Catalunya és una sèrie de TV (que ho peta)

Rate this post

Quan resulta que la política no interessa ningú i quan resulta que estem farts del Procés, resulta que els mitjans de comunicació que dediquen hores i hores de la seva programació (en el cas de les TV o ràdios) o la majoria dels seus continguts (en el cas dels digitals), arrasen en audiència.

Mirem-nos les xifres televisives d’ahir. A Catalunya TV3 va fer uns resultats com de quan només hi havia 5 o 6 cadenes. El TN Migdia va fer un 30,2% i el TN Vespre un 31,7. I a programes, Els Matins van fer un 28,2%, que és una brutalitat, i Tarda Oberta un 18,1. A Espanya “Al Rojo Vivo” de La Sexta, amb monogràfic sobre Catalunya (un dia més), va fer un 20,3, que triplica pràcticament la mitjana de la cadena. Per fer-nos una idea de la xifra, va ser el tercer programa més vist a totes les hores i a totes les cadenes espanyoles, només superat per “Espejo Público” (A3-20,7) -que també va estar dedicat bàsicament a Catalunya- i “La que se avecina” (T5-20,5), una marca d’entreteniment totalment consolidada.

I si ens mirem els informatius espanyols, La Sexta va ser líder al migdia amb un 18,6%, seguida del Telediario de TV1 amb un 16,1. Però és que ahir tots els informatius del migdia van fer xifres superiors al menys al 13,3%. Al vespre, La Sexta va fer un 16,5 i darrera seu va quedar T5 amb un 16,2. I ara vostè em dirà, bé, sí és que molts catalans miren cadenes espanyoles i fan augmentar els consums. Sí, segur, però aproximadament tres quartes parts d’aquesta audiència no és catalana. A Espanya el tema interessa.

I parlant de no catalans, una altra xifra espectacular. El segon canal d’Euskal Telebista, que emet en castellà pel País Basc, va fer un especial de 4 hores dissabte al matí, dia en el qual no va passar res d’especial. Doncs bé, va tenir una audiència del 13,7%, pràcticament duplicant la mitjana de la cadena. Alguna cosa passa quan si fa o no fa un 14% dels espectadors bascos s’estan un dissabte al matí clavats davant la TV consumint l’actualitat catalana.

Fenomen a part el de twitter. Les últimes setmanes milers de catalans han obert un nou perfil en aquesta xarxa. Primer semblava que eren bots (ro-bots), perquè la majoria no hi posaven cap foto pròpia, no tenien seguidors i no piulaven. Però s’ha demostrat que un percentatge molt alt són de veritat. Gent que, fent cas del boca a orella, hi han entrat per seguir l’actualitat que els grans mitjans no expliquen o manipulen amb una dedicació digna d’elogi. Vaja, per estar informats. Molts són els mateixos que consumeixen informació tradicional com a entreteniment i després volen confirmar-la, entendre-la o que algú que pensi com ells, els hi tradueixi a gust.

I, sí, és cert que el fenomen García Ferreras ajuda molt. Ell va ser el primer en saber veure que el Procés podia ser un gran espectacle televisiu i ara és capaç de convertir un dinar del President Puigdemont en un restaurant del centre de Girona en un directe de dues hores. I petar-ho en audiència. Però per tenir èxit, ell i la resta, han de tenir un bon material. Cal un bon guió. Cal que passin coses, com més inesperades, millor. Cal molt de ritme. Calen impactes. Calen molts escenaris diferents per poder anar connectant. Calen molts personatges. Calen girs argumentals. Calen bons molt bons i dolents molt dolents perquè l’espectador s’hi identifiqui a conveniència. I tot això ho està donant el Procés. Sense parar. I cada dia. Només avui hem tingut la compareixença del President Puigdemont a Brussel·les i la seva citació i la dels seus 13 consellers a l’Audiència Nacional, amb sol·licitud inclosa d’una fiança de 6 milions d’euros.

La guerra de la comunicació es lliura als mitjans. I l’espectacle i la propaganda són els instruments usats majoritàriament per servir la informació, posant-t’hi sempre molt més pa que formatge. Però això no vol dir que no hi hagi formatge. I que qui fabrica el formatge no se’n acabi beneficiant. Encara que sembli que qui en treu profit és només qui ven el pa.  

Powered by WPeMatico

Translate »