En una carta a una amiga, Georges Perec reflexionava sobre els desenllaços de les novel·les i afirmava que la majoria d’obres que agradaven més als lectors acabaven malament, com si cap escriptor pogués oblidar mai el final irremeiable que s’abat sobre tothom: “Durant tot el llibre hi ha hagut una aventura, un moviment, una recerca, unes trobades: una gent que no es coneixia ha coincidit en algun lloc, ha caminat plegada, s’ha estimat, ha canviat. I aleshores tot s’atura. És la fi. No hi ha continuació. Algú mor o desapareix. Sentim un buit”. I continuava declarant que preferiria obres que s’acabessin en la plenitud, però lamentava no conèixer-ne cap, una conclusió que gustosament hauria canviat si hagués tingut la sort de llegir el triomfal epíleg de Temps enrere, una novel·la on Ramon Solsona (Barcelona, 1950) s’atreveix a convertir el final en un principi com si construís un palíndrom d’una energia incansable per desmentir “la creença que la monotonia era el corc de les parelles”, potser perquè als dos protagonistes la feina de viure els manté sempre ocupats.
Font: Edició Catalunya d’EL PAÍS – Read More – [#item_author]