Catalunya, l’Extremadura del Llevant

Quatre cops en quatre anys. Depèn del que parlem és molt poc. Però com que parlem d'eleccions, és molt. Massa. Sobretot pel cost. L'econòmic està al voltant dels 720 milions d'euros. I després n'hi ha un de no quantificable que és la imatge negativa que els ciutadans ens anem fent de la política. I dels polítics.

“Voteu, voteu fins que surti el que nosaltres volem”. Home no, això no funciona així. La cosa va de que nosaltres votem i vostès s'han d'espavilar. Com? Mirin, vostès sabran, que és la seva feina. Sí, ja ho sabem que la realitat és molt dura i que, de vegades, les coses no són exactament com nosaltres voldríem. Però si nosaltres ens en sortim, això que anomenem “els polítics” també han de poder fer-ho. I política també és cedir. De fet la política és (o hauria de ser) cedir i intentar no empitjorar les coses a base de sentit comú. I després hi ha una altra cosa molt important que és la realitat. I, sobretot, la negativa a no afrontar-la.

Una de les causes d'aquesta última convocatòria electoral, efectivament, és la falta de química personal. Però miri, a la política no s'hi va a fer amics. I al món ara mateix hi ha (i hi ha hagut, i hi haurà) milers de governs i coalicions formades per persones que no només no se suporten sinó que, directament, s'assassinarien amb molta violència. Però no ho fan perquè 1/ és delicte i 2/ seria la fi del govern i l'adéu a tenir poder. I això mai.

I després hi ha la gran causa. La realitat. Resulta que algú que aspira a presidir un estat important de la Unió Europea ha de renunciar a fer-ho perquè un Estat a l'ombra l'impedeix pactar amb segons quin partit, ni rebre el suport de no-se-quins altres partits. I aquest algú es veu obligat a dissoldre el parlament del seu país a veure si demanant cartes noves té sort i lliga una jugada que li permeti formar govern sense els proscrits.  

Va, suposem que sí, que Sánchez aconsegueix un nou escenari alternatiu en el qual ja no depèn dels “populistes” i dels “colpistes” i fa un govern apanyadet per anar fent. Felicitats i a veure quant li dura la joguina, però el dinosaure continuarà allà. Digui'n dinosaure, digui'n conflicte català. Per molt que Sánchez es tapi les orelles per no sentir i els ulls per no veure, els problemes no marxen. I si no que li preguntin a Rajoy, que es creia que sí i va acabar marxant ell per la porta de servei.

Encara que la propaganda unionista s'esforci en treure portades amb fotografies fetes dues hores abans de començar la manifestació de la Diada en una plaça d'Espanya de BCN mig buida, l'Estat té una petita complicació. Concretament de 2 milions i mig de persones que volen votar “sí” i d'uns quants centenars de milers més que volen votar “no”.  

I si l'endemà de demostrar que ets un empleat vas al Congreso i, responent una pregunta d'en Gabriel Rufián sobre què penses fer amb Catalunya, dius que el teu projecte per a araCatalunya és el mateix que el d’Extremadura, vol dir que el teu cos és a la Terra, però el teu cervell és a Raticulín.

Els catalans no som millors, ni més importants, ni diferents dels extremenys. I li diré més, miri si som el mateix que hi ha uns quants milers de catalans que són d'origen extremeny. La diferència és que a Catalunya existeix un conflicte polític que a Extremadura ni se'l plantegen. I obviar-lo no el resol. Ni tampoc el resol posar-lo en mans de la justícia política, la que s'ha atorgat la missió de salvar Espanya. I no ho dic jo, ho diuen ells.  

Espanya pot fer veure que a Catalunya no hi passa res, però l’Extremadura del llevant continuarà sent un problema. I si continuen entestats en no resoldre'l, un dia obriran la finestra i el dinosaure haurà marxat. Xino-xano.  

Anar a la font – ElNacional.cat

Deixa un comentari

%d bloggers like this: