Mineria cultural

Ofèlia (Panic Attack), d’Àlex Rigola, és una obra breu, íntima, rabiosa, honesta, amb encerts brillants i també coses que no em convencen. Però Rigola m’interessa i molt; no tant (o no sempre) pels resultats, sinó perquè és algú que busca, i només qui busca troba. Que sí, que tots hem sentit a parlar de la suposada casualitat de la descoberta de la penicil·lina: la contaminació de la mostra va ser casual, però Fleming feia molt que anava al darrere d’un bactericida. Res de casualitat, doncs.

Seguir leyendo.

Font: Edició Catalunya d’EL PAÍS – Read More – [#item_author]

‘Ments inquietes’, televisió bona i senzilla

A l’estiu, les televisions generalistes no sembla que es barallin per l’audiència. Els programes que mantenen a la graella els porten un segon repartiment i les estrenes substitutòries fan poca despesa, si més no a les públiques. Al davant, les plataformes no s’aprimen. Al contrari, augmenten la seva pantagruèlica oferta, cada cop més repetitiva i estandarditzada. Aquest mes de juliol estrenen més de 180 títols, entre blockbusters i sèries (noves peces o noves temporades de seguiment).

Seguir leyendo.

Font: Edició Catalunya d’EL PAÍS – Read More – [#item_author]

L’estafador Fèlix Krull

Amb la calorada que fa no seria adequat aconsellar avui als lectors cap de les novel·les “fatigoses” de Thomas Mann. Serà més avinent recordar als llegidors que Mann, que tenia un enorme sentit de l’humor —o, si res més no, de la ironia—, també va escriure una novel·la plena de gràcia que resulta, a més a més, la més autobiogràfica de l’autor.

Seguir leyendo.

Font: Edició Catalunya d’EL PAÍS – Read More – [#item_author]

Minimitzar la diversitat

Que amb la diversitat lingüística tothom s’hi atreveix és cosa que sabíem, però no deixarà de sorprendre’ns mai el desvergonyiment amb què alguns carreguen contra tot allò que integra la diferència. Hom pot escriure un article al diari advocant obertament per l’extinció de les llengües per mitjà de l’eufemisme “minimizar la diversidad” i no passa res, quan probablement els mateixos propòsits, aplicats a altres elements distintius de l’individu com són la raça, la religió o l’orientació sexual, justificarien fàcilment l’adscripció de l’autor a ideologies totalitàries. I ja no cal ni tan sols una argumentació ideològica, o filosòfica, basta el recordatori dels costos econòmics que comporta la diversitat lingüística per bandejar tot de llengües del món i quedar-nos només amb una dotzena.

Seguir leyendo.

Font: Edició Catalunya d’EL PAÍS – Read More – [#item_author]

L’invent del PowerPoint

“Tens alguna cosa a dir o posaràs un PowerPoint?”. No m’havia trobat mai amb un interlocutor tan franc en el moment de concretar els termes d’una xerrada sobre periodisme a la qual em va convidar una universitat de Barcelona. Aquell missatge d’un veterà administratiu que sabia molt sobre conferències i conferenciants em va animar a perseverar en el debat obert amb alguns alumnes sobre el creixent ús de la tecnologia i la gradual desaparició de les classes magistrals a la majoria de les aules i presentacions, fins i tot sobre continguts que exigeixen imaginació, no necessàriament sobre comunicació.

Seguir leyendo.

Font: Edició Catalunya d’EL PAÍS – Read More – [#item_author]

‘Totes les narracions del Delta’, de Sebastià Juan Arbó: Un racó del món que és el món

Conegut i reconegut principalment com a novel·lista, Sebastià Juan Arbó creia, sense cap mena dubte, que el gènere curt no estava fet per a ell. Potser era la seva admiració pels grans autors de contes —Wilde, Poe, Txékhov o Boccaccio, entre d’altres— allò que el cohibia i que l’havia portat a assumir que mai seria inclòs dins d’aquesta estirp d’escriptors, perquè ell no havia nascut per escriure relats. La seva percepció va canviar quan, en la seva ressenya de Los hombres de la tierra y el mar, el crític Melchor Fernández Almagro va assenyalar que el capítol ‘Quico’ es podia llegir com un conte, i que era, en realitat, un “bon conte”. Va ser llavors quan Arbó es va adonar que en moltes de les seves novel·les succeïa una cosa semblant, que hi “figuraven episodis solts, que eren contes veritables intercalats en la narració principal”. I d’aquesta presa de consciència va néixer Narracions del Delta, títol publicat el 1965 i que, com deia l’autor al pròleg, reunia aquells episodis solts, “espigolats d’ací i d’allà de tota la meva obra”.

Seguir leyendo.

Font: Edició Catalunya d’EL PAÍS – Read More – [#item_author]

Sílvia Navarro: “A Gerda Taro no li agradaria ser cap icona, ni tan sols del feminisme”

Sílvia Navarro (Barcelona, 40 anys) ha descobert Gerda Taro, la fotoperiodista morta a la batalla de Brunete atropellada per un tanc amic (republicà), i n’ha quedat atrapada. “Cada cop volia llegir més sobre ella, saber-ne més…”, diu, gairebé emocionada. Amb tota la documentació arreplegada (“no era fàcil… en comparació amb la de Robert Capa”, diu), ha construït una obra, Negatius (a la Flyhard, fins al 12 d’agost, dins del Grec), per la qual transiten la memòria històrica, el fotoperiodisme, el feminisme… L’obra, publicada per Comanegra, ha guanyat el premi Frederic Roda 2020 i el de la Crítica dels Escriptors valencians el 2021.

Seguir leyendo.

Font: Edició Catalunya d’EL PAÍS – Read More – [#item_author]

Mallorca antiga i profunda

Una rata que no és una rata, una rata de bufera, un animal d’aigua -com un talp, diuen-, encara es menjava fa mig segle arran de les aigües dolces gens mortes de Mallorca. Qui sap si era un gest atàvic, una festa en la necessitat i un punt de coratge, potser de memòria dels ignorats i vells primers colonitzadors permanents. Aquelles rates nedaven en aigües de broll, torrents i ufanes, netes i transparents, menjaven arròs, arrels, mongetes i patates de les teules de terra i marjals conreades sense esquitxar ni emmetzinar, d’adobs i verins.

Seguir leyendo.

Font: Edició Catalunya d’EL PAÍS – Read More – [#item_author]

‘Distòcia’, de Pilar Codony: Animal impressionat

Si es digués que Distòcia, primera novel·la de Pilar Codony (Banyoles, 1987) i guanyadora del premi Documenta 2021, es localitza en un poble petit del món rural de la Catalunya interior, i que la protagonista, la Goja, és una dona de trenta-cinc anys que regenta una granja i que posa tot l’empeny i tota l’ànima a “aparentar una rudesa pròpia de la gent aguerrida del camp”, el lector podria témer enfrontar-se una altra vegada al que ja ha llegit últimament, a les peripècies d’una dona que, havent-se quedat sense feina, deixa enrere la ciutat, s’instal·la en qualsevol aldea i ha d’aprendre a entomar les adversitats implícites en el nou hàbitat. Distòcia, per sort, evita aquesta tendència i estalvia al lector la presentació del medi rural com l’àmbit nostàlgic de la infància, com un oasi on fugir i descansar de les vicissituds de la metròpoli, com el lloc idíl·lic on es recupera la calma perduda. Pilar Codony ha escrit una novel·la des d’una posició semblant a la que planteja María Sánchez —totes dues són veterinàries d’animals de granja— a Tierra de mujeres: “Nos toca no avergonzarnos de nuestras raíces ni de nuestras manchas. Nos toca contar. No dejar que nos quiten la voz y que vengan otros una vez más a contarnos. Nos toca señalar, hacer ver, cambiar la luz de la postal para que el espectador no se quede en lo de siempre, para que el que observa no nos ficcionalice de nuevo”.

Seguir leyendo.

Font: Edició Catalunya d’EL PAÍS – Read More – [#item_author]

La dècada de l’impacte econòmic de la ciència

La ciència a Catalunya està en auge. El Barcelona Supercomputing Center (BSC) espera l’arribada de l’ordinador més potent d’Europa, i el seu creixement disparat, en metres quadrats i en plantilla, avala la seva consolidació com a centre de recerca, més enllà de la infraestructura. L’Institut de Ciències Fotòniques (ICFO) treballa en la tècnica que permetrà la construcció d’una xarxa quàntica de telecomunicacions a Europa. El Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona (PRBB) celebra l’expansió del seu àmbit d’investigació amb la construcció d’un nou edifici a prop de les seves instal·lacions, a l’antic Mercat del Peix, al costat de la Ciutadella, que se centrarà en bio­medicina, biodiversitat i benestar planetari. Els directors dels tres centres coincideixen que el repte de la ciència a Catalunya per a aquesta dècada és incrementar la seva repercussió en l’economia.

Seguir leyendo.

Font: Edició Catalunya d’EL PAÍS – Read More – [#item_author]