L’orgue que tot ho abasta

La música d’orgue permet una entrada d’encantament infantil. No cal que entenguis un borrall de música, ni tan sols que sàpigues classificar èpoques i tria d’estils del concert. Entres en una església de poble però d’unes dimensions més fastuoses del que podria fer pensar la mida del poble, Torroja del Priorat, uns 150 habitants. A més dels bancals i els costers de llicorella, i el paisatge mosaic fet de vinya, oliveres i fruita seca, al Priorat solen gastar esglésies grans. I a dins, hi posen orgues com el de Torroja, que es va construir el 1799. El va fer un orguener francès que fugia de les foguerades de la Revolució Francesa, Jean-Pierre Cavaillé, i es va salvar de les flames de la Guerra Civil perquè el van aprofitar per fer ball dins l’església. L’organista que avui hi toca, Christian Canut, ens explica que l’orgue té uns 2.000 tubs i que les restauracions que se n’han fet han respectat al peu de la lletra —o del tub— l’original. D’orgues d’aquesta mena i que es mantinguin tan fidels a la construcció primigènia diu que n’hi ha ben pocs exemplars a Catalunya i a França.

Seguir leyendo.

Font: Edició Catalunya d’EL PAÍS – Read More – [#item_author]

‘La veu del seu amo’, de Max Besora: Una faula sobre les relacions de poder

Llegir Max Besora és una festa. I ho és perquè Besora entén la literatura des d’una perspectiva lúdica: per a ell, la literatura significa experimentació amb el llenguatge, significa paròdia, ironia i pastitx. Elements tots ells que tornem a trobar en el seu nou treball La veu del seu amo, una novel·la on l’autor dona veu a un gos petaner que va a la recerca d’un amo. Besora construeix una faula contemporània entorn de les relacions de poder que estructuren les relacions humanes, unes relacions que, ens recorda Besora, aparentment no poden fugir d’aquesta lògica d’abús de poder, atès que el desig i la voluntat de dominació són intrínsecament humanes.

Seguir leyendo.

Font: Edició Catalunya d’EL PAÍS – Read More – [#item_author]

El xoc de Pepito Zamora i Elsa Schiaparelli

Són dues personalitats que van participar, des d’angles diferents, en una constel·lació europea assedegada de cops d’efecte, gosadia, elegància i extravagància: Pepito Zamora i Elsa Schiaparelli. Junts, fan una il·lustració del destí d’aquest esperit shocking que Schiaparelli va convertir en perfum, potser per retenir eternament el que flotava en l’aire. Aquest esperit es pot reconèixer al Museu Maricel de Sitges, a l’exposició ‘Pepito Zamora, un artista de revista’, que es pot veure fins al 2 d’octubre, i al Musée des Arts Décoratifs de París, a la mostra ‘Shocking, les mondes surréalistes d’Elsa Schiaparelli’, oberta fins al 23 de gener.

Seguir leyendo.

Font: Edició Catalunya d’EL PAÍS – Read More – [#item_author]

‘Tu mateix/a’

El llenguatge constitueix un indicatiu fascinant de les relacions que establim les persones en el si dels grups humans. De fet, quan analitzem el llenguatge emprat en una interacció, deduïm un munt d’informació sobre com són i com es relacionen els individus. Algunes expressions funcionen com a termòmetre de la realitat relacional i ens permeten fer-nos una idea de què està passant entre els que parlen. Vegem per exemple el cas de la frase sintètica “Tu mateix/a”, aparentment tan innòcua, en el fons carregada de molta intenció comunicativa.

Seguir leyendo.

Font: Edició Catalunya d’EL PAÍS – Read More – [#item_author]

Mireu on soc

Aquest estiu m’he dedicat a mirar les fotografies que la gent penjava tot estant de vacances i quins comentaris, si n’hi havia, les acompanyaven. Jo no he fet gaires vacances, però crec que el meu voyeurisme venia més de la curiositat que no pas de l’enveja. En qualsevol cas, he comprovat que la urgència d’ensenyar on som i què fem —diguem-ne la necessitat—, durant la parada estiuenca pren una volada interessant.

Seguir leyendo.

Font: Edició Catalunya d’EL PAÍS – Read More – [#item_author]

Quadern celebra quatre dècades d’aposta per la cultura amb La Setmana del Llibre en Català

Alguna cosa important va passar el 1982 al panorama cultural català. Quan la transició ja s’assentava al conjunt d’Espanya, Catalunya va veure néixer dues apostes culturals que han contribuït a dinamitzar la vida intel·lectual en llengua catalana: La Setmana del Llibre en Català i Quadern, la proposta d’EL PAÍS, degana dels suplements culturals en català. Després de quatre dècades, la festa del llibre acollirà una reflexió moderada per Ana Pantaleoni, redactora en cap d’EL PAÍS CATALUNYA, en què dos dels coordinadors del suplement, Carles Geli i Jordi Amat, que n’és l’actual encarregat, conversaran sobre com s’ha desenvolupat la cultura catalana en els darrers 40 anys i quin ha estat el seu tractament periodístic, amb motiu del 40è aniversari de Quadern. L’esdeveniment, que s’emmarca dins de les més de 300 activitats de La Setmana, que se celebra fins al 18 de setembre al Moll de la Fusta, serà el dia 15 a les 20:00 h, a l’Escenari 2 del festival literari.

Seguir leyendo.

Font: Edició Catalunya d’EL PAÍS – Read More – [#item_author]

Les morts volgudes

Quan el 2005 un septuagenari Lluís Maria Xirinacs va ingressar a Can Brians, ja estava cancel·lat. Va ser una mica pioner d’aquesta tendència tan actual com és pringar per delicte de pensament i expressió. En aquell cas, va tornar a llepar la sola de la justícia espanyola per enaltiment del terrorisme. Va ser un episodi profètic, bastant indigne. Poca gent el va sortir a defensar, quan el seu pecat —superb, esclar— només va ser expressar un sil·logisme, característic de totes les teories pacifistes, que ve a dir que quan existeixen dos agressors que s’hostien mútuament, la moral impel·leix a posar-se del costat del més feble.

Seguir leyendo.

Font: Edició Catalunya d’EL PAÍS – Read More – [#item_author]

‘La desfeta de Catalunya i la destrucció de Barcelona’, de Josep Plantí: El cas dels catalans

L’últim Estat peninsular de l’antiga monarquia catòlica que va sucumbir al pes de la corona despòtica i absolutista va ser Catalunya; i el defensor de les llibertats catalanes va poder dir, amb raó, que ell era l’últim defensor de les llibertats espanyoles”. Aquesta contundent frase del president republicà Manuel Azaña ve a constatar que, malgrat el seu nom, la Guerra de Successió va ser alguna cosa més que una disputa sobre testes coronades. Sense caure en anacronismes, les “llibertats” citades es referien a una tradició de pacte entre el monarca i les Corts que servien de barrera a l’onada absolutista, i a la potencialitat perquè aquestes últimes, a més dels estaments privilegiats, anessin incorporant progressivament a la puixant burgesia i, amb totes les cometes del món, prenguessin un caràcter més representatiu, a més de decantar-se per una determinada aposta econòmica.

Seguir leyendo.

Font: Edició Catalunya d’EL PAÍS – Read More – [#item_author]

Joan Carles Girbés: “No tinc clar que siga tan positiu com pensem que hi haja més segells ”

Serà la seva última edició de La Setmana del Llibre en Català com a president, després de tres anys, dos d’ells molt condicionats per la pandèmia. Joan Carles Girbés (Carcaixent, 1974), que ve del món del cooperativisme —actualment és director editorial d’Ara Llibres—, destaca que posar-se al capdavant d’un esdeveniment col·lectiu com aquest és “el gran caramel de l’edició en llengua catalana”. En un primer moment podia resultar amarg deixar un lloc de pas com l’avinguda de la Catedral de Barcelona per anar a guanyar distàncies al Moll de la Fusta, però finalment ha resultat ser un descobriment dolç on assentar-se.

Seguir leyendo.

Font: Edició Catalunya d’EL PAÍS – Read More – [#item_author]

Empúries o els carrers?

El president Aragonès va triar ahir, per al seu discurs amb motiu de la Diada, les ruïnes grecoromanes d’Empúries, al Baix Empordà. Per si mateix, l’Empordà és terra de nacionalistes, encara que tradicionalment havia estat bressol de federalistes, en especial a la part de dalt. Si fem cas del simbolisme dels llocs, no hi ha dubte que l’Empordà presenta un perfil molt més nacionalista que els carrers de Barcelona, ciutat cada cop més castellanitzada, cosmopolita per tradició i, doncs, força aliena a les causes endogàmiques.

Seguir leyendo.

Font: Edició Catalunya d’EL PAÍS – Read More – [#item_author]