni se’ls passa pel cap de renunciar-hi: volem la llibertat de viure plenament en català a casa nostra. Llibertat, igualtat, fraternitat i justícia lingüístiques signifiquen això: que els espanyols de llengua castellana puguin viure en castellà a les comunitats històricament de llengua castellana (que són, per posar un exemple, les úniques que tenen el dret a una escola en la seua llengua), i que els espanyols de llengua catalana puguem viure plenament en català en aquelles altres de llengua catalana (on, tornant la mateix exemple, la possibilitat que l’escola sigui en català, sense restriccions, es nega constantment). La idea que en castellà s’ha de poder viure a Castella, però també a fora, no té pròpiament res a veure amb la llibertat. És fer als altres allò que no acceptaries que se’t fes a tu.
¿No és veritat que si els catalanoparlants ens traslladem Castella endins no portem al nostre equipatge els nostres drets lingüístics (i que, si pretenguéssim fer-ho, en realitat no estaríem exigint un dret sinó un privilegi)? No és veritat que els catalans no ens arroguem el dret a decidir l’estatut del castellà a Castella? Idò, a l’inrevés igual.
Ja sé què diran: el castellà i el català no són en realitat iguals, perquè “el castellano és la llengua que nos une“. Mireu, no: allò que uneix és el respecte, i a nosaltres no ens en tenen gens. I sabeu, per què? Perquè no ens tracten com a iguals, sinó com algú a subjugar… com a ellos.
Quan segons qui es posa certes paraules a la boca les mastega fins a fer-ne una bola irreconeixible. Potser que li retornem a la llibertat el seu significat veritable, que té a veure amb desfer-se de les cadenes de l’opressió i no pas amb donar carta blanca al fort que aspirar a dominar sense traves.
Font: Racó Català: Llegeix, pensa i opina –