Castell de Peralada: històries de col·leccionistes d’abans que fos casino

Sempre m’ha fascinat el personatge de Frederic Marès i Deulovol, cognom que m’evoca el de Deulofeu, equivalent a l’Expósito castellà. De petit, Marès, a l’hora d’esmorzar, a l’escola, tot i que l’entusiasmaven les xocolatines, preferia no menjar-se-les per conservar-ne millor l’embolcall. També recollia làmines, cromos, joguines i estampes japoneses, i recorria els mercats per arreplegar objectes d’ús quotidià. Mai m’hauria imaginat que hagués volgut comprar un castell, i no pas un de qualsevol, el castell de Peralada, que aleshores, fa un segle, estava deshabitat, i no s’hi havia fet, esclar, la reforma per acollir el casino. Sembla que Marès va desestimar la quimera, entre altres motius, perquè tenia diners per comprar-lo però no per mantenir-lo. També van estar a punt de comprar-lo dos propietaris rurals, per posar-hi el bestiar. Finalment el va adquirir Miquel Mateu, fill del fundador de la companyia d’automòbils Hispano Suiza, Damià Mateu.

Passejo pels jardins d’aquest castell empordanès, en un racó dels quals se celebra aquests dies el festival de música. Ara, però, la música que sentim és la de les cigonyes que claquegen. “Al segle XVIII es va dessecar l’estany de Castelló d’Empúries per la malària, i la manca d’aigua va fer que les aus desapareguessin. L’ornitòleg Jordi Sargatal va dur de Càceres deu pollets de cigonya, que van estar dos anys engabiats perquè perdessin l’instint de migració -m’explica la Maribel González, conservadora del museu del castell de Peralada-. I aquí tenim els seus descendents”.

Un dels altres protagonistes dels jardins és “el llac dels cignes”. El van fer l’any 1906 per als fills del marquès de la Torre, familiar dels comtes de Peralada, que residia tot l’any a Mallorca i a l’estiu portava aquí la família. Però als nens no els plaïa gaire: com les aus, volien tornar al seu hàbitat.

Fosqueja, i al mig del llac es posa en marxa un guèiser que assoleix l’alçada dels arbres. “¿Saps que els primers cignes que hi va haver en aquest llac els van dur del llac Léman, de Suïssa?”, em diu la guia. De cop, m’ha vingut al cap el guèiser de Ginebra. Tot és d’una pulcritud que sembla de fronteres amunt.

Ens aturem davant una de les portes del castell que dona al jardí. “Fixa-t’hi, no té la llinda superior, la van treure durant la Guerra Civil per fer-hi entrar uns quadres grans que procedien del Prado”. Els quadres van restar protegits: hi va residir el restaurador del Prado, que diuen que fins i tot va restaurar amb un tros de la camisa de dormir de l’antiga majordoma La càrrega dels mamelucs, de Goya. Quan es va veure que la guerra la guanyaven els franquistes, els quadres se’ls van endur a Suïssa.

El castell és del segle XIV, tot i que amb moltes reformes posteriors. El primer castell de Peralada era al centre del poble, però va ser incendiat amb la fugida de l’exèrcit francès, el 1285, i poc després van construir-hi l’actual. A l’entrar, la primera impressió és que no hi ha gaires elements d’altres temps: soc al casino! Hi ha poca gent jugant, encara, i això ens permet recórrer amb comoditat les sales on havien fet trobades el dictador Franco, Dalí, Pla… És aleshores quan vaig descobrint peces de gran valor, com un impressionant llum d’aranya de la Granja de San Ildefonso, una sèrie de pintures de Vicent López i armadures que havien pertangut a la col·lecció de la ballarina Isadora Duncan.

“Anem al convent”, em proposa la guia. Situat a quatre passos del castell, va ser abandonat pels frares carmelites el 1835, amb la desamortització de Mendizábal, va passar a mans dels comtes de Peralada i va esdevenir una escola només de nens. Ara és la seu del Museu del Castell, integrat per les col·leccions de la família Suqué-Mateu. El primer que visitem és la biblioteca, una autèntica joia. M’hi passaria hores, dies sencers! “Hi ha una col·lecció important de la Bíblia i d’obres de Darwin. Ara conté uns 100.000 llibres. D’art, de gastronomia…, una de les col·leccions privades més importants de Catalunya. Un dels tresors són les obres cervantines, 5.000 i escaig volums (més de 1.000 són Quixots traduïts a 33 idiomes)”, m’explica la guia quan som davant d’un cantoral de cor del segle XVII. Però la música de fons que sentim és actual: una composició d’Albert Guinovart dedicada a Carmen Mateu, propietària del castell fins al seu decés l’any passat.

També visitem el fons de ceràmica i de vidre antic (des de l’Egipte dels faraons fins a inicis del segle XX). “Des del segle XVII fins al XIX era costum regalar un càntir a la núvia i un al nuvi, com a símbol de la separació de béns que estableix la llei catalana. Per això n’hi ha amb elements femenins i masculins”. És fàcil: penis o vagina, gall o gallina, poma o pera…

Baixem finalment a l’antiga “cava dels frares”, on es va començar a fer el vi del castell de Peralada (ara és el Museu del Vi). La col·lecció de porrons, alguns de disseny abans que es popularitzés aquesta expressió (molts són dels segles XVII al XIX) és espectacular. Em criden l’atenció el de calabriada (amb dos dipòsits, un per al vi blanc i l’altre per al vi negre, que es barrejaven expressament al servir-se), el de gel (que refreda però no aigualeix el vi, perquè té un dipòsit per al gel) i “el porró del pare”, que té la canya llarguíssima: d’aquesta manera el pare de família servia els fills sense haver-se d’aixecar -i controlava quant vi bevien!

Si Marie Kondo vingués, no sabria per on començar. Jo no llençaria res. Ni tampoc la Maribel, esclar.

El Mateu dels ferros

S’explica que Damià Mateu, que mai va saber conduir tot i haver fundat la companyia d’automòbils Hispano Suiza, va anar amb tren fins a Figueres. I després, en carro, va desplaçar-se fins a Peralada. Buscava una finca productiva per a fusta, però al veure Peralada se’n va enamorar i va abandonar la primera idea. Va convèncer al seu fill Miquel perquè comprés el castell, que el va acabar convertint en lloc d’estiueig i també hi va ubicar les seves col·leccions d’art.

Miquel Mateu, conegut popularment com el Mateu dels ferros (per la feina del seu pare, i també d’ell, en la indústria metal·lúrgica i automobilística) era molt jove quan va comprar el castell, que li va costar 400.000 pessetes de l’any 1923.

Anar a la font – Ara.cat

Deixa un comentari

%d bloggers like this: