Enciclopèdia de coses viscudes

En una carta a una amiga, Georges Perec reflexionava sobre els desenllaços de les novel·les i afirmava que la majoria d’obres que agradaven més als lectors acabaven malament, com si cap escriptor pogués oblidar mai el final irremeiable que s’abat sobre tothom: “Durant tot el llibre hi ha hagut una aventura, un moviment, una recerca, unes trobades: una gent que no es coneixia ha coincidit en algun lloc, ha caminat plegada, s’ha estimat, ha canviat. I aleshores tot s’atura. És la fi. No hi ha continuació. Algú mor o desapareix. Sentim un buit”. I continuava declarant que preferiria obres que s’acabessin en la plenitud, però lamentava no conèixer-ne cap, una conclusió que gustosament hauria canviat si hagués tingut la sort de llegir el triomfal epíleg de Temps enrere, una novel·la on Ramon Solsona (Barcelona, 1950) s’atreveix a convertir el final en un principi com si construís un palíndrom d’una energia incansable per desmentir “la creença que la monotonia era el corc de les parelles”, potser perquè als dos protagonistes la feina de viure els manté sempre ocupats.

Seguir leyendo.

Font: Edició Catalunya d’EL PAÍS – Read More – [#item_author]

El tractat que va accelerar l’alçament contra Felip V

Una de les qüestions clau per explicar què va succeir a Catalunya durant aquell conflicte internacional és aquesta: per què els catalans, que havien jurat fidelitat a Felip V de Borbó —hereu de Carles II al tron—, van rebel·lar-se tres anys després que hagués convocat les Corts el 1701 (no concloses des de feia un segle per part dels Àustries), en les quals es van aprovar constitucions molt importants? A les Corts de 1705-1706 ja es va proclamar l’exclusió dels Borbons al tron hispànic, evocant el que havien fet els anglesos a la Gloriosa (1688) per entronitzar Guillem d’Orange. A la legalitat de la raó d’Estat, els dirigents austriacistes hi van contraposar la defensa de les constitucions i el dret de resistència.

Seguir leyendo.

Font: Edició Catalunya d’EL PAÍS – Read More – [#item_author]

La Calòrica i Adetca regalen una nit de teatre a TV3

TV3 ha estrenat aquest dilluns Incidents. Una idea d’Andreu Buenafuente tan senzilla com encertada. Es tracta de convidar quatre companyies independents del teatre català a crear una peça breu per a televisió. Aquesta setmana, TV3 ha emès el treball de La Calòrica i les següents ho farà amb les obres de Sixto Paz, El Eje i Solitària, però des d’aquest dilluns tots quatre muntatges estan penjats a Internet. Al final de l’obra, d’uns 45 minuts, la companyia exposa breument la seva manera de crear, de treballar. D’aquesta manera, TV3 repara breument i temporal la seva sistemàtica ignorància del teatre i de les companyies -llevat d’algunes, sempre les mateixes-. N’hi ha per fer més Incidents.

Seguir leyendo.

Font: Edició Catalunya d’EL PAÍS – Read More – [#item_author]

Senglars

Acabo de veure passar la guineu per davant de casa meva a Perafita, tocada la una de la matinada, i espero expectant l’arribada matinera dels caçadors que esmorzen, sempre disposats a abatre senglars, que són animals depredadors, sobretot de cereals i hortalisses, i igual de temibles a la carretera que al bosc, especialment des que no queden llops, almenys al Lluçanès. No em va passar mai pel cap de donar menjar a un senglar en les meves passejades per Collserola de tornada a Barcelona, ni fujo de les rates de la plaça Catalunya des que vaig saber com les tractava el tío Ratero en el llibre de Miguel Delibes.

Seguir leyendo.

Font: Edició Catalunya d’EL PAÍS – Read More – [#item_author]

L’Ulisses de la catalanor

“Un resumen de mi vida, de la Vida en mí, hasta hoy, 1968, treinta y nueve años, podría ser una continua decisión de no ceder nunca un milímetro de terreno a nada que vaya contra la Vida en el hombre”. És una resposta de Blai Bonet a l’entrevista que li va fer Baltasar Porcel. Destino, 8 de juny de 1968. La data, en aquest cas, sí importa. No perquè aleshores Bonet hagués retornat al seu Santanyí natal. És el Maig del 68 allò que compta. Quan l’any següent es va publicar Míster Evasió, el seu protagonista -Marc Esquert- va ser publicitat com un paradigma del jovent del 68. Fa sentit. L’ona expansiva de la revolta parisenca podia sincronitzar amb la mena d’heterodòxia de Bonet: aquell vitalisme místic, eròtic i existencialista, tot ben barrejat, que el feien sentir-se com un ser estranyat. Estranyat també a la cultura catalana.

Seguir leyendo.

Font: Edició Catalunya d’EL PAÍS – Read More – [#item_author]

Aviador de la República per un dia

Aquell dia d’hivern del 1938, en un cel de plom sobre terres de Terol, l’aviació republicana que protegia la retirada de les forces es va embrancar amb la franquista en un duel letal. Els Xatos I-15 intentaven interceptar una formació de bombarders enemics, però se’ls van interposar 24 Fiat CR-32, del XXIII grup de caça italià Asso di Bastone (portaven l’as de bastos com a emblema, com si anessin a jugar a la botifarra). Al combat, que es va anar estenent, s’hi van afegir per cada bàndol Mosques I-16 i Messerschmitts Bf 109 en un tremend rebombori aeri amb avions precipitant-se a terra fumejants o embolicats en flames, pilots saltant en paracaigudes i per tot arreu l’acrobàtica de fulguració aeroplans en lluita i la terrible cacofonia de les metralladores. Enmig de la batalla, el jove sergent de l’Arma d’Aviació barceloní Francesc Viñals, nascut el novembre del 1914 al número 44 del carrer de Sant Gervasi de Cassoles, pren altura després d’atacar un dels biplans enemics i llavors nota una sacsejada brutal: ha xocat el seu Xato contra un Fiat CR-32 que li passa per sobre, gairebé el decapita; el veu caure en barrina davant seu i li dispara. Aleshores no ho sap, però acaba d’abatre (amb ajuda de la sort) un dels pilots més destacats de l’aviació franquista —aleshores agregat a l’esquadrilla italiana—, Carlos de Haia González de Ubieta, habilíssim aviador i cunyat de l’as Joaquín García Morato. Com a resultat de la jornada, Vinyals va ser ascendit a tinent “pel seu heroic comportament en els combats aeris lliurats a les proximitats de Terol”.

Seguir leyendo.

Font: Edició Catalunya d’EL PAÍS – Read More – [#item_author]

‘Eufòria’ versus ‘Objectiu Paki’

L’existència d’Eufòria planteja algunes preguntes. La primera: per què una televisió que ignora la música en directe fa un talent show musical? És un estrany fenomen a moltes emissores. El mateix Miki Núñez, un dels conductors d’Eufòria, es va fer el nom a Operación Triunfo, però a TV3 l’hem vist més treballant de presentador (Cover) o convidat (Persona infiltrada) que de cantant. El talent show és l’únic gènere musical existent en moltes televisions. Fer-te famoset en un d’ells —quinze minuts o quinze anys— pot permetre perpetuar-te en el gènere o assimilats, però no és clar que et consagri com a músic.

Seguir leyendo.

Font: Edició Catalunya d’EL PAÍS – Read More – [#item_author]

L’excel·lència postmoderna

Vicenç Pagès Jordà ha estat un dels prosistes catalans més brillants de la cultura catalana de la democràcia. La seva biografia d’escriptor exemplifica com ben poques la progressiva consolidació d’un sistema literari en català el fonament del qual ha estat i és un diàleg exigent amb la pròpia tradició i amb les lletres internacionals i, alhora, ell va enriquir aquest sistema amb una vinculació conscient amb la modernitat a través de l’estil i l’experimentació. Les etiquetes sempre simplifiquen, però la que el caracteritza millor la va proposar el professor Jordi Marrugat: un classicista postmodern. És exacte.

Seguir leyendo.

Font: Edició Catalunya d’EL PAÍS – Read More – [#item_author]

Tosquelles, el psiquiatre pacient

Who killed Sloan in the kitchen?”. La frase obsessiva de l’alienat i ambiciós periodista Johnny Barret a Corredor sense retorn, de Samuel Fuller (1963), ve al cap una vegada i una altra quan un s’ha quedat tancat accidentalment a l’exposició Tosquelles, com una màquina de cosir en un camp de blat, dedicada a l’innovador psiquiatre republicà Francesc Tosquelles, que s’exhibeix al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). Els comissaris han hagut de marxar, els operaris que l’estaven muntant han sortit a dinar i s’ha tancat amb pany i forrellat l’espai de la mostra, que inclou obres de Tàpies, Dalí, Miró, Dubuffet, Michaux o Artaud. Quedar-te atrapat en una exposició sobre manicomis i psiquiatria, encara que sigui psiquiatria progre, és una mala jugada. I més si, recorrent les sales a la recerca de la sortida, topes pertot arreu amb fotos i metratge de malalts mentals reclosos, pintures i escultures fetes per ells, i alguns retrats prou pertorbadors, com ara Delirant halluciné (1943), de Léon Schwarrz-Abrys, que per descomptat ningú robarà, o l’esgarrifosa Bèstia de Gavaldà que Auguste Forestier va tallar mentre estava internat —després de fer descarrilar un tren— i que porta les dents autèntiques d’un animal salvatge indeterminat. Impossible no pensar que ets als dominis d’Algú va volar sobre el niu del cucut i Shutter Island. Afortunadament, en una paret parla un home amb un aspecte molt simpàtic i una veu tranquil·litzadora. És Tosquelles (Reus, 1912-Granges-sur-Lot, 1994), amb el seu aire de professor Tornassol versió psiquiatre. “Continuem mantenint l’hospital com un lloc obert, realment obert”, explica des d’un vídeo; “i que un lloc sigui obert o tancat no depèn només de les parets”. Mirant-lo i escoltant-lo passa ràpid l’estona fins que apareixen uns tècnics amb aspecte d’Esperant Godoti t’ajuden a sortir.

Seguir leyendo.

Font: Edició Catalunya d’EL PAÍS – Read More – [#item_author]